Coses que faig, coses que veig, coses que penso...
dilluns, 15 d’octubre del 2018
Les històries, l'ham de les xarxes socials
Si ens hi fixem observarem que molts dels reclams publicitaris que ens animen a consumir tenen data de caducitat: els vuit dies d'or, el mes de la roba de la llar o tantes i tantes promocions “fins a tal data”! Fins i tot s'estan imposant les promocions d'un dia, des del dia sense IVA d'alguns establiments fins al "black friday", que més que un dia dura pràcticament una setmana!
Sigui com sigui als publicistes els interessa generar-nos l'impacte que aquella promoció, aquella oferta, en definitiva aquella oportunitat és efímera i que si la volem aprofitar hem de prioritzar-la per davant d'altres productes i despeses. El seu valor, més enllà de la promoció i de l'estalvi que ens pugui suposar, és la seva caducitat: l'endemà de la fi de la promoció ja te l'hauràs perdut!
Les xarxes socials fa temps que n'han pres bona nota i apliquen aquest mateix concepte, el de caducitat, a algunes de les seves publicacions; l'exemple més clar i paradigmàtic són les històries (“Stories”) d'Instagram!
Instagram ja no és només aquella aplicació que ens permetia aplicar filtres "vintage" a les nostres fotos, millorant-les notablement en la majoria dels casos, fent-nos creure que érem bons fotògrafs, com Facebook ens feia creure que teníem molts amics i Twitter que sabíem escriure; no, ara Instagram és sobretot aquella aplicació del nostre telèfon mòbil en la que sobretot hi mirem el que publiquen els nostres contactes a l'espai dedicat a les històries, les "Stories".
Les "Stories" són publicacions (imatges i vídeos, que també poden ser en directe) que els usuaris publiquen i que poden adornar amb infinitat de "stickers" (adhesius) i altres elements interactius (preguntes, enquestes...) i que desperten l'interès dels altres sobretot per la seva condició d'efímeres: passades unes hores aquella publicació desapareix!
La caducitat de les publicacions és quelcom que al seu dia ja va fer Snapchat, però Instagram ho ha sabut explotar com ningú, atrapant tant el públic jove (infants i adolescents que han desembarcat en massa a Instagram abandonant progressivament Snapchat) com els adults que ja eren a Instagram.
Com que és efímer, té valor! Si no entres i mires les "Stories" dels teus contactes, potser demà ja no hi seran! Per molts de nosaltres això no seria un problema, però una de les conseqüències negatives de l'ús abusiu de les xarxes socials és l'anomenat FOMO (Fear Of Missing Out), la por a perdre's quelcom, a no seguir fil per randa la conversa, a no estar al dia, al quedar en fora de joc per no haver vist aquella història, aquella publicació... I aquesta por, aquest neguit, el que fa és enganxar-nos encara més a les xarxes i eines socials, a no voler-nos perdre res, a ser-ne més i més dependents...
Les botigues del comerç tradicional s'esforcen a fer atractius els seus aparadors per fer-nos entrar; una vegada dins ens presenten els seus productes per tal que sentim la necessitat de comprar-los i quan els hem comprat la botiga es segueix esforçant perquè hi tornem a entrar i naturalment a comprar, com més vegades millor.
Les xarxes socials fan, si fa o no fa, el mateix. Primer s'esforcen perquè hi entrem, perquè les utilitzem i després, una vegada ens hi hem donat d'alta, perquè quan hi entrem hi romanguem el màxim temps possible i, sobretot, hi fem activitat: publicar, clicar "likes" i cors, veure i comentar altres publicacions... Fer-hi un munt de coses sempre dins l'aplicació, doncs a diferència de la botiga, en el cas de les xarxes i les eines socials el producte som nosaltres, concretament les nostres dades, que es generen a través dels nostres registres i activitat.
Comprem el diari cada dia perquè cada dia és efímer; entrem a Instagram cada dia perquè moltes de les seves publicacions, les que més ens interessen (les “Stories”) són efímeres i, com el diari d'ahir, demà ja no hi seran...
Les històries, amb la seva caducitat, són l'ham i som nosaltres els qui hem de decidir si volem, o quan volem, picar l'esquer!
Article publicat al número 100 de la revista Parlem de Sarrià.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada