divendres, 12 d’octubre de 2018

Paraula de Fabra: perdonar


És molt difícil, per no dir impossible, que ho oblidem.

És quasi impossible que oblidem l'u d'octubre de 2017, el que vam veure, el que vam viure, el que vam sentir; només un trauma podria esborrar-nos de la memòria la petjada d'aquest dia, els solcs que els records, i els records recordats, hi van gravar i graven a foc.

És molt difícil, per no dir impossible, que ho oblidem, però no podria dir el mateix del perdó. Ni oblit ni perdó!, versaven algunes pancartes, clamaven moltes veus el passat u d'octubre, rememorant el de l'any passat. Ni oblit ni perdó, una proclama que poc a poc sedimenta i esdevé un nou axioma de l'independentisme.

Així com l'oblit no depèn estrictament de nosaltres, sí que en depèn el perdó; no podem oblidar, no podem extirpar-nos el record, però sí tenim, no obstant, la capacitat de perdonar, per més que el ni el dolor, ni el seu amarg record, desapareguin.

Perdonar o no perdonar: aquesta és la qüestió!

[s. XII; del ll. td. perdonare, íd., pròpiament 'donar, fer do del tot']

v tr 1 1 Renunciar a imposar un càstig per una falta comesa. És un crim que no es pot perdonar.

2 No guardar gens de malvolença per una ofensa rebuda. Perdonar una ofensa, una injúria.

3 Excusar, dispensar. Perdoneu la llibertat que em prenc. Perdoneu que us interrompi. Perdoneu: això no és ben bé veritat.

4 Exceptuar algú d'una obligació, d'allò que li toca de fer, d'un deute. Li va perdonar la vida. Aquests diners que em deus, ja te'ls perdono.

5 no perdonar ni penes ni fatigues fig No deixar de posar en pràctica alguna cosa, no cometre cap omissió ni transigir en res.

2 Absoldre algú d'un crim, del càstig que aquest comporta, de les conseqüències d'una falta. Us perdono del dany que m'heu fet. Perdoneu-me: no voldria haver-vos ofès. Déu l'hagi perdonat!


Tan cert és que podem perdonar com que avui per avui no es donen, encara, les condicions per fer-ho; el perdó, com hem vist en altres situacions conflictives, molt més violentes i virulentes que la que hem viscut i vivim a Catalunya, és bidireccional, ha de ser mutu entre les dues parts i requereix d'un element imprescindible: el reconeixement del mal i del dolor causat.

Les ferides que s'han obert no cicatritzaran fins que arribi aquest perdó, fins que el reconeixement del mal causat trobi l'espai per a manifestar-se i créixer. Avui i sempre serà impossible oblidar; demà, algun dia, hauria de ser possible donar una oportunitat al perdó; entenc que avui es negui rotundament (ni oblit ni perdó!), però potser estaria bé no acabar-hi de renunciar del tot.