"L'Empordà, abans que hi hagués habitants, ja era un país sardanista. I la plana era l'esplanada gegantina d'un magne aplec geològic. Agafats de carena en carena, els turons superbs del Paní, de Sant Salvador, Puig Neulós, Les Salines -El Canigó s'ho mirava del seu recés estant, a tall de foraster que assitia a l'espectacle-, Bassegoda, el Mont i el Montgrí puntejaven i puntegen encara una sardana llarga, molt llarga i oberta de cara a la mar, al compàs dels acords exhalats per la tramuntana, que, com una cobla invisible, es ficava pels canyers, on trobava flabiols, tibles i tenores, i per les balmes dels suros i de les oliveres, que convertia en greus fiscorns."
Així comença el primer capítol, "Un mite, una virtut i una dansa", del l'encara ara (i per sempre) imprescindible llibre "Coses i gent de l'Empordà" (Editorial Selecta, 1972) de Joan Guillamet i Tuèbols.
L'Empordà certament és una sardana, per obra i gràcia del mestre Enric Morera, tot i que també és una de les cançons de capçalera del rock català, encimbellada per Sopa de Cabra.
La música sempre carreteja records amunt i avall, també llibres com aquest de Joan Guillamet; ho expressava prou bé un altre empordanès il·lustre, Josep Pallach, al pròleg: ""El llibre m'ha fet reviure -i ha de fer reviure en el lector, per mica que l'hagi conegut- l'Empordà que, ara que hi vaig més sovint del possible, semblava mig esborrar-se en el meu esperit."
Quan tinc a les mans el llibre "Coses i gent de l'Empordà", del periodista i professor Joan Guillamet, tinc la sensació de tenir un bon tros d'Empordà, d'un temps concret, a les mans.
Pere Quart s'endugué, també en un temps concret, tot el seu país, que també és el meu, tal vegada el vostre, a l'exili amb unes corrandes, les "Corrandes d'exili".
El nostre país, amb els seus desitjos i anhels, va cabre també en el llibre de poemes de Miquel Martí i Pol "L'àmbit de tots els àmbits"... Un país, una pàtria, bé caben en un llibre, en un poema, també en una cançó, com va fer Lluís Llach amb el seu "País petit".
Cançons com aquesta, i tantes altres, ens condensen un espai i temps permetent-nos endur-nos-les a la butxaca o, encara millor, al cor, sense necessitat de fer-nos contrabandistes.
"País petit", el llibre de Joan Guillamet, el de Martí i Pol o el poema de Pere Quart ens descriuen la nostra gent i paisatges d'un temps i d'un país permetent-nos conèixer-lo més i millor, apreciar-lo i estimar-lo des de l'enyor, des del record, però també des de la satisfacció de sentir-nos-en hereus i part.
"País petit" és una cançó molt versionada per músics catalans, però també per músics d'altres països, com l'islandès, establert a Barcelona de fa anys, Halldor Mar, que s'ha fet seva també aquesta cançó i n'ha fet una extraordinària versió. Halldor Mar té també altres versions de grans cançons catalanes... Potser torna a aparèixer per aquests minuts musicals de versions...
Avui, a banda de la versió de Halldor Mar, també comparteixo la versió que Guillamino (nét de Joan Guillamet) i Manuel Garcia van fer en motiu del projecte (i disc) "eXile", un treball sobre la memòria, la pèrdua, l'exili...
Gaudim doncs del "País petit" de Lluís Llach i de les versions de Guillamino i Manuel Garcia i, finalment, de Halldor Mar.
Una cançó, el mateix petit país, tres maneres de cantar-la, de cantar-lo!
Exemplar del llibre "Coses i gent de l'Empordà", de Joan Guillamet
"Coses i gent de l'Empordà" (Editorial Selecta, 1972), de Joan Guillamet, fill predilecte de Figueres, entre molts altres honors, va ser una de les fresques lectures estivals de Cantallops.
El llibre, Premi Catalònia 1971, és un interessant viatge per la geografia, la cultura, la meteorologia, els costums i la gent de l'Empordà: del dijous, mercat a Figueres, a l'òpera bufa a Cap de Creus, passant pels itineraris del romànic i del capvespre, el bressol dels taps, l'art d'esquivar els cops de sabre i acabant amb tramuntanades vàries: la poètica, la musical, la dels astres, la de la història local, la de l'esport... sense deixar de banda la pintura, de la mà de Ramon Reig, ni oblidant un empordanès de Granada... Federico García Lorca...
Aquest és un dels molts llibres que, relacionats amb l'Empordà o no, fan vida a la casa que la meva mare té a Cantallops... A l'estiu del 2008 vaig agafar el llibre i me'l vaig endur a Sarrià de Ter, doncs volia repassar-ne alguns fragments en motiu del nomenament de Joan Guillamet com a fill predilecte de Figueres.
Ahir, després de llegir aquesta interessant entrevista que li va fer al diari El Punt el periodista figuerenc Narcís Genís, en la qual parlen d'aquest llibre, el vaig tornar a tafanejar... I vaig pensar que ben mirat ja seria hora que el tornés al seu lloc, a l'Empordà, a Cantallops!
Si res no hi impedeix, podré tornar-lo a Cantallops aquest proper diumenge...
El seu llibre Gent i coses de l'Empordà, és un reflex de la gent del país, les seves costums, i d'alguns personatges?
No hi havia posat aquest títol, m'el va canviar l'editor. Després vaig publicar Vent de tramuntana, gent de tramuntana, en el qual explico comla tramuntana influeix en la gent i com ho expliquen alguns experts. Hi ha una galeria de gent tramuntanada. El darrer de tres llibres va ser La plana, el vent, la gent. Tot plegat forma una trilogia sobre l'Empordà i la seva gent.
Vós vàreu fer estraperlo?
Potser sí. Vaig publicar un altre llibre, Tots hem fet estraperlo, en el qual explico algunes anècdotes sobre el tema. Es com aquell que sempre passava per la frontera en bicicleta i mai li trobaven res, i finalment es va descobrir que cada dia passava una bicicleta d'estraperlo.
També sou un especialista sobre la bruixeria?
Vaig escriure un llibre sobres les bruixes de Catalunya, i durant uns anys vaig fer una mena de peregrinació per tot Catalunya fent xerrades i conferències sobres les bruixes.
Us vàreu inspirar en Fages de Climent i les bruixes de Llers?
En alguna cosa, perquè en tots els meus llibres, d'una manera o d'una altra, hi surt l'Empordà i Figueres. Però bàsicament vaig seguir Joan Amades, que va fer aquell llibre, Bruixes i bruixots.
La ciutat de Figueres ha fet el reconeixement que mereixia Joan Guillamet [ILC], periodista, escriptor i professor de literatura espanyola, referent imprescindible per comprendre la ciutat de Figueres i l'Alt Empordà de la segona meitat del segle XX.
L'Ajuntament de Figueres va nomenar, el passat dissabte 5 de juliol de 2008, Joan Guillamet Tuébols com a Fill predilecte de la ciutat de Figueres. L'acte de nomenament es va fer a la sala de plens de l'Ajuntament; naturalment, va quedar petita.
Jaume Fabre, historiador i periodista, va fer, com explicava la targeta d'invitació a l'acte, una aproximació a la trajectòria vital i professional de Joan Guillamet.
Jaume Fabre va destacar que Joan Guillamet ha escrit sempre unes grans cròniques amb una bona llengua castellana, però amb un esperit catalanista. De fet especula amb la possibilitat que, d'haver viscut en una altra època, Joan Guillamet possiblement s'hagués decantat per la literatura catalana.
De totes les seves facetes Jaume Fabre reivindica el Joan Guillamet periodista, un periodista tot terreny que, precisament trepitjava molt el terreny, no era d'aquells que esperaven comunicats, no treballava d'oïda, estava a peu de carrer i ho volia tot de primera mà, o bé d'una segona mà molt garantida, tal com, segons Fabre, deia Ibáñez Escofet (wiki).
Els seus llibres són, per Jaume Fabre, materials periodístics, una gran combinació de literatura i periodisme. I de Joan Guillamet Jaume Fabre també destaca el seu do de la ubiqüitat, en la seva capacitat per ser, alhora, a Barcelona i a Figueres, per haver estat present i referent periodístic i com a professor en ambdues ciutats.
Joan Guillamet es conserva, rere l'aparença d'un home certament envellit, lúcid. El seu parlament va ser breu però concís, humil i fins i tot diria que contundent. Després d'agraïr a l'Ajuntament el nomenament de Fill predilecte, va recordar i reivindicar els seus "mestres".
D'Antoni Papell Garbí va dir que va ser el professor que el va engrescar a emprendre el seu camí de conreu de les lletres, alhora que va reclamar que prou es mereixeria, també, la distinció de Fill predilecte de Figueres.
També va recordar la figura del poeta Albert Serrano [ILC], de qui va reclamar que mereixeria, la seva vida i obra, un estudi més profund per situar-lo on li correspon.
Finalment l'Alcalde Santi Vila (bloc) va recordar que, tal com havia escrit el mateix Joan Guillamet, el caràcter atramuntanat no és sinònim de follia sinó de màxima lucidesa. Vila també va destacar el caràcter captivador de l'Empordà, una terra
--------------------------------
pd1: Joan Guillamet, fill predilecte de Figueres. Tramuntana TV.
pd2: em va agradar retrobar-me en terres gironines, i sobretot a les seves empordaneses, la Gemma Ribas (facebook). Ara treballa de responsable de comunicació de l'Ajuntament de Figueres.
pd4: ERC, a través del seu portaveu, Francesc Canet, assistent a l'acte, es queixa al seu bloc [DISTINGIR I FER UN LLEIG (A JOAN GUILLAMET)] que el nomenament l'aprovés la Junta de Govern Local i no el Ple. Pere Casellas, primer tinent d'alcalde, company socialista, naturalment també hi era.
pd5: fa uns quants estius vaig llegir, a Cantallops, Coses i gent de l'Empordà de Joan Guillamet. Aquest estiu llegiré Vent de Tramunta, gent de tramuntana. El llibre té una dedicatòria de Joan Guillamet: "Per a Mercè, Roger i Bernat. Que la vida us sigui propícia i la tramuntana suau i amorosa. Ben afectuosament, 18-4-1981"
pd6: acabat l'acte Jaume Fabre explicava a la meva mare que sempre recorda en Just i la bala de goma que va rebre quan es refereix a les manifestacions de l'any 1976 [8 de febrer de 1976] per la llibertat, l'amnistia i l'estatut d'autonomia.
pd7: efectivament el músic Guillamino (i wiki i myspace), Pau Guillamet, és nét de Joan Guillamet.
Amb 34 anys només puc mirar endavant amb optimisme!
Fa escassament tres dies vaig fer 34 anys. Anem complint anys i, amb els anys, anem arrossegant il·lusions i temors, a vegades a parts iguals.
Miro enrere i penso: uf, quanta vida!. Sobretot quan recordo alguns concerts als quals he anat: 1989 els Rolling Stones (i wiki) a l'Estadi Olímpic; 1990 The Ramones (i wiki) al Palau d'Esports de Barcelona; 1992 Dire Straits (wiki) a la Monumental; 1994 Pink Floyd (i wiki) a l'Estadi Olímpic... Són massa els anys que fa que van passar aquests esdeveniments a la meva vida, per bé que els tinc ben presents.
Miro endavant i penso: ostres, quanta vida!. Sobretot perquè suposo que fins més a prop dels 40 anys no es té la sensació d'estar a l'equador de la vida...
Però els 34 anys és una edat que he de superar alegrament, malgrat ha estat una edat maleïda per mi durant molts anys. De fet, mig bromejant, li deia a la Sira, el dia del meu aniversari: a veure si arribaré als 35!.
El dissabte passat, en un acte a Figueres (el nomenament de Joan Guillamet com a fill predilecte de Figueres -notícia al diari El Punt-), la meva mare es retrobava amb antigues companyes i companys de joventut i d'altra gent a qui feia temps que no veia. És inevitable que aquesta gent, si t'ha vist de petit, es sorprengui en un primer moment... Essent la vigília del meu aniversari la meva mare explicava a Jaume Fabre: "... i demà fa 34 anys, la mateixa edat que tenia en Just quan es va morir...".´
En més d'una ocasió he dit que els "Casero", els homes de la família Casero, no sabem envellir. Ni el meu avi José, ni el meu pare, Just Manuel, ni el meu tio, Josep. Afortunadament també em dic Gumbau (cognom matern), i aquí, més enllà d'algun fet certament luctuós, els homes han sabut envellir i morir vells, com el meu avi, Miquel Gumbau Llonch.
A aquestes alçades, però, ja no val la pena obsessionar-s'hi, és tan senzill, encara que a voltes complicat alhora, com no perdre mai de vista que cada un ha de viure la seva vida, no la vida dels altres... Al cap i a la fi 34 anys és l'edat que es té entre els 33 i els 35 anys...
