Dies enrere va fer trenta anys (30 anys!) que en vaig fer divuit! Aquell dia de primers de juliol de l'any 1992 no sé exactament on era, però sí què feia: intendent d'uns campaments del Cau.
No em van preparar una festa sorpresa, però sí una celebració sorpresa, amb regals i pastís d'aniversari inclòs! El pastís era un d'aquells de galeta i xocolata que no necessita forn i els regals van ser tot d'objectes relacionats amb els nadons: un xumet, un pot de fruita triturada, un pitet, un llibre infantil...
No, no us equivoqueu, el missatge no era que jo era com una criatura, el missatge era ara que tens divuit anys ja pots ser allò que tantes ganes tens de ser i que tant ens recordes: ser pare i a ser possible, abans de l'any 2000!.
Sobre la majoria d'edat Joan Fuster va dir això en un dels seus aforismes:
"La majoria d’edat arriba quan el fill comença a sentir compassió del pare. Diguen les lleis el que vulguen."No sé si les lleis deien, quan Joan Fuster va dir això, que la majoria d'edat era als 21 anys o, com ara, ja era als 18, però és cert que això de la majoria d'edat té la vessant estrictament legal, tot i que en realitat amb 18 anys, amb o sense la compassió del pare, encara s'és molt jove i, en la immensa majoria de casos, encara lluny de l'emancipació.
Tres anys més tard m'emancipava, sis anys més tard em casava i set anys més tard, al setembre de 1999, m'estrenava en, com va dir i escriure Joan Barril, la condició de pare! I em sembla que va ser sobretot a partir d'aleshores quan vaig començar a sentir la compassió que deia Joan Fuster, quan inequívocament pots posar-te al seu lloc i d'afegir a la condició de fill la de pare, fins aleshores jutjada sense coneixement de causa!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada