dilluns, 1 d’octubre del 2018

L'u d'octubre, un any després


Fa un any va haver-hi urnes, paperetes, meses i col·legis electorals, contradient les previsions del llavors president del govern espanyol Mariano Rajoy. També va haver-hi càrregues policials: porres, violència i agressions.

Un any després sabem que el responsable de l'operatiu policial, Diego Pérez de los Cobos, està convençut, com n'estava també aleshores, que avui fa un any no hi ha haver càrregues policials, que les actuacions de la policia van ser proporcionades (?!) i que els agents de la policia nacional van ser rebuts amb violència i força.

Ni mil paraules podran contradir les imatges de les càrregues policials, que sí, que van ser-hi i van ser contundents, violentes i fins i tot injustificades!

Un any després també sabem que el preu de tot plegat va ser i és elevat, preu que paguem encara, i sembla que pagarem, alguns anys més. Un preu polític, judicial i personal que en general afecta a tothom, i en particular a desenes i desenes de persones que es trobem immerses en processos judicials, entre ells presos polítics i exiliats, certament un trist anacronisme.

La maquinària judicial de tot el que va passar a partir dels dies 6 i 7 de setembre no té aturador i, amb independència del seu resultat, seguirà el seu curs, potser més lentament del que caldria; sí, aquí la pregunta més que on és la justícia ràpida és, on és la justícia? O potser millor: què li passa a la justícia que li ha caigut la bena dels ulls?

Un any després han canviat moltes coses, han canviat presidents i governs, però semblen aquells canvis que permeten que precisament no canviï res. De canvis certament n'hi ha hagut, potser el més destacable el desgel de les relacions institucionals entre els governs català i espanyol; però la República, per més que se l'esperi (se l'espera?), no hi és...

Commemorem l'u d'octubre amb més incerteses de les que teníem fa un any, amb menys il·lusió i més mala llet, amb més desunió, entre els partits independentistes, que no deixen de pugnar entre ells i de vigilar-se, i amb un viratge accelerat, especialment de Ciutadans i el Partit Popular, cap a la dreta més populista, i perillosa...

No tinc massa clar que d'aquí un any, el proper u d'octubre, la situació estigui millor; em temo que l'emprès fa anys no sigui, al capdavall, com la pel·lícula Fernando Fernán Gómez, "El viaje a ninguna parte".

Un any després, l'u d'octubre alimenta de nou el meu escepticisme...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada