Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).
Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.
Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.
Avui obrim un llibre d'una persona que n'ha venut molts, de llibres, molts dels que ha escrit ell i, sobretot, moltíssims d'altres escriptors, per la seva condició de llibreter, des de fa uns anys jubilat, tot i que del que no s'ha jubilat, i encara té corda, és d'activista cultural; parlo, naturalment, de l'inimitable Guillem Terribas.
L'any 2007 aquest inquiet llibreter gironí (bé, saltenc si som estrictes) va publicar el seu primer llibre, "Demà serà un altre dia: aventures d'un llibreter" (Ara Llibres, 2007), unes memòries que apleguen un munt de records, històries i anècdotes personals i professionals que paga la pena llegir, només, fent un cop d'ull a la quantitat i qualitat de noms que apareixen a l'índex onomàstic que hi ha a les darreres pàgines del llibre, i que són una mostra evident del seu activisme cultural.
Guillem Terribas ha publicat des d'aleshores altres llibres, tant des de la seva condició de cinèfil com d'avi, i no sé si algun dia haurà d'actualitzar les seves memòries, perquè en Guillem Terribas és d'aquelles persones que té tantes coses per explicar com, pràcticament, llibres ha venut!
"Demà serà un altre dia: aventures d'un llibreter" és un llibre que comença així:
La primera imatge que recordo de la meva vida són unes mans que acompanyen una careta que se m'acosta. Estic cridant de por. El meu pare em té agafat entre les cames. La visió d'una carretera inacabable, envoltada de plàtans, es va diluint com els meus crits. Tot seguit, la foscor. Em desperto tombat en una gandula de la cuina de casa, al costat d'una estufa de llenya. Estic sol. Tinc por, crido i em comença a sortir sang de no sé on. Arriba corrents la meva mare, que ha anat un moment al costat de casa a buscar la llet. M'han operat de les glàndules i dels carnots. Encara no tinc quatre anys.
Vaig passar la meva infantesa pràcticament al carrer. Al carrer d'Hernán Cortés (ara carrer Llarg) de Salt, una població que llavors encara no era la ciutat dormitori al costat de Giro-na que és ara. Van tardar molts anys a asfaltar-lo. Gairebé tots els veïns feien de pagès. A can Ferragut, la casa del costat, tenien vaques i molta terra. M'hi passava moltes estones. A casa d'en Vicenç Casas, el meu primer amic, també tenien vaques i mol-ta terra, a més d'un viver on ens banyàvem a l'estiu.
"M'agradaria deixar de créixer i sentir-me sempre com ara", li vaig dir a en Vicenç un dia mentre jugàvem i ens ho estàvem passant molt bé. És el primer pensament meu que recordo.
