El de
Sant Narcís és, sens dubte, el dia gran de les
Fires i Festes pels
gironins, festiu local i dia per a la
veneració d'aquest Sant que és alhora el
patró de la ciutat.
Sant Narcís arrossega, com tants altres sants, una
àuria de misteri, unes quantes
llegendes i fins sembla que la
seva vida té més de
mite, o de
llegenda, que no pas de
realitat: des de la possible
confusió (desdoblament, duplicació?) amb
Narcís de Jerusalem al
mite de la
incorruptibilitat del seu
cos, passant naturalment per les
mítiques llegendes de les mosques, un altre símbol de la ciutat, juntament amb la
Lleona (i el seu venerat i besat cul) i la
fulla de plataner de les immortals branques dels plàtans de la
Devesa.
En qualsevol cas, més enllà de possibles
confusions interessades, les
referències de
Sant Narcís a
Girona es remunten
segles enrere i, tal com ens va recordar l'enyorat
Narcís-Jordi Aragó al llibre "
Girona ara i sempre (una crònica)" (Diputació de Girona, 1982) "El
sacrifici de Narcís troba també un
cronista d'excepció en Oliba, pare espiritual de Catalunya. En una peça
oratòria que és tinguda pel millor dels seus escrits, l'abat de Ripoll i bisbe de Vic
juga líricament amb el
nom del màrtir per encunyar la
frase lapidària: "
Narcís, Flor del Paradís"".
Del
sermó d'Oliba en parlava el
poeta gironí Narcís Comadira qui, tot evocant l'enorme figura
humana del seu (i nostre)
estimat amic i mestre
Modest Prats recordava que li havia fet
traduir el
sermó de sant Narcís de
l’abat Oliva:
"
Oh benaurat Narcís, flor del paradís que constantment exhales la bona olor de Crist, amb quines
lloances t’exalçarem, o bé què t’admirarem abans,
la fe o les virtuts? Doncs
la fe, ja que sense ella, que et va ser escut per armar-te, casc salvador per protegir-te i espasa, la de la paraula espiritual, per fer-te fort, ningú no es valdrà mai per agradar a Déu. I pel que fa a
les virtuts amb què la gràcia de Crist et va adornar, de poques entre moltes tractarem, que ja ens bastarà per entendre-les totes..." (Sermó del bisbe Oliba sobre Sant Narcís, segle XI. Fragment, traducció de Narcís Comadira)
D'Oliba, explica
Narcís-Jordi Aragó, "es deu també el
relat llegendari de la mort del sant: "un dia, a
Girona, mentre celebrava els divinals misteris, fou signat pels
perseguidors amb un
triple naframent, vermella confessió de la
Trinitat: a l'espatlla, a la gola i a la cama"."
I naturalment al seu llibre
Aragó també recull la
llegenda de les Mosques, la que es va produir "durant el
setge de Girona per Felip l'Ardit, l'any
1285, els
soldats francesos i llurs cavalls són
atacats per
eixams de mosques mortíferes", fent referència després, segons diferents relats, la multiplicitat
cromàtiques de tals insectes, segons les cròniques: des de "blaves e blanques, e verdes e vermelles", o bé "de la una part eren blaves e de la altra verdes e en quiscuna part se mostrava vermellura, fins a "mig verdes i mig blaves, amb una ratlla vermella sobre l'esquena".
Gràfica és la imatge que recull d'un
sermó del popular
rector de Vallfogona, que segons relata
Narcís-Jordi Aragó "els estralls foren tals que
les mosques pareixien soldats, i los soldats semblaven mosques"." Les
llegendàries mosques sortiren miraculosament de nou els anys
1653 i el
1684 per
alliberar la ciutat dels
setges dels francesos.
Igualment
mitològica és la condició d'
incorrupte del
cos del nostre
Sant patró, i de nou
Narcís-Jordi Aragó, després se bastir-ne el mite el desfà:
"De sobte,
l'any 1936 sobrevé la desmitificació. El sepulcre és
obert per ordre de l'autoritat: a dins s'hi troben
restes d'un cos molt mutilat, amb escassa consonància amb la seva fama d'incorrupte. Les troballes s'exhibeixen a la Biblioteca Municipal de la Rambla; mentre uns
s'esquincen els vestidures i d'altres
es freguen les mans, un notari aixeca una acta freda i documental de l'episodi. Després
desapareixen subreptíciament les despulles humanes i tot altre vestigi dels fets."
Sigui com sigui al final sembla que
Narcís-Jordi Aragó prefereix quedar-se amb una
visió un xic més terrenal del mite de
Sant Narcís:
"(...) Per als
creients, és un
home que mor per Déu, un pare d ela fe i un màrtir que en dóna testimoni. Per a
tots els altres, és com un
Oscar Romero del seu temps: un home que es fa
solidari dels oprimits i dels amenaçats, que
no contemporitza amb els poderosos, que no s'ajup a llurs exigències, sinó que s'hi enfronta amb l'arma fràgil de la seva perillosa veritat; un home, en fi, que
mor conscientment per la causa de l'home."
Més enllà de
l'encert en la comparació amb el
sacerdot i arquebisbe salvadoreny
Oscar Romero, assassinat per la seva
defensa dels drets humans (Aragó també afegeix l'arquebisbe de Canterbury
Thomas Becket confegint així una
tríada santoral mortuòria), tanco aquest
petit homenatge a
Sant Narcís amb la paraula d'aquest nostre
il·lustrat, estimat i enyorat Narcís-Jordi Aragó:
"Al cap de
mil set-cents anys, aquest
Narcís assassinat per l'espatlla encara
mereix ser recordat pels
gironins i cridat a
presidir la seva
Festa Major."
Així, i que
per molts anys, sia!
