Polítics gregaris, díscols, dimissionaris!

Avui el Parlament de Catalunya votarà sobre la petició de demanar el traspàs de competències per fer la consulta per la via de l'article 150.2 de la Constitució Espanyola, una votació que ha situat de nou al PSC en una posició incòmode davant l'orientació del seu vot: hi haurà disciplina de vot? Ja sabem que no!

Més que el resultat final de la votació, que serà un majoritari SÍ, avui la notícia serà, ben segur, el que hauran votat alguns diputats i diputades socialistes, trencant la disciplina de vot del grup parlamentari, de la mateixa manera que ahir la notícia va ser la renúncia, dimissió si voleu, d'Àngel Ros a la seva acta de diputat!

Tota aquesta situació m'ha fet pensar en tres tipus de polítics que hi ha als partits, en tots els partits polítics, no només al PSC: polítics gregaris, polítics díscols i polítics dimissionaris.

Polítics gregaris

El terme gregari prové del mot llatí "gregis", ramat!

Tot partit polític confia que així siguin els seus càrrecs electes, doncs com diu la definició "biològica" del terme (dit dels éssers vius que tenen tendència a associar-se amb altres individus de la mateixa espècie) tenen moltes coses en comú, comparteixen espècie; en termes polítics, podríem dir que comparteixen ideari.

Una altra definició de gregari és la de "soldat ras", que lliga, també, amb la definició associada al món d el'esport, en especial un terme emprat al ciclisme: "En les curses ciclistes per etapes, corredor (soldat ras) que té la missió d'auxiliar els millors components del seu equip per tal d'augmentar llur rendiment".

Volen tots els partits polítics que els membres dels seus grups parlamentaris, municipals, etc, votin a l'uníson el que d'una manera majoritària han decidit. La disciplina de vot, a la qual alguns partits exigeixen compliment a través de reglaments interns, s'imposa anteposant l'interès general del partit als particulars del càrrec electe que el representa.

Cert és que hi ha ocasions en què, per la naturalesa del que es vota, els partits opten per no imposar la disciplina de vot i donen, als seus càrrecs electes, la llibertat de vot, permetent que el seu vot s'expressi lliurement, fins i tot de manera diferent o contrària a l'oficial del partit.

No és el cas que ens ocupa, en què el PSC no ha donat llibertat de vot als diputats i diputades del seu grup parlamentari en la votació d'avui. Així doncs davant aquesta situació, si un parlamentari pensa diferent i no vol ser gregari del seu partit, què pot fer?

Polítics díscols

Díscol prové del mot grec "dýscolos", de mal tracte!

La definició ho expressa amb poques però clares paraules: "de mal governar, no fàcilment corregible".

Són de mal governar, pel PSC, els diputats crítics, díscols, Marina Geli, Joan Ignasi Elena i Núria Ventura, qui ja han decidit que en la votació d'avui trencaran la disciplina de vot.

Els polítics díscols, reiteradament díscols, topen tard o d'hora amb el partit, amb les normatives i reglaments interns del partit, però també amb les seves estructures. Qui es situa al marge, sol acabar marginat... coses de la política! Allò que Alfonso Guerra ja va dir al seu dia: qui es mou no surt a la foto!

Els polítics díscols són admirats i criticats alhora; se'ls admira i se'ls critica pel mateix: no seguir les directrius del partit! Se'ls admira o critica en funció a la proximitat o llunyania que els seus ideals tenen vers els nostres!

No serien díscols, aquests tres diputats, si el partit hagués permès la llibertat de vot, així de simple, així de senzill... així de complicat i complex alhora!

Va ser díscol el propi PSC al seu dia vers el PSOE, per un dia! Ara és gregari!

Polítics dimissionaris

Si no es vol trencar la disciplina de vot una altra opció és plegar, renunciar al càrrec, dimitir, com ha fet Àngel Ros!

Aquest és un gest poc comú en política, doncs d'entrada el seu cost polític és molt alt: renunciar a un càrrec!

Les dimissions, en política, solen produir-se més fruit de la mala "praxis" que fruit del debat i posicionament ideològic; són, en aquesta segona variant, pocs els polítics dimissionaris!

En aquesta ocasió, però, no sabem si Àngel Ros ha preferit preservar el partit, preservar-se a sí mateix o ambdues coses; sembla que el seu ha estat un gest molt calculat, prou calculat a curt i mig termini: no traeix el partit ni es traeix a sí mateix; pot ser díscol, crític, però fora del grup parlamentari "no fa nosa", no és de mal governar!

Potser fa un pas enrere ara per fer-ne dos endavant, més endavant! Veurem...


De tota aquesta història de polítics gregaris, polítics díscols i polítics dimissionaris jo només en trec una conclusió: llistes obertes!

Però d'això, si us sembla i em permeteu, ja en parlarem un altre dia!

La "contra-declaració" de Granada, la resposta socialista pel dret a decidir

Pere Navarro, primer secretari del PSC, al Congrés Territorial del PSOE, el passat 6 de juliol. Imatge: PSC

La declaració de Granada ja té resposta i la més definida, clara i diàfana prové del propi PSC; bé, d'una part del PSC, no orgànica, però sí, cada vegada més, més crítica i organitzada.

Reconec en la declaració de Granada una voluntat de cercar, com vaig dir ahir, un mínim comú denominador que pacifiqui les relacions entre el PSC i el PSOE, però en aquesta declaració hi ha horitzons que representen un límit inacceptable per a molts socialistes; el més perceptible: el dret a decidir. Mesos enrere Rubalcaba ja li va dir a Navarro que de dret a decidir res de res!

Comparteixo avui la "contra-declaració" de Granada, la resposta socialista per dret a decidir! Una declaració que comparteixo i que subscric!

Declaració de valoració de la “Declaració de Granada” i del document “Hacia una estructura 
federal del Estado” 

Entenem que la proposta de reforma federal de la Constitució que els líders territorials del PSOE, juntament amb el primer secretari del PSC, han aprovat a Granada el passat 6 de juliol és una
combinació d’avenços positius, de passos insuficients i de mancances rellevants a l’hora de
resoldre l’encaix de Catalunya amb Espanya.

Valorem el fet que es tracta de la primera proposta de reforma del model territorial que establia la Constitució del 1978, amb la voluntat de fer avançar l’actual model autonòmic en la direcció d’un federalisme que vol reconèixer les singularitats presents a l’Estat. Valorem també l’aposta per blindar constitucionalment l’Espanya social i reforçar el reconeixement d’aquells drets que estan a la base de l’Estat social, tot i que no ens detenim aquí a valorar en detall algunes propostes que fan referència a la reorganització general de l’Estat i dels serveis públics i que, com a socialistes, no poden sinó comptar amb el nostre aplaudiment –com la proposta d’un Fons de Garantia de l’Estat del benestar per evitar la seva retallada en temps de crisis, o la introducció de mecanismes per evitar la competència fiscal entre territoris en impostos com successions, per posar només alguns exemples-.

La nostra voluntat és centrar aquesta declaració en la valoració d’aquelles propostes de les quals
depèn una solució satisfactòria de la relació de Catalunya amb el conjunt de l’Estat.

Pel què fa als avenços positius, celebrem propostes com ara:

a) El reforçament de les competències de Catalunya en la defensa i protecció del català, així
com l’assumpció plena del caràcter plurilingüístic de l’Estat per part de les seves
institucions.

b) La inclusió explícita dels drets històrics de Catalunya, que l’actual Constitució ja empara,
en un títol específic de la nova Constitució, que reculli les facultats derivades d’aquest
reconeixement.

c) La clarificació de la distribució competencial entre el nivell central i el nivell autonòmic,
deixant a les comunitats totes aquelles que no corresponguin al nivell central, delimitant
el concepte de competència bàsica i reduint les competències compartides.

d) La voluntat de fer del Senat una veritable cambra de representació territorial, que
permeti fer efectiu el principi de participació de les comunitats en la configuració de la
voluntat general de l’Estat i en els seus òrgans.

e) La descentralització del poder judicial, fent dels TSJ la darrera instància en tots els ordres
jurisdiccionals.

f) La racionalització de l’Administració General de l’Estat, tant a nivell central com
territorial.

g) La supressió del recurs d’inconstitucionalitat contra un Estatut ja aprovat en referèndum i
la seva conversió en recurs previ al referèndum, amb limitació de sis mesos per dictar
sentència.

Tanmateix, la majoria d’aquests avenços ja formaven part de l’Estatut de Catalunya aprovat pel Congrés dels Diputats el 2006 amb el vot favorable dels diputats del PSOE, de tal manera que l’actual proposta és nova només en el sentit que aposta per elevar-los a rang constitucional.

Entre els passos insuficients i les mancances rellevants, constatem:

a) No es defineix si el Senat serà composat per representants dels governs de les comunitats, dels seus Parlaments o si seguirà sent composat per senadors elegits per sufragi directe.

b) La falta de claredat sobre la possibilitat que Catalunya aparegui reconeguda explícitament com a nació en l’apartat de la Constitució destinat a recollir l’enumeració de comunitats territorials que composen l’Estat. En una nova Constitució federal és imprescindible que Catalunya sigui reconeguda com a nació explícitament.

c) El no reconeixement explícit del caràcter plurinacional de l’Estat.

d) El reconeixement de les relacions bilaterals entre govern central i comunitats només si queden sotmeses a un marc multilateral de relacions intergovernamentals.

e) En l’àmbit del finançament, l’absència del principi d’ordinalitat en la llista de principis que han de regir el sistema (punt 28.2). Per contra, el contingut del principi d’ordinalitat –sense explicitar el seu nom- apareix només com una referència, el grau de vinculació de la qual es desconeix per complet. Tampoc hi ha cap referència explícita a la voluntat d’equiparar el rendiment (per càpita) del concert basc i navarrès amb el de les comunitats de règim comú.

f) La indefinició pel que fa a la possibilitat que a Catalunya, l’Agència Tributària pròpia sigui l’última responsable en la gestió i la recaptació de tots els impostos .

g) La incertesa en relació al dret del poble de Catalunya a decidir el seu estatus com a comunitat política. En efecte, és incerta la possibilitat que en el marc de la nova Constitució federal es pugui produir un pacte polític que permeti l’exercici efectiu d’aquest dret.

Entenem que l’acceptació d’aquest dret no només no és menor, sinó que és del tot central a l’hora d’articular un acord entre Catalunya i la resta d’Espanya. Entenem que és una condició necessària per tal que una eventual reforma de la Constitució espanyola en clau federal acabi comptant amb el suport majoritari del poble de Catalunya. De fet, considerem –tal i com han defensat diversos constitucionalistes de prestigi- que una consulta no vinculant ja és possible en el marc de l’actual Constitució, si hi hagués la voluntat política per dur-la a terme. Pensem que avui, en el punt que som, aquest dret ha de formar part irrenunciable de tota solució, de tot nou pacte i, per aquesta raó, una nova Constitució federal no hauria de descartar un referèndum -tal com succeeix actualment amb Escòcia al Regne Unit i amb el Quebec al Canadà-.

Perquè tenim la convicció que no hi ha cap incompatibilitat entre la reforma territorial de l’Estat en un sentit federal i la possibilitat d’un referèndum o consulta, ans al contrari: només des de la lliure decisió dels catalans i les catalanes, democràticament expressada, es pot plantejar la unió de Catalunya amb la resta de pobles de l’Estat. Recordem, a més, que el reconeixement del dret a l’autodeterminació ja havia format part de l’ideari del PSOE en el passat.

Per totes aquestes raons, entenem que avui és més necessari que mai que el socialisme català defensi amb total autonomia el seu projecte d’articulació territorial de l’Estat, sense sotmetre’s a les limitacions derivades de la proposta de reforma federal de la Constitució aprovada pel PSOE. Sense menystenir els avenços que ha fet el PSOE pel que fa al seu model territorial en els darrers vuit mesos, creiem que és necessari que avanci encara més, i amb celeritat, per aquest camí. Ho fem des de la consciència que el marge de temps per tal que d’Espanya arribi una proposta acceptable per a una majoria del poble de Catalunya és cada vegada més curt.

Signen:
Maria Badia
Joan Antoni Barón
Laia Bonet
Magda Casamitjana
Jordi Casanovas
Toni Comín
Pere Oriol Costa
Joan Ignasi Elena
David Elvira
Elvira Duran
Francesc Freixa
Jordina Freixanet
Daniel Font
Jordi Font
Jordi Homs
Núria López
Jordi Martí
Joaquim Nadal
Joan Manuel del Pozo
Consol Prados
Montserrat Tura

10 motius per votar el @PSCComGironines a les #eleccions del #25n2012

Molts votants socialistes aquests dies m'expressen les dificultats que tenen, que senten, per decidir-se a votar, com ho han fet quasi sempre, habitualment, al PSC en aquestes eleccions al Parlament de Catalunya.

La majoria em diuen que tenen molts motius per no votar el PSC:

• el PSOE
• l'allunyament i/o tebiesa vers el dret a decidir
• la grisor que desprèn el partit
• la manca de renovació
• la defenestració de militants històrics
• ...

La Marina Geli l'altre dia, al míting central de Girona, em va fer pensar que no només hem de pensar amb els motius per no votar el PSC, que són aquests i segurament molts altres, sinó que també hem de pensar si encara tenim algun motiu, ni que sigui un, que mínimament ens convenci per a votar el PSC.

Ella ens en va oferir 10, aquests 10!

1. Per escoltar al poble de Catalunya i garantir el dret a decidir.
2. Per haver après a construir Catalunya des de baix, des del municipalisme, durant més de 30 anys amb grans mestres com Joaquim Nadal. Per lluitar per la cohesió social.
3. Per haver reconegut la nostra responsabilitat en el poc impuls en les garanties d'habitatge. Ara sí, ens comprometem amb un habitatge digne per a tothom.
4. Per haver liderat el sistema sanitari públic, des d'Ernest Lluch. Impulsarem, amb equitat i qualitat, el sector salut amb el nou Campus Trueta, juntament al sistema sanitari gironí.
5. Per la memòria de Josep Pallach, Marta Mata i Maria Aurèlia Campany. L'educació serà la prioritat des de l'escola bressol fins a la universitat, i la cultura, com un motor del canvi de model productiu.
6. Per refer el pacte entre classes mitjanes i populars, amb una fiscalitat justa.
7. Per convertir Girona en un mirall de territori equilibrat, reconciliada amb el món rural, i respectuós al paisatge, de societat sostenible i d'economia verda.
8. Per ser fidels als nostres europeistes, Lluis Maria de Puig, Carmel Rosa i Antònia Adroher, convertirem Girona en el líder de l'Euroregió Pirineus-Mediterrani.
9. Per haver contribuït al progrés, des de Girona Activa per un model d'economia productiva diversificat: agroalimentari, industria, cultura, serveis de valor afegit, turisme i comerç...
10. Per acceptar que cal aprofundir en la democràcia, impulsarem la Llei Electoral amb llistes obertes, vot als 16 anys, consultes periòdiques i transparència i rendiment de comptes en les polítiques.

A mi no calia que em convencés, jo el vot ja fa dies que el tinc decidit... però potser a algú de vosaltres algun d'aquests motius us acaba de convèncer... o no!

Quant pesa Girona al PSC?

Foto: Adrià Costa via Nació Digital.

Aquest nou curs polític ha començat molt animat en general, marcat inevitablement per la manifestació de l’11 de setembre, i en particular tens dins el PSC, fruit dels canvis que Pere Navarro ha fet en la direcció del grup parlamentari socialista.

Els canvis responen a la necessitat de la comissió executiva del PSC de tenir un major control del grup parlamentari, culminant així el procés de renovació del “Nou PSC” sortit del 12è Congrés, celebrat a finals de 2011; hom podia entendre que els càrrecs de Joaquim Nadal i Miquel Iceta, president i portaveu del grup parlamentari respectivament estaven en una mena d’estat d’interinitat des del passat el 12è Congrés.

Aquesta és la lectura dels canvis en clau interna, canvis que, present decisions, enforteixen el lideratge de Pere Navarro, marcant ell l’agenda política, el pols i les cares visibles del PSC. Però aquests canvis han tingut altres lectures, la més interessant, també interessada, la de l’escapçada catalanista, simbolitzada, deixant de banda Miquel Iceta, pel pas enrere que Pere Navarro ha fet fer a Joaquim Nadal, Marina Geli i Laia Bonet.

El PSC es troba en ple debat del seu eix nacional; el vot díscol d’ Ernest Magarall al Pacte Fiscal l’ha obert com un meló, i s’ha fet més públic i evident, reforçat també pels canvis en el sí del grup parlamentari, amb el posicionament i participació del partit i la militància a la manifestació de l’11 de setembre.

En el context proper a la Diada, aquests canvis han fet més evident el debat intern i l’han externalitzat, fent-lo més públic, també més publicat. Aquest debat viu i obert penso que pot ser positiu de cares al proper procés de primàries que viurà el PSC, un procés que obliga a qui vulgui participar-hi a fixar posicions, un procés que ha de permetre que el PSC s’obri de nou a la societat, un procés que pot marcar el futur del partit, també davant la incertesa d’unes possibles eleccions anticipades.

Però més enllà de la lectura interna i de l’eix nacional, a mi també em preocupa especialment la lectura dels canvis del grup parlamentari en clau territorial, en clau gironina. Girona ha perdut pes dins la comissió executiva del PSC; Joqauim Nadal en formava part en tant que president del grup parlamentari i la seva absència no és només una pèrdua de quantitativa, també es qualitativa! No és un socialista més Joaquim Nadal, ni a comarques gironines ni a Catalunya!

Sense Joaquim Nadal el pes de la Federació del PSC de les comarques gironines a la comssió executiva del partit recau ara sobre Marina Geli, que per la seva banda ha perdut pes dins el grup parlamentari, i Iolanda Pineda. Juli Fernández, primer secretari del PSC a les comarques gironines, ja ha reclamat, encertadament, que el socialisme gironí ha de recuperar pes dins el PSC.

Però al costat del nombre de representants també és rellevant el pes que el PSC de les comarques de Girona té dins el PSC a nivell ideològic, sobretot pel que fa a l’eix nacional. A comarques de Girona el PSC és tan divers com ho és  a Catalunya, però la meva percepció és que en general el perfil catalanista predomina més; són algunes de les agrupacions de les comarques de Girona les que més han defensat, en els darrers congressos, la proposta del grup parlamentari propi.

Quant pesa Girona dins el PSC? És evident que avui menys que ahir, quantitativament i qualitativament. Caldrà veure, en el proper moviment que viurà el PSC (les primàries), si des de Girona som capaços de recuperar el pes perdut. Marina Geli pot ser-ne la clau.

Article publicat a GironaInfo.cat el passat divendres 14 de setembre de 2012