En caiguda...

De Ícar sempre he admirat (i envejat) el seu vol, esplendorós, vigorós i fins i tot amb un punt d'orgull, mai la seva caiguda, estrepitosa, mortal i fins i tot advertida pel seu pare.

Ni massa baix ni massa alt, va advertir-lo abans que alcés el vol Dèdal, el seu pare, per evitar que la humitat o l'escalfor, per l'excessiva proximitat al sòl, o al Sol, li malmetessin les ales; però Ícar, orgullós, va volar massa alt i en fondre-se-li les ales la caiguda va ser inevitable.

No sé si al seu dia vam pecar d'ésser com Ícar i, arriats amb les nostres urnes, vam volar tan amunt com vam poder; i ja sabem, no només per Ícar, que com més alt pugem, més forta serà la caiguda; la caiguda, en aquest cas, més que pel Sol ha estat provocada per les porres i per la implacable acció de defensa d'un estat que, per sobre de tot, es vol íntegre!

La sensació, ara, és més aviat de caiguda, no sé si caiguda lliure com la de Ícar, però caiguda al cap i a la fi. I en la caiguda apareix inevitablement l'esperit de supervivència, esperit diferent en cada partit polític, que fa que s'evidenciïn encara més les seves diferències.

Tal vegada la caiguda durarà tot el que duri el judici, tal vegada la sentència del judici serà la propera patacada, i entremig les eleccions generals i les municipals fan més nosa que servei, accentuant precisament les diferències que mesos enrere semblaven difuminades, quasi imperceptibles, tan sols un miratge...

De Ícar en queda el mite... què en quedarà d'aquesta caiguda? De mantenir la perseverança, la voluntat de tornar-se a aixecar, l'esperança de construir, altra vegada, unes noves ales, per de nou, suposo que llavors no com Ícar, poder-les desplegar!

Paraula de Fabra: mentor

Rebo un missatge de la meva entitat per terra, mar i aire, o el que és el mateix, per correu electrònic, per WhatsApp i de viva veu: busquem mentors!

Mentors? I què és un mentor?

[1888; del ll. Mentor, -ŏris, i aquest, del gr. Méntōr, amic d'Ulisses, la figura del qual prengué Minerva per aconsellar el seu fill Telèmac; el mot pertany a la família indoeuropea del ll. mens, mentis 'ment']

m i f Persona que fa de conseller o de guia d'algú.

Efectivament Mèntor és un personatge mitològic a qui Odisseu va confiar l'educació del seu fill Telèmac; el que pretén la meva entitat no és confiar plenament l'educació d'uns infants als mentors, sinó que aquests, com bé diu la definició, l'aconsellin i li facin de guia entre dues i tres hores a la setmana.

Aquest projecte de mentoria s'emmarca dins el projecte Sapere Aude, "una iniciativa de mentoria social per donar suport a infants i joves tutelats per la millora dels seus resultats escolars i la seva integració social" que el curs passat es va iniciar com a prova pilot i que enguany vol consolidar-se, vistos els bons resultats obtinguts!

Així que ja ho sabeu, si teniu esperit de mentor, i a més a més temps i ganes per desenvolupar-lo, aquest és el vostre projecte, aquest és el vostre moment, teniu un Telèmac esperant-vos!

Minuts Musicals de desamor amb "Berlin"

Orfeu va perdre de nou la seva estimada Eurídice quan, en la seva sortida de l'inframón i just abans de salvar-se, va mirar enrere per observar l'enyorada bellesa de la seva estimada; aquella mirada enrere va ser la seva perdició, també la del seu condemnat amor.

No mirar enrere, però, altres vegades ens salva i fins i tot guareix, i precisament això és el que sembla cantar Coque Malla amb "Berlín", una cançó que descriu la necessitat de deixar enrere, fins i tot físicament (voy a nadar hacia otro lugar..."), una vida que ja quasi ni ens pertany: "no reconozco a nadie y sin embargo cuando pienso que eran rostros que ayer eran toda mi vida..."

No especifica, Coque Malla, que les ferides que el mar li guareix siguin d'amor, però aplicades a l'amor, en una relació finada, totes i cadascuna de les que canta hi encaixen (quasi) a la perfecció, fins i tot les d'esperança amb les que comença:

"Hoy voy a empezar a construir la casa donde estaré para toda la vida..."





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

Oh Europa!

Zeus no va poder sucumbir als encants d'Europa i s'hi va presentar transformat en un gran brau blanc d'enormes banyes i la va raptar i endur fins a Creta, on ell va mostrar-se amb tota la seva majestuositat, no podent sucumbir llavors, ella, als encants del Déu suprem de l'Olimp.

No sé si Europa, l'Europa social, política i econòmica en la que vivim, la Unió Europea, és també un mite, una construcció fantàstica d'una il·lusió que dibuixem als mapes, més mentals que físics. La Unió Europea sembla per moments menys unió i menys europea, doncs la seva construcció està en crisi com ho està el model social, polític i econòmic que la fonamenten. Europa té aluminosi!

Europa tampoc està a l'alçada ni del que la pròpia Unió Europea s'hauria d'exigir (un model social, polític i econòmic que s'esquerda), ni del que li clama el món: el drama dels refugiats ens ha destapat les vergonyes.

El Mediterrani a aquestes alçades ja amaga més cadàvers que tresors, si és que amagava per ventura algun tresor, i pel continent vaguen refugiats que esperen trobar a Europa una mena de terra promesa, cercant desesperadament més la supervivència que la prosperitat que se'ls nega als seus països d'origen... Som ciutadans del món fins que el món truca a la porta!

Si fa més de 20 anys Dagoll Dagom ens va ajudar a descobrir Europa amb la sèrie "Oh! Europa", en la que una colla d'afortunats turistes viatjaven pel continent, avui diem oh Europa amb un gran lament quan descobrim la nostra Europa als ulls dels refugiats, o dels nostres propis, quan s'evidencien les desigualtats que Europa tampoc ha sabut evitar.

Si avui Zeus baixés de l'Olimp i veiés la nostra Europa difícilment se n'enamoraria, com sí va fer-ho de la jove princesa fenícia que ens dóna nom; potser baixaria igualment transformat en un brau blanc d'enormes banyes, però en comptes de convidar-nos a pujar al seu llom ens envestiria amb bravura com a càstig pels nostres pecats, car segur que algun n'hem comès...

Oh Europa!