Mesos enrere la
Fundació Plataforma Educativa va presentar els resultats de
l'estudi que la
UdG va fer del projecte de
mentoria social Sapere Aude, un estudi que recull un munt de dades relacionades no només amb els
joves tutelats i els seus
mentors, també dels i les
mestres que tenen a l'escola i dels i les
educadores socials que tenen en els centres d'infants i joves tutelats on viuen.
Les dades, de caràcter
quantitatiu i
qualitatiu, es van recollir a l'inici i al final del projecte i a banda de les dades corresponents a l'experiència feta a
Catalunya a través de
Plataforma Educativa, l'estudi també recollia les de les entitats de
Croàcia,
Alemanya,
Àustria i
França que també van participar en aquest projecte europeu.
En general les dades, oh sorpresa!, no ens deixaven en gaire bona posició respecte als altres socis europeus, en especial en recordo una relativa a
l'antiguitat dels
educadors i educadores socials referents en els centres d'infants i joves tutelats on vivien els joves participants d'aquest projecte de mentoria, factor important doncs és molt diferent mantenir un
referent adult mínimament
estable, que no mantenir-lo...
Aquesta dada, comparada a nivell europeu, també és significativa en relació al
reconeixement social d'aquesta tasca, reconeixement que també té una repercussió a nivell de
retribució i de
condicions laborals.
L'estudi destacava una altra dada que em va
inquietar més: les
expectatives de
futur dels diferents professionals o adults implicats en aquesta experiència respecte els
joves.
L'estudi reflectia un
major pessimisme entre els i les
educadores referents dels menors vers el seu futur, per un
major optimisme dels i les
mestres de les escoles i, sobretot, dels i les
mentores.
És a dir, les
persones adultes referents en la seva
vida quotidiana, l'equivalència, salvant les distàncies, de la
família,
projectaven unes
expectatives de futur més
pessimistes en els joves.
Reconec que la dada em va
inquietar, doncs se suposa que els
educadors i educadores socials referents dels centres d'infants o joves tutelats haurien de ser, penso jo, els que
més optimisme haurien
d'injectar al
futur dels i les
joves.
Lluny de
culpabilitzar-los, que prou feina tenen en el seu dia a dia (ho sé per experiència), penso que potser aquest
major pessimisme està
condicionat per tota la
informació social i familiar que coneixen dels infants i joves tutelats i per la
dificultat de trencar, moltes vegades, amb aquesta
càrrega hereditària, que massa vegades actua com una
condemna.
Aquesta dada sens dubte
convida a la
reflexió, i a la necessitat d'articular
estratègies i dinàmiques que permetin
revertir aquest
pessimisme.
No és qüestió de
fer volar coloms, però sí, sense defugir la crua realitat,
intensificar l'optimisme i donar un major marge a
l'esperança que, malgrat tot i aquest present, hi ha un
futur pel que paga la pena
esforçar-se...
