Assaltar

“És com si ens haguessin entrat a robar a casa”. Això és el màxim que la dreta moderada catalana ha arribat a dir quan s'ha vist democràticament despullada del govern, és a dir, del poder. La frase la va pronunciar Marta Ferrusola, la "mare superiora", quan el govern tripartit d'esquerres liderat per Pasqual Maragall es va fer amb el Pati dels Tarongers.

Convé posar en context la frase, dita després de més de dues dècades de ser la dona del president de la Generalitat, i podem entendre que formava part de l'acceptació de la derrota de CiU amb Artur Mas com a cap de cartell... Aquella deuria ser una derrota difícil de pair, de  digestió pesada i si el màxim exabrupte va ser aquest, podem estar contents.

Perquè avui l'extrema dreta no accepta el joc democràtic ni el resultat de les urnes i, com fa dos anys amb l'assalt trumpista al Capitoli, aquests dies l'extrema dreta brasilera, partidaris de Bolsonaro, han fet el mateix amb tres institucions d'allà.

Assaltar el poder si no el guanyes a les urnes, aquesta és la qüestió, i no amb un cop d'estat militar sinó amb una gran mobilització civil. Perquè assaltar és precisament això, escometre, atacar per apoderar-se d'allò que s'assalta.

La democràcia requereix, a banda del joc net i la transparència, l'acceptació del resultat de les urnes per dolorosa que pugui ser la derrota; i és evident que fins arribar a l'acceptació podem passar per la negació i la incredulitat, i que en aquestes fases es puguin escapar frases desafortunades i alhora innocents.

Altra cosa és quan, enquistats en la fase de negació es vulgui assaltar el poder de qualsevol manera; en alguns països aquesta és una formula de canviar governs, a base de cops d'estat: el preocupant és que en democràcies teòricament consolidades aquestes pràctiques es vagin provant i entrenant...

I aquest problema no apareix quan l'extrema dreta guanya el poder a les urnes, sinó quan el perd. Per tant el millor antídot, la millor prevenció  perquè l'extrema dreta no tingui la temptació d'assaltar el poder, és que no el guanyi mai a les urnes, així no el podrà perdre...

Bolsonaro com a (mal) símptoma

El pèndol, i la seva llei, se n'han anat a la merda!

Sí, perdoneu l'exabrupte, en orris hagués estat més políticament correcte, però no hauria transmès amb prou fidelitat el meu estat d'ànim, suposo que també el vostre!

Una cosa és que els governs virin ara a la dreta, després a l'esquerra, manteniment ambdós una certa equidistància vers el centre, el clàssic moviment del pèndol en l'alternança política; però el que estem veient darrerament en alguns països (Hongria, Estats Units, Polònia, Itàlia, Brasil...) amb governs formats per partits o persones  que podem perfectament situar, sense por a equivocar-nos, a la ultradreta, és realment preocupant.

Preocupant pels mèrits propis, que inevitablement hi són (potència comunicativa, capacitat de mobilització), preocupant també pels demèrits dels altres, incapaços de contenir l'auge creixent dels populismes, donant-los aire, i sobretot espai polític.

Ultradretà, racista, homòfob i misogin, aquesta és la perillosa targeta de presentació del president electe del Brasil, Jair Bolsonaro, atributs que també comparteixen el president nord americà Donald Trump, el d'Hongria Viktor Orbán o el vicepresident del govern italià Matteo Salvini.

I lluny de mirar-nos de lluny aquests fenòmens, el populisme ultradretà també creix a l'estat espanyol sota la forma de Vox, que arrossega alhora Ciudadanos de l'Albert Rivera (aquest de fet més o menys sempre hi ha estat) i, especialment, el Partit Popular del motivat Pablo Casado.

Com una taca d'oli la ultradreta s'escampa arreu, i en alguns llocs fins i tot, com hem vist aquests darrers anys, toca poder! Bolsonaro, Trump, Orbán o Salvini com a fenòmens són un mal símptoma, i pel que hem pogut veure, perniciosos com a governants!

Si us plau, que algú arregli el pèndol!

El vídeo de la setmana: Brasil 1 - Alemanya 7

A l'espera de la gran final, que jugaran Alemanya i Argentina, el partit d'aquest Mundial de Futbol de Brasil 2014 és, avui per avui, el de la dolorosa eliminació a les semifinals d'una impotent Brasil contra una imponent Alemanya.

El resultat final és dels que fan mal, 1 a 7, dolor afegit al 0-5 de la primera part, a la sensació d'impotència i sobretot al fet que semblava que una hipotètica, i més que possible, victòria de Brasil podria mitigar els problemes socials i de pobresa que el país pateix...

El futbol transcendeix més enllà de l'esport, ho sabem, per bé i per mal... Simbolitza aquest resultat la manca de pietat d'una potència política i econòmica, la tot poderosa Alemanya, contra un país amb grans desigualtats i necessitat d'estímuls positius com Brasil?

Havia de reduir una marxa Alemanya en la seva intensitat ofensiva a la segona part o, com deia Guardiola quan entrenava al Barça, la millor manera de respectar esportivament al rival és seguir mantenint la competitivitat i la intensitat fins al minut 90?

El futbol és un esport, però en un Mundial de Futbol, com en uns Jocs Olímpics, la política i l'economia d'un país semblen també estar en joc, pendents de la capritxosa pilota!

Com va dir Boskov: futbol és futbol!