Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris guillem terribas. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris guillem terribas. Mostrar tots els missatges

divendres, 13 de juny del 2025

Així comença... "Demà serà un altre dia"


Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre d'una persona que n'ha venut molts, de llibres, molts dels que ha escrit ell i, sobretot, moltíssims d'altres escriptors, per la seva condició de llibreter, des de fa uns anys jubilat, tot i que del que no s'ha jubilat, i encara té corda, és d'activista cultural; parlo, naturalment, de l'inimitable Guillem Terribas.

L'any 2007 aquest inquiet llibreter gironí (bé, saltenc si som estrictes) va publicar el seu primer llibre, "Demà serà un altre dia: aventures d'un llibreter" (Ara Llibres, 2007), unes memòries que apleguen un munt de records, històries i anècdotes personals i professionals que paga la pena llegir, només, fent un cop d'ull a la quantitat i qualitat de noms que apareixen a l'índex onomàstic que hi ha a les darreres pàgines del llibre, i que són una mostra evident del seu activisme cultural.

Guillem Terribas ha publicat des d'aleshores altres llibres, tant des de la seva condició de cinèfil com d'avi, i no sé si algun dia haurà d'actualitzar les seves memòries, perquè en Guillem Terribas és d'aquelles persones que té tantes coses per explicar com, pràcticament, llibres ha venut!

"Demà serà un altre dia: aventures d'un llibreter" és un llibre que comença així:

La primera imatge que recordo de la meva vida són unes mans que acompanyen una careta que se m'acosta. Estic cridant de por. El meu pare em té agafat entre les cames. La visió d'una carretera inacabable, envoltada de plàtans, es va diluint com els meus crits. Tot seguit, la foscor. Em desperto tombat en una gandula de la cuina de casa, al costat d'una estufa de llenya. Estic sol. Tinc por, crido i em comença a sortir sang de no sé on. Arriba corrents la meva mare, que ha anat un moment al costat de casa a buscar la llet. M'han operat de les glàndules i dels carnots. Encara no tinc quatre anys.

Vaig passar la meva infantesa pràcticament al carrer. Al carrer d'Hernán Cortés (ara carrer Llarg) de Salt, una població que llavors encara no era la ciutat dormitori al costat de Giro-na que és ara. Van tardar molts anys a asfaltar-lo. Gairebé tots els veïns feien de pagès. A can Ferragut, la casa del costat, tenien vaques i molta terra. M'hi passava moltes estones. A casa d'en Vicenç Casas, el meu primer amic, també tenien vaques i mol-ta terra, a més d'un viver on ens banyàvem a l'estiu.

"M'agradaria deixar de créixer i sentir-me sempre com ara", li vaig dir a en Vicenç un dia mentre jugàvem i ens ho estàvem passant molt bé. És el primer pensament meu que recordo.

dimecres, 20 d’abril del 2022

He mirat aquesta terra...


Sobre aquests versos de Salvador Espriu ahir a la tarda va entrar amb solemnitat el fèretre de la Montserrat Farreras Forns, flanquejat pels seus fills i filles, a la basílica de Sant Feliu de Girona.

El taüt, auster com el recordatori; auster i senzill i d'una dignitat d'aquelles que admires per autèntica; un recordatori més romànic que barroc. El poema de Narcís Comadira de l'interior, "Perfum", ens recorda la volatilitat de la vida, fins i tot la quasi centenària de la mare dels Nadal: "Com s'evapora un perfum / (...) així, nosaltres ens morim lentament." Ella ha anat marxant, com va recordar Quim Nadal, com ha deixat escrit Rafel Nadal a "Quan s'esborren les paraules".

"He mirat aquesta terra" em ronda pel cap durant tota la cerimònia. Guillem Terribas publica fotos de paisatges i llocs sempre acompanyats amb aquesta frase i títol del poema que Raimon va musicar. Sempre que veig les seves publicacions penso en la terra que miro, en la que admiro i també retrato, i a vegades comparteixo... He mirat aquesta terra.

Al final de la cerimònia, després de les paraules de record, agraïment i comiat de la família es canta el Virolai, acompanyat com tota la música que sona per l'orgue de la basílica; però ni els versos montserratins de Verdaguer ni l'encens que poc a poc s'escampa i penetra arreu amb la mateixa densitat que la música tubular de l'orgue, em transporten al massís serrat de la Catalunya central, que jo encara tinc al cap "he mirat aquesta terra"...

Ens parla Espriu del pas del temps, de les estacions, de la vida i és inevitable no pensar en la pròpia; també en la pròpia mort, que és part de la vida; totes les cerimònies d'enterrament ens fan pensar en la nostra mort i em sento com Guerau de Liost al Somni IX, relatant-ne en vers el meu propi enterrament...

"He mirat aquesta terra", i en el somiar despert del meu prematur sepeli canto: "Mentre m'envelleixo en el llarg esforç / De passar la rella damunt els records, / he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra"...

divendres, 15 de gener del 2021

Les cites dels llibres. "Alegra'm la vida", de Guillem Terribas


Guillem Terribas no només és llibreter (ja sé que està retirat, com a llibreter, però en Terribas mereix dur el títol de llibreter indefinidament, com el tenen de per vida els presidents de la Generalitat!), és també un gran cinèfil!

Llibres i pel·lícules són dues de les seves passions (en té més i no sé si totes confessables!), però no només s'ha limitat a vendre llibres i a veure pel·lícules, també ha fet ambdues coses, ha escrit llibres i rodat pel·lícules!

Fins i tot al seu dia va escriure un llibre sobre el cinema, "Alegra'm la vida" (Columna, 2017) que conté una interessantíssima segona part en la que parla, i recomana, vint-i-dues pel·lícules! Ja endevineu que la xifra no és casual...

El llibre s'obre amb aquesta breu cita, naturalment d'un dels grans directors de cinema:
"Quand on aime la vie, on va au cinéma". François Truffaut.
Quan estimem la vida, anem al cinema, tot i que no sé si això de veure cinema fora del cinema ens farà estimar-nos menys la vida...

En fi, com diu en Terribas, alegra'm la vida, que demà serà un altre dia!

dijous, 5 de novembre del 2020

Premi Casero: 40 anys en 16 minuts


El Premi Casero, ja ho sabem, enguany no ha celebrat la seva quarantena edició com es mereixia aquesta gran i respectuosa xifra, la XL de les peces de roba, pel tancament, just la vigília de l'acte de lliurament, de la cultura en viu i en directe pel rebrot del coronavirus...

Part de la celebració d'aquesta quarantena edició era el visionat d'un vídeo, manufactura de l'incombustible Guillem Terribas, l'ànima de la Llibreria 22 i del Premi Casero (entre d'altres). En aquest vídeo, en Guillem hi condensa, en setze minuts, els quaranta anys del Premi Casero amb un recull d'imatges, algunes inèdites, que mostren la trajectòria vital d'aquest petit, i alhora gran, premi literari.

Veient les imatges hom s'adona, i certifica, que el Premi Casero és molt més que només un premi literari; els llibres, l'escriptura, és la seva raó de ser, naturalment, però amb el visionat del vídeo es fa evident que el Premi Casero també és música, teatre, cartellisme i disseny gràfic, humor, circ, fotografia, poesia, record i homenatge... i Guillem Terribas amb bigoti, i sense bigoti!

Aquesta és part dels quaranta anys d'història de la "família del Casero"...

dimarts, 6 de novembre del 2018

L'heretgia del Casero a la Casero!


Fa uns anys que els actes del Premi de Novel·la Curta Just M. Casero s'inicien, just la setmana abans de les Fires de Girona, amb l'assistència de l'autor o autora de la darrera obra guanyadora (la de l'any anterior) al Club de Lectura de la Biblioteca Just Casero del barri gironí del Pont Major. Enguany va assistir-hi Víctor García Tur amb "Els Romanents".

El Club de Lectura de la Biblioteca Just Casero el formen un grup de dones (tot dones!) del mateix barri del Pont Major i del poble veí, Sarrià de Ter; la majoria es coneixen de fa anys (qüestió de veïnatge), i fa anys que comparteixen, entre d'altres coses, Club de Lectura.

És un grup peculiar, potser tant com pot ser-ho el de qualsevol club de lectura... El que sí que és, puc assegurar-vos pels anys que fa que, un cop l'any, m'hi immisceixo, un grup molt estable que ha compartit un munt de llibres, històries, debats i discussions sobre les lectures i les seves infinites interpretacions.

Efectivament, un cop l'any (el dia que parlen de la darrera obra guanyadora del Premi Casero), part de la meva família i jo mateix profanem el Club de Lectura de "la Casero", un esdeveniment que per si sol ja paga la pena! Per un dia som del club i participem, si així ho desitgem, del debat de l'obra en qüestió (que naturalment hem llegit!) amb les dones del Club de Lectura i l'autor!

L'autor o autora de torn l'acompanya l'incombustible Guillem Terribas, ànima de la Llibreria 22 i del Premi Casero, i el millor "cicerone" que l'autor o autora de torn pot tenir per endinsar-se en l'univers del "Casero" i, especialment, afrontar aquest particular Club de Lectura de "la Casero"!

Aquest any vam parlar sobretot de l'adolescència, que l'autor d'"Els Romanents" eleva al seu llibre a la categoria d'heretgia, i també de les heretgies que Víctor García Tur descriu en la "brevíssima relació de les heretgies": els adamites, els energúmens, els amalricians, els flagel·lants i els anabaptistes de Münster!

El debat va ser ric i enriquidor, també divertit! Va quedar clar que els adolescents, com a heretges que són, es solen rebel·lar contra tot ordre establert, fins i tot l'ordre que poden acabar imposant una pares "punks" i "porretes"; i tot i que el que el llibre parla sobretot de l'adolescència, conté també, en l'adolescent i sobretot en la mare, altes dosis d'aparent imperceptible bogeria!

I és clar, entre el debat va surar també el clàssic de la bufetada a temps, ja sabeu, aquella que els que la defensen diuen que donada en el moment precís espua de bajanades el cap del pre-adolescent! Formalment té pocs adeptes, avui per avui, la bufetada a temps; avui es parla més de posar límits... A més, amb una d'aquestes bufetades a temps la novel·la "Els Romanents", vés per on, s'acabaria just al segon capítol!

Ja espero amb candeletes veure l'efecte que causarà l'obra guanyadora del Premi Casero 2018, "Periplaneta americana" d'Anna Monreal, entre les dones de l'inclassificable Club de Lectura de la Biblioteca Just Casero!

dimarts, 25 de setembre del 2018

Després del diluvi


Després del diluvi, explicava Mar Bosch en la presentació del seu darrer llibre, Noè va passar-se set dies tancat a l'arca reflexionant sobre el que havia fet, per imperatiu diví, i sobre les tràgiques conseqüències dels seus actes (salvar els animals, no els homes i dones, excepte la seva pròpia família). Aquest Noè reclòs després del diluvi, explicava Mar Bosch, era el que l'interessava retratar, a la seva manera i en part, a "Vindràs amb mi després del diluvi", amb el personatge Noè de la seva nova novel·la.

La referència bíblica no pot ser més evident amb el nom, però també amb el fragment del poema de Guilgameix que, diuen, va inspirar el relat bíblic del diluvi de Noè; la germana de Noè, Sigrid (però nascuda com a Coloma), és com l'ocell que va i bé i observa el nou món, per ells dos la Barcelona del 2004 i el Fòrum de les Cultures, evocant els vols dels ocells del poema, inspiradors també dels de l'arca de Noè.

Mar Bosch va sentir la necessitat d'explicar-nos tot això al final de la presentació del llibre "Vindràs amb mi després del diluvi" (Comanegra, 2018), un dels set llibres que formen la curiosa col·lecció "Matar el monstre", un encàrrec editorial que relliga com qui no vol, però no per causalitat, set novel·les independents ambientades a set Barcelones d'entre el 1818 i el 2018 que comparteixen (tot i que tampoc cal obsessionar-s'hi buscant-lo) un personatge secundari.

Coneguda la inspiració i fil conductor de l'autora l'important és llegir la novel·la com qui llegeix l'horòscop, de fet com qui llegeix qualsevol obra literària o, com va explicar Guillem Terribas, que li va presentar el llibre a la Llibreria 22 (jugava a casa!), com qui mira un quadre abstracte (i es podria extrapolar que de qualsevol estil pictòric!): amb el desig que la lectura desvetlli quelcom de personal, deixant que la nostra subjectivitat ens permeti viure la nostra lectura com un fet únic, personal i, per bé que explicable i confessable, possiblement intransferible!

Perquè la Sigrid i en Noè van a viure a casa d'una parenta a Barcelona deixant enrere Sant Guim de Freixenet? Quin és el diluvi del Noè personatge de la Mar Bosch? Les respostes són al llibre, després del diluvi!

dimarts, 20 de gener del 2015

#gràciesGuillem, també pel #PremiCasero!

Foto: Esteve Escapa
No era una presentació qualsevol, si és que a la Llibreria 22 hi ha presentacions "qualsevols"! Era la d'un Premi Casero, que sempre té quelcom d'especial, per raons òbvies, per la Llibreria 22.

Sobre el paper era tan sols, que no és poc, la presentació del darrer Premi Casero, "La segona lluna" d'Antoni Carrasco. Fins aquí res de nou, fins aquí tot previsible. Però no era, ni va ser aquesta, una presentació d'un Premi Casero qualsevol, si és que a la Llibreria 22 hi ha presentacions de Premi Casero "qualsevols"!

Guillem Terribas sap més que ningú que a les presentacions de llibres sol haver-hi els "sospitosos habituals", també a les presentacions dels Premi Casero. Aquell dia, però, la Llibreria 22 presentava un inusual ple i no era només el nombre de persones, sinó la presència d'algunes persones en concret, el que feia que l'expressió d'en Guillem fos, i cada vegada més, d'incredulitat.

El que els ulls d'en Guillem veien minuts abans de començar els seus llavis no ho van poder silenciar: entre dents i somriures anava dient "però si aquest, o aquest altre, no venen mai a les presentacions!" Era evident que passava quelcom, tan com era evident que ell ho ignorava.

La presentació va seguir el guió previst:
  • obertura per part d'en Guillem, fent de mestre de cerimònies i agraint irònicament a l'autor el seu poder de convocatòria... 
  • breu intervenció de l'editor, palpant ell i fent-nos palpar a cada un de nosaltres els límits, tal vegada també els nostres, de la realitat...
  • dissecció de l'obra per part de Josep Ma Fonalleras, que feta l'autòpsia del llibre (versa sobre la mort) va concloure que era un dels 3 millors Premi Casero... 
  • i finalment intervenció, llegida, del propi autor, Antoni Carrasco, a qui ben segur tal convocatòria també va fer justícia!
Però aleshores va ser Fonalleras, i no Terribas, qui va prendre de nou la paraula per dir unes encertades i concises i sinceres paraules d'agraïment, i Quim Nadal li va atansar un regal que va resultar ser un #gràciesGuillem per emmarcar! Aleshores el públic, còmplice, ja alçàvem el paper, gris sobre groc i perpetrat per Salvador Garcia-Arbós, que deia: "No sóc pas en Guillem... però de gran m'agradaria ser-ho"

Ens vam fondre finalment en un aplaudiment que volia ser una abraçada i sí, es va emocionar en Guillem Terribas! També ens vam emocionar la resta i més d'un va vessar, d'emoció, alguna llàgrima! I és que per això són aquests moments, per viure'ls amb la intensitat que es mereixen!

La presentació va acabar com acaben sempre a la Llibreria 22:
  • el públic comprant el llibre
  • l'autor signant-los 
  • i tots brindant per "La segona lluna", pel Premi Casero, per la Llibreria 22 i aquell dia, sobretot i especialment, per en Guillem Terribas!
M'agradaria trobar les paraules però m'és impossible: és tan gran l'agraïment a en Guillem Terribas (i a la Llibreria 22) per tot el que, per mi i la meva família, representa el Premi Casero que gràcies Guillem se'ns fa insuficient, però potser no hi ha millors paraules!

Gràcies Guillem!

Amb la meva mare i en Guillem Terribas a la Llibreria 22. Foto: Esteve Escapa


dimecres, 7 de gener del 2015

Guillem Terribas: es jubila el llibreter, no l'activista cultural!

Guillem Terribas a la Llibreria 22 feinejant, com sempre, en plena presentació del llibre "Olor de Violetes". Foto: Roger Casero

Si la Llibreria 22 fos un vaixell, tal vegada un vaixell pirata, en Guillem Terribas en seria el seu capità!

És evident que, com un vaixell, el projecte de la Llibreria 22 és coral i plural, però és innegable que Guillem Terribas ha estat la cara visible i ànima de la Llibreria 22, transcendint fins i tot la seva professió de llibreter esdevenint, més enllà de l'aparador de la Llibreria 22, en un activista, tal vegada potser agitador, cultural!

Just 3 dies després d'haver encetat el 2015 el periodista Salvador Garcia-Arbós va fer públic a les xarxes socials (Twitter, Instagram, Tumblr i Facebook) que "Guillem Terribas penja els guants" i naturalment la notícia va córrer pels núvols, o més ben dit i per ser precisos, pel Núvol!

Diu Guillem Terribas que "demà serà un altre dia", però el 31 de gener de 2015 no serà un dia qualsevol, serà el seu darrer com a llibreter! I és que es jubila el Guillem Terribas llibreter, però no el Guillem Terribas activista cultural!

Una de les moltes activitats que Guillem Terribas no deixarà serà la de "mestre de cerimònies" del Premi Casero, premi literari que recorda la figura de Just Manuel Casero Madrid; precisament el proper 31 de gener de 2015 farà 34 anys que en Just M. Casero va morir a l'edat de 34 anys!

Guillem Terribas deixarà de ser llibreter, però no deixarà ni la Llibreria 22 ni la cultura! Caldrà molt més que una jubilació per aturar els peus a aquest inquiet saltenc que ha situat a la Llibreria 22 en un dels punts de referència imprescindibles de la cultura i les lletres catalanes i ha agitat (i seguirà agitant) la cultura de la Girona que va deixar de ser, també gràcies a ell, grisa i negra!

Tan de bo gaudeixi dels seus darrers dies amb la mateixa intensitat amb la que va patir els seus primers dies a la Llibreria 22...  

Feina feta, Guillem, ara gaudeix del moment... que demà serà un altre dia!

dimecres, 29 de gener del 2014

Plou a "Totes les estacions de França"!

Instants previs a la presentació de "Totes les estacions de França". Imatge: Roger Casero
Dia plujós el de la presentació de "Totes les estacions de França" (Empúries, Grup 62) , d'Oriol Ponsatí-Murlà,  Premi Just M. Casero 2013!

I malgrat la pluja Josep Ma. Fonalleras, membre del jurat del premi i presentador, va afirmar, fent una mirada de complicitat amb l'autor, que era aquell dia plujós un bon dia per fer la presentació!

No va ser la pluja sinó el fred d'hivern el que va privar a Mita Casacuberta, malalta, de ser present i participar, com es preveia, a la presentació del llibre. No tan malalts estaven Guillem Terribas i el propi Fonalleras, més visiblement pioc...

Entre el "material extra" de la presentació destacar el fet que Terribas i Fonalleras comparteixen metge, segons va dir el primer, que quan va anar-lo a visitar va dir-li que sí, que estava "tocat", però en tot cas no pas més que en "Fono"...

Guillem Terribas va començar la presentació llegint un correu electrònic que l'absent Mita Casacuberta adreçava a l'Oriol Ponsatí-Murlà, qui va preguntar més tard que com era que en Guillem havia rebut abans que ell un correu electrònic adreçat precisament a ell!

A la presentació van sobresortir dues reivindicacions:

1.- la novel·la curta, la "nouvelle", gènere més apreciat a França, per exemple, que no pas a casa nostra, reivindicat especialment per l'editor, qui va recordar que moltes grans obres no han necessitat més de 120, 150 o 180 pàgines pee ser genialment escrites i contades...

2.- la independència del jurat del Premi Casero, fet molt valorat especialment pels qui s'hi presenten, i fet reconegut, diria, des del minut zero d'aquest premi, al cada vegada més llunyà any 1981. Independent  vol dir, segons expressen els qui ho diuen, que no és un premi, per exemple, que en la deliberació hi participi, ni directament ni indirectament, l'empresa editora de l'obra guanyadora. Va destacar-ho i lloar-ho el propi Oriol Ponsatí-Murlà, qui va presentar-se sota pseudònim al premi i qui valora que la seva obra va ser valorada per les paraules que la composen, més que no per qui les va escriure, "anònim" en aquell moment...

Pel que fa al llibre destacar que tothom que l'ha llegit el recomana i molt! I pels qui encara no l'hem llegit ens espera una bona història, un "thriller", al voltant d'una maleta carregada amb vint quilos d'or que volta per totes (?) les estacions de França!

Oriol Ponsatí-Murlà, al seu torn, després dels corresponents agraïments i de descriure breument el moment en que va escriure aquesta "nouvelle", va llegir un fragment del seu llibre. Fa de molt bon escoltar una lectura d'un text, en aquest cas d'un bocí de la novel·la, de viva veu del propi autor.

Confiava Oriol Ponsatí-Murlà, amb aquesta lectura, estimular i potenciar les ganes del públic no només a llegir el llibre, també de comprar-lo per a poder-ho fer! La cua que acabada la presentació es va fer per tal que ens dediqués el llibre demostrava que, si algú ja no venia motivat de casa, va acabar-lo de convèncer la presentació i, qui sap si, finalment, el fragment llegit pel propi autor!

Per acabar vaig a l'inici del llibre, que comença amb una cita de Josep Carner, amb aquest fragment d'un poema de Josep Carner:

La pluja a tot arreu, esbiaixant-se,
veu solament alguna mà que es mou
fregant un vidre de finestra. Plou
a totes les estacions de França.

Va dir Josep Maria Fonalleras que era aquell dia plujós un bon dia per fer la presentació...

Serà bo qualsevol dia per començar-lo a llegir!


dijous, 31 d’octubre del 2013

Oriol Ponsatí-Murlà i Jaume Puig, guanyador i finalista del 33è #PremiCasero!


""Totes les estacions de França" només la podia presentar al Premi Casero".

Aquest va ser, per mi, el titular que ens va deixar Oriol Ponsatí-Murlà, figuerenc, editor i doctor en filosofia, guanyador del XXXIII Premi de novel·la curta Just M. Casero. La seva obra va rebre l'elogi del jurat per boca de Josep Ma. Fonalleras i ell, després de reconèixer que tal elogi li feia certa vergonya, s'hi va tornar elogiant el jurat afirmant que "el valor de l'obra només s'aprecia per la lectura de la seva totalitat".

Apreciava Oriol Ponsatí, amb aquest comentari, el fet que el jurat del "Premi Casero" es llegeixi, no com d'altres jurats d'altres premis, totes les obres i fins el final!

Al seu torn Jaume Puig, blanenc i advocat, finalista amb l'obra "L'escala de l'evasió", va agraït també al jurat haver trobat quelcom en la seva obra que els hagués agradat.

La collita d'enguany del "Premi Casero" ens deixa dos guanyadors de comarques gironines i dues obres l'escenari de les quals es situa a França.

L'obra guanyadora té la publicació garantida (es preveu que es presenti a la Llibreria 22 a finals de gener de 2014) i queda obert, com sempre, l'interrogant sobre si es publicarà, també, l'obra finalista. En Guillem Terribas, cor i motor del "Premi Casero" hi va insistir!

L'acte de lliurament del 33è Premi Just M. Casero va servir també per a recordar i homenatjar Juan Luís Panero; de tot el que es va llegir i dir d'ell, fins i tot ell mateix en un vídeo de la presentació de la seva autubiografia "Sin rumbo cierto" a la Llibreria 22, em quedo amb el que el propi Panero va dir d'ell mateix: "la meva autobiografia és la meva obra poètica completa"!

I és que res millor per a descobrir i conèixer un autor que llegir-lo! Aviat podrem fer-ho amb Oriol Ponsatí-Murlà i esperem que també puguem llegir l'obra de Jaume Puig, qui per cert ja té una novel·la publicada!

La del "Premi Casero" 2013 ha estat, sembla, una bona collita!

---------------------------

pd: recull de premsa:



dimecres, 5 de juny del 2013

Llibres parlats... o l'art de les presentacions de llibres, a Sarrià de Ter!

Joaquim Nadal, Narcís-Jordi Aragó i Guillem Terribas a la Biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter. Imatge: Roger Casero
És la presentació de llibres un gènere literari?  Narcís-Jordi Aragó va sentenciar que sí, que podem considerar les presentacions de llibres un gènere literari oral amb una sèrie de normes no escrites, però sí convingudes i conegudes pels presentadors. Les presentacions al cap i a la fi, tenen la seva pròpia litúrgia i escenografia, tan heterodoxa com es vulgui!

Una presentació de llibre no és una crítica, que com bé va recordar Quim Nadal, es mou pels seus propis codis; d'una manera més o menys evident el presentador ha de posar en valor, en una presentació, bé l'obra presentada, bé el seu autor, o millor ambdues coses, si ambdues són de bon grat.

Aragó va dibuixar tres escenaris que el presentador es pot trobar davant la presentació d'un llibre:
- el llibre t'agrada
- el llibre et deixa indiferent, però tens un compromís ineludible amb l'autor, l'editor, el patrocinador o el promotor de la presentació
- el llibre no t'agrada però tens, com en l'anterior punt, un compromís ineludible

Quim Nadal va afegir un quart supòsit, que també es dóna, que és quan bé pel llibre, bé pel seu autor, el possible presentador acaba declinant l'oferta i s'esborra de la presentació, fet que, com es va comentar en una de les moltes anècdotes explicades, algunes vegades seria desitjable, doncs en una ocasió el presentador va deixar quasi a l'alçada del betum el llibre que presentava...

Narcís-Jordi Aragó va donar pistes sobre els recursos que pot explotar el presentador per resoldre amb èxit la presentació d'un llibre en aquestes tres circumstàncies. Al cap i a la fi la de presentador de llibres és un ofici que requereix tenir molt d'ofici! Si el llibre no és prou reeixit sota el criteri del presentador, aquest pot enfocar la seva presentació més sobre l'autor i la seva trajectòria, que no pas sobre l'obra que es presenta...

El presentador ha de saber trobar el punt just entre l'elogi excessiu del llibre i/o l'autor i un punt de crítica (si s'escau), desvetllant l'interès dels presents a llegir el llibre. Una presentació excessivament elogiosa també pot tornar-se en contra del llibre presentat.

Aragó també va obrir el debat sobre el paper que els editors han de tenir en les presentacions, a criteri seu sempre en un segon terme, més aviat passiu. No va ser fins a la tercera vegada que va sentenciar-ho que Terribas i Nadal van recollir-li el guant i van començar a tractar el tema, passant de la teoria (Nadal: si l'editor estrena una col·lecció...) a la pràctica, quan tots tres van començar a explicar anècdotes, algunes alçades a categoria, sobre el paper, més actiu o passiu, afortunat o desafortunat, d'editors en presentacions de llibres.

Guillem Terribas, que a l'inici del col·loqui va relatar l'origen i gènesi de l'exposició Llibres Parlats, va saber donar molt de joc a Narcís-Jordi Aragó i a Quim Nadal, que amb el pas dels minuts van començar a inundar-nos d'anècdotes i records de les incomptables presentacions que han fet, organitzat i/o assistit al llarg dels darrers 35 anys.

Guillem Terribas en totes les presentacions de la Llibreria 22 ha fet i segueix fent, com a mínim, tres papers:
- mestre de cerimònies, obrint i tancant l'acte
- càmera, gravant i fent fotografies de la presentació, i naturalment...
- llibreter en el seu sentit més clàssic, venent els llibres acabada la presentació.

Aquesta és la feina visible, però la que el públic no veiem és la que ha fet abans (organitzant la presentació, lligant caps, fent-ne la promoció...) i la que fa després, acompanyant a l'autor, com ha fet des que ha arribat, fins que "tanquen la paradeta", o més enllà si després hi ha sopar... Guillem Terribas és molt més que només un llibreter: és un activista i agitador cultural!

Escoltant Aragó, Nadal i Terribas, un trident de luxe, els assistents vam comprovar que les presentacions de llibres donen per tan o més que els propis llibres! De moment les de la Llibreria 22 han donat una exposició i un fons audiovisual extens i excepcional...que de moment poseu visitar a la Biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter.

Potser algun dia Llibres Parlats o les presentacions de llibres donaran per un llibre,que naturalment també caldrà presentar!

dimarts, 28 de maig del 2013

Guanyarem Tià! #Guanyarem #TiàSalellas


Imagineu-vos un home intel·lectualment brillant, irrenunciablement d’esquerres, defensor de les “mal anomenades” causes perdudes, amb una generosa i frondosa barba i amb un Che Guevara quasi sempre present a la seva solapa! És, era, en Sebastià Salellas, molt més que només un advocat gironí, que avui fa 5 anys ens va deixar.

D’un temps, d’un País, en Tià se’ns fa imprescindible per comprendre no només d’on venim, sinó sobretot cap allà on anem, cap allà on volem anar! Per generació en Sebastià Salellas va ser dels molts que van lluitar contra la dictadura i per la recuperació dels drets i de la democràcia; assolida la democràcia va seguir la seva lluita, des de la política, des de l’activisme cívic i sempre, fins al darrer moment, des de l’exercici del  dret, com a advocat.

El seu temps no va ser només el de la transició, el seu temps va ser tot el temps que va viure, essent sempre fidel als seus principis i ideals socialistes i llibertaris. I pel que fa al seu País, Catalunya, de la mateixa manera que defensava els drets dels oprimits, també defensava els de Catalunya quan aquests eren oprimits, defensant les nostres llibertats.

Tià Salellas no era un defensor de causes perdudes, era un defensor que les causes que cal guanyar! I com amb tants altres lluitadors avui l’hem de seguir reivindicant, a ell i sobretot a les seves causes! Per això, avui més que mai, diem ben alt, amb veu ferma, “Guanyarem Tià!

Guanyarem” és un documental dirigit per un dels fills d’en Tià Salellas, Lluc Salellas, amb la col·laboració del realitzador Marc Planas i del director de cinema Lluís Galter. El documental repassa, a través del testimoni de persones que el van conèixer de prop, la vida i lluita d’en Sebastià Salellas. Entre les persones entrevistades pel documental destaquen els polítics Joaquim Nadal i Irene Rigau, el filòsof Josep Ma Terricabres, la periodista Mònica Terribas, el llibreter Guillem Terribas o Rosa Maria Salellas i Benet Salellas, germana i fill d’en Tià respectivament.

El documental, preestrenat aquest passat dissabte 25 de maig, s’estrena avui a Girona, just el dia que fa 5 anys que en Tià Salellas ens va deixar.

Tot sovint en Tià Salellas deia que jo li recordava molt el meu pare, Just M. Casero, amb qui eren no només companys de lluita, sinó també amics. Un dia, en una lectura de textos del meu pare, em va dir que la meva veu li recordava la d’en Just. Jo mai li vaig dir que ell, no només per la barba que ambdós lluïen amb orgull, sinó també pels ideals que compartien, també me’l recordava, en Just...

Guanyarem Tià!


Guanyarem - Un documental sobre l'activista i advocat Sebastià Salellas from marc planas on Vimeo.


dimecres, 31 d’octubre del 2012

El 32 Premi Just M. Casero, per a dues escriptores!

Anna Altisén I Mar Bosch, finalista i guanyadora del 32 Premi Just M. Casero. Foto: Roger Casero
Arribem de Fires xops a la Sala La Planeta ignorant encara que la veritable pluja encara està per caure... pluja de talent!

A La Planeta si fa o no fa els sospitosos habituals, gent fidel al premi, a la Llibreria 22, a en Just o a les tres coses! Autoritats, les necessàries, que no sé mai si justes, però en tot cas uns premis, enguany, que per fortuna no han alterat cap agenda pre-electoral; no són aquests uns premis per a figurar, ni per a figurants...

En Guillem com sempre fa de de Guillem, fins i tot quan rebateja en Just Manuel Casero per en Just Maria Casero... tantes vegades que ell ha rectificat a tanta gent, que interpreten la M. per Maria, no pel menys habitual Manuel... Te recuerdo amanda...

El primer ruixat de talent és circense: Escarlata Circus fa una breu, però brillant actuació, un fragment de l'espectacle que més endavant es podrà veure també a Girona. El documental que es projecta sobre els seus 25 anys mostra que res del què més endavant diuen a l'espectacle és gratuït: hem de trencar les cadenes!

M'agrada molt la manera de llegir l'acta en dos actes, situant al bell mig la valoració del jurat sobre les dues obres guanyadores, sense desvetllar-ne quina en serà la finalista i quina la guanyadora. Les paraules d'en Fonalleras no només radiografien les obres, també fan venir gana de llegir-les en format llibre!

Segon ruixat: el talent del jurat no és només pèl què voten, és també per com s'expliquen!

Finalment en Guillem llegeix el veredicte del jurat: "Quan vaig deixar de ser natura lleugera" de la barcelonina Anna Altisén és l'obra finalista. I "Bedlam. Darrera les hores càlides" de la gironina Mar Bosch Oliveras és l'obra guanyadora del 32è Premi de Novel·la Curta Just M. Casero.

L'obra guanyadora té la publicació assegurada, la finalista l'haurà de batallar! Les missives d'en Guillem en pro de la publicació de l'obra finalista no aprovarien cap examen de subtilesa, diu el què ha de dir i a qui ho ha de dir, que prou sap, ell, que és gat vell, que qui es dóna per interpel·lat no farà més del què pensi que ha de fer... Però per en Guillem no serà!

L'anyada ha estat bona: 54 obres presentades; la collita fa molt bona pinta... Tan de bo puguem gaudir d'ambdós llibres; sembla que de talent, ni a l'Anna ni a la Mar els n'hi manca... (tercer ruixat)

Repartides les felicitacions, saludats els amics i coneguts i petonejada la família toca anar a casa que és tard i vol ploure!

Bé, que és tard i encara plou...

dimarts, 30 d’octubre del 2012

Enllestint el #Guanyarem de #TiàSalellas!

Guillem Terribas amb l'equip del documental "Guanyarem"!. Foto: Roger Casero
Heu finançat alguna vegada un projecte finançat a a través del micromecenatge?

Jo sí, més d'una, dues i fins i tot tres vegades! I us ho recomano! És impressionant el què moltes persones amb una petita aportació poden aconseguir!

El primer projecte que vaig ajudar a finançar és el documental "Guanyarem", impulsat per Lluc Salellas sobre la figura del seu pare, Tià Salellas, a través de Verkami.

El documental, que es presentarà al maig de 2013, ja està en una fase molt avançada! Jo mateix ho vaig poder comprovar a finals de juliol quan per casualitat vaig ensopegar amb l'equip de rodatge a la Llibreria 22 a punt d'entrevistar el llibretes Guillem Terribas.

No fa massa vaig rebre un mail dels responsables del projecte en què m'informaven,. a mi i a la resta de "micro mecenes", que "Guanyarem Tià" està en fase de muntatge... Instintivament vaig pensar: quina llàstima no tenir-lo abans, no tenir-lo ara, en aquest context pre-electoral, en aquest moment de canvi, de profunda crisi, de gran patiment dels que sempre han patit, també de la classe mitjana, en aquest moment també tan esperançador per un horitzó, encara incert, però que s'albira diferent...

La independència, si la volem, si la tenim, sobretot ha de servir per a millorar en justícia social, en igualtat d'oportunitats... No entenc un nou horitzó nacional, de país, sense un nou horitzó social...

Guanyarem Tià, tard o d'hora guanyarem!

dilluns, 25 d’abril del 2011

El futur del llibre digital a la Biblioteca Emília Xargay de #SarriadeTer

Cartell de la taula rodona sobre el llibre digital

La cita és demà dimarts 26 d'abril a les 7 de la tarda...
El lloc és a la Biblioteca Municipal Emília Xargay de Sarrià de Ter i el tema serà "El futur de la lectura: els llibres digitals".
A la taula rodona hi haurà un escriptor, Miquel Martín, un llibreter, Guillem Terribas, una directora d'una biblioteca, Carme Fonoll i la cap del servei de biblioteques de la Diputació de Girona, Carme Renedo.

Comptat i debatut, tenint present que jo i molts altres també hi srerem, només hi faltes tu!
Ens hi acompanyes?

divendres, 26 d’octubre del 2007

Lectures del Quiosc

Dijous al vespre. Biblioteca Municipal Just M. Casero. Guillem Terribas dóna el tret de sortida, un any més, als actes del XXVII Premi de novel·la curta Just M. Casero , convocat per la Llibreria 22, amb una lectura d'articles del Quiosc, llibre que recull els articles que en Just va escriure diàriament entre el 7 de febrer i el 21 de desembre de 1980.

Un llibre i sis articles escollits per sis lectors: Francesc Francisco (que no pot assistir i el propi Guillem llegeix el text escollit), Tià Salellas, Joan Ribas, Montserrat Terradas, Narcís-Jordi Aragó i un servidor, Roger Casero.
Les instruccions d'en Guillem són molt clares: escollim un article per llegir i abans de donar-hi lectura expliquem el què en just representa per nosaltres, el què a mi m'agrada dir: el nostre Just, el Just de cadascú.

Anirem desgranant, en futurs posts, el què cada un d'ells va dir, però ara podeu saber el què cada un de nosaltres va llegir; si teniu qualsevol de les dues edicions del llibre Quiosc (l'editat per la Diputació i el Punt Diari l'any 1981, o l'editat per CCG Edicions l'any 2001).

P1200645-1
Guillem Terribas llegeix, triat per en Francesc Francisco, "Estàs cansat", del 12 d'octubre de 1980

P1200646-1
Tià Salellas llegeix "Històries de Borbons", del 4 de setembre de 1980

P1200647-1
Joan Ribas llegeix "Dimecres de Cendra", del 20 de febrer de 1980

P1200648-1
Montserrat Terradas llegeix "L'escàndol", de l'11 de maig de 1980

P1200649-1
Narcís-Jordi Aragó llegeix "Un retrat del 76", del 8 de maig de 1980

P1200652-1
Jo llegeixo "El lladre i el nen", del 28 d'agost de 1980

Ha estat una agradable i emotiva vetllada en què hem vist, a través dels lectors, algunes de les múltiples parts que formen totes elles en Just.

Per mi, com he expressat, en Just és el protagonista absent de la meva vida, un pare que, trascendint la pròpia vida, em segueix acompanyant i, a la seva manera, fent de pare, també d'avi...

I una confessió que he fet: l'he vist en fotografies, l'he llegit, fins i tot he escoltat la seva veu (en una cinta familiar esdevinguda tresor que amaga cançons d'infants, gravades a Cantallops, el poble de la meva mare). Però no l'he vist mai en moviment, no tinc constància de cap gravació on ell hi surti... qui sap, potser algun dia apareix una vella cinta...

Comencen els actes del "Casero", i el proper dimarts sabrem si hi ha o no fumata blanca... ens convoquem al vespre a Sala la Planeta.

pd: Esteve, gràcies per les fotos i per la gravació. Agus, gràcies, una vegada més, per la càmera i el trípode...