Avui el Parlament de Catalunya votarà sobre la petició de demanar el traspàs de competències per fer la consulta per la via de l'article 150.2 de la Constitució Espanyola, una votació que ha situat de nou al PSC en una posició incòmode davant l'orientació del seu vot: hi haurà disciplina de vot? Ja sabem que no!
Més que el resultat final de la votació, que serà un majoritari SÍ, avui la notícia serà, ben segur, el que hauran votat alguns diputats i diputades socialistes, trencant la disciplina de vot del grup parlamentari, de la mateixa manera que ahir la notícia va ser la renúncia, dimissió si voleu, d'Àngel Ros a la seva acta de diputat!
Tota aquesta situació m'ha fet pensar en tres tipus de polítics que hi ha als partits, en tots els partits polítics, no només al PSC: polítics gregaris, polítics díscols i polítics dimissionaris.
Polítics gregaris
El terme gregari prové del mot llatí "gregis", ramat!
Tot partit polític confia que així siguin els seus càrrecs electes, doncs com diu la definició "biològica" del terme (dit dels éssers vius que tenen tendència a associar-se amb altres individus de la mateixa espècie) tenen moltes coses en comú, comparteixen espècie; en termes polítics, podríem dir que comparteixen ideari.
Una altra definició de gregari és la de "soldat ras", que lliga, també, amb la definició associada al món d el'esport, en especial un terme emprat al ciclisme: "En les curses ciclistes per etapes, corredor (soldat ras) que té la missió d'auxiliar els millors components del seu equip per tal d'augmentar llur rendiment".
Volen tots els partits polítics que els membres dels seus grups parlamentaris, municipals, etc, votin a l'uníson el que d'una manera majoritària han decidit. La disciplina de vot, a la qual alguns partits exigeixen compliment a través de reglaments interns, s'imposa anteposant l'interès general del partit als particulars del càrrec electe que el representa.
Cert és que hi ha ocasions en què, per la naturalesa del que es vota, els partits opten per no imposar la disciplina de vot i donen, als seus càrrecs electes, la llibertat de vot, permetent que el seu vot s'expressi lliurement, fins i tot de manera diferent o contrària a l'oficial del partit.
No és el cas que ens ocupa, en què el PSC no ha donat llibertat de vot als diputats i diputades del seu grup parlamentari en la votació d'avui. Així doncs davant aquesta situació, si un parlamentari pensa diferent i no vol ser gregari del seu partit, què pot fer?
Polítics díscols
Díscol prové del mot grec "dýscolos", de mal tracte!
La definició ho expressa amb poques però clares paraules: "de mal governar, no fàcilment corregible".
Són de mal governar, pel PSC, els diputats crítics, díscols, Marina Geli, Joan Ignasi Elena i Núria Ventura, qui ja han decidit que en la votació d'avui trencaran la disciplina de vot.
Els polítics díscols, reiteradament díscols, topen tard o d'hora amb el partit, amb les normatives i reglaments interns del partit, però també amb les seves estructures. Qui es situa al marge, sol acabar marginat... coses de la política! Allò que Alfonso Guerra ja va dir al seu dia: qui es mou no surt a la foto!
Els polítics díscols són admirats i criticats alhora; se'ls admira i se'ls critica pel mateix: no seguir les directrius del partit! Se'ls admira o critica en funció a la proximitat o llunyania que els seus ideals tenen vers els nostres!
No serien díscols, aquests tres diputats, si el partit hagués permès la llibertat de vot, així de simple, així de senzill... així de complicat i complex alhora!
Va ser díscol el propi PSC al seu dia vers el PSOE, per un dia! Ara és gregari!
Polítics dimissionaris
Si no es vol trencar la disciplina de vot una altra opció és plegar, renunciar al càrrec, dimitir, com ha fet Àngel Ros!
Aquest és un gest poc comú en política, doncs d'entrada el seu cost polític és molt alt: renunciar a un càrrec!
Les dimissions, en política, solen produir-se més fruit de la mala "praxis" que fruit del debat i posicionament ideològic; són, en aquesta segona variant, pocs els polítics dimissionaris!
En aquesta ocasió, però, no sabem si Àngel Ros ha preferit preservar el partit, preservar-se a sí mateix o ambdues coses; sembla que el seu ha estat un gest molt calculat, prou calculat a curt i mig termini: no traeix el partit ni es traeix a sí mateix; pot ser díscol, crític, però fora del grup parlamentari "no fa nosa", no és de mal governar!
Potser fa un pas enrere ara per fer-ne dos endavant, més endavant! Veurem...
De tota aquesta història de polítics gregaris, polítics díscols i polítics dimissionaris jo només en trec una conclusió: llistes obertes!
Però d'això, si us sembla i em permeteu, ja en parlarem un altre dia!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada