Dijous gras, tradicions primes

Ho tinc comprovat, sí, comprovat empíricament!

Si ampliés un xic més la mostra fins i tot podria publicar-ne un estudi. I com tot estudi parteix d'una hipòtesi aquesta és la meva:

la majoria d'infants, joves i adults no sabem amb exactitud l'origen, el motiu i la transcendència del dijous gras!

Ho tinc comprovat: la generació que hi ha per sobre de la meva en gran part coneixen l'origen, el motiu i la transcendència per la qual el dijous gras fem el que fem: menjar ou, truites i botifarra, o botifarra d'ou, o truita de botifarra d'ou!

I sí, també ho tinc comprovat: la meva generació i la que hi ha per sota, malgrat mengem coca de llardons, alguns coca separant els llardons, no sabem massa perquè aquest dijous és gras i el dimecres vinent és de cendra!

Reconec, però, que la meva mostra és un xic limitada, doncs ho he preguntat a les meves filles, m'ho he preguntat a mi mateix i, malgrat no li he preguntat a la meva mare, sé amb seguretat que ella coneix l'origen, el motiu i la transcendència del dijous gras!

Verificada la hipòtesi inicial, malgrat la raquítica mostra, el meu estudi es clouria amb una conclusió: no és el mateix viure una tradició que te l'expliquin.

El dijous gras les escoles fan berenars i a casa, qui més qui menys, menja coca de llardons, però en cap cas, afortunadament, cap d'aquestes menges seran el preludi dels dejunis i abstinència que anys enrere s'imposaven per Quaresma i Setmana Santa, butlles a banda!.

S'imposen avui, aquests dies i la resta de l'any en moltes (massa) llars dejunis i abstinència, però no per devoció ni per tradició, sinó fruit de la desigualtat que encara avui genera la nostra societat dita del benestar! Però això és un alta història...

Canvien els temps i les tradicions; algunes les importem, d'altres es fan petites i tan primes que tal vegada anys a venir potser cauran del calendari i fins potser amb prou feines les recordarem.

Diuen que anys enrere Sant Josep era festa grossa! Avui sé, pels grans magatzems, que és el dia del pare!

7 aprenentatges de les IV Jornades de RRHH de Girona

Quan assisteixo a unes jornades o un congrés sempre espero que passin, com a mínim, dues coses: aprendre quelcom de nou i confirmar el que ja sé!

Són moltes més les coses que vaig aprendre i em van desvetllat les IV Jornades de RRHH de Girona que es van celebrar els passats el mes de febrer de 2014, però si n'hagués de destacar 7 serien aquestes:

1.- coneix-te a tu mateix, descobreix als altres i cerca la millor manera de comunicar-t'hi i relacionar-t'hi!

2.- ser més responsable multiplica beneficis

3.- gran part de l'absentisme és el que no es registra

4.- quan informem, no sempre comuniquem

5.- els hàbits no són més que el resultat dels nostres pensaments i sentiments

6.- el líder super heroi ha mort!

7.- en igualtat i conciliació hem avançat més en la teoria que en la pràctica

Com sempre i ja en són 4 edicions a les Jornades de RRHH de Girona he après, reflexionat, compartit, crescut...

Aquest dijous i divendres es celebren les V Jornades de RRHH de Girona (programa, en pdf);  malauradament per motius laborals no podré assistir-hi, però estic convençut que els que hi assisteixin aprendran, en sortiran sabent quelcom més o, com a mínim, reconfirmant els propis coneixements, que a vegades ja és molt!

Als qui hi assisteixin i als organitzadors els desitjo unes bones jornades!

S'aixeca el teló...

El president Mas durant la seva compareixença. Foto: Parlament de Catalunya

S'aixeca el teló i apareix Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya, compareixent a la Comissió d'Investigació sobre el Frau i l'Evasió Fiscals i les Pràctiques de Corrupció Política del Parlament de Catalunya.

Al seu voltant i davant seu el president de la comissió i els portaveus dels grups parlamentaris amb la lliçó apresa i, com el propi Artur Mas, amb el discurs preparat, ells farcit de preguntes, ell de respostes.

Política és pedagogia i fins i tot a vegades és art, però de la mateixa manera que no tot el cinema és art, no tola la política és pedagogia i, encara menys, art! Hi ha pel·lícules que són pur espectacle, mer entreteniment, com alguns passatges de la política, també la catalana!

La compareixença del president Mas a la Comissió d'Investigació sobre el Frau i l'Evasió Fiscals i les Pràctiques de Corrupció Política del Parlament de Catalunya, retransmesa en viu i en directe, podia veure's tranquil·lament assegut al sofà, sota la manta i amb un vol de crispetes (o un pot de gelat pels depressius) per fer-ho tot plegat més digerible i entretingut.

I entre crispeta i crispeta podem anar repartint premis cinematogràfics: millor actor i actriu protagonista, millor guió original, millor guió adaptat, millor vestuari, millor actor i actriu secundari, millor banda sonora, millor direcció, millor interpretació de parla no catalana...

Hi ha moments de la política que són sobretot gesticulació i ahir en va ser un: posada en escena, guions preparats i actors i actrius apunt per mostrar geni i figura. Res de nou, res que no sabem, res que no ens hàgim buscat! Res de nou tampoc en l'esclariment dels fets que la compareixença volia esclarir... Però això també ho sabíem!

S'abaixa el teló; nom de la pel·lícula: "Catalan Movie".
Del número de la saga ja ni me'n recordo, però jo, com vosaltres, sé que... continuarà!

Miquel Iceta: poca fressa i molta endreça

Miquel Iceta en un acte recent del PSC. Foto: PSC

D'acord, potser Miquel Iceta no aixeca passions, però tampoc no aixeca la polseguera que no fa tant aixecava Pere Navarro amb cada declaració!

Aquests darrers mesos han passat moltes coses dins el PSC, debats interns, diputats díscols, baixes del partit, escissions... La predominança de l'eix nacional a la política catalana ha afectat un PSC que tal vegada no tenia prou resolta aquesta qüestió, essent el federalisme que proposa i propugna insuficient per molts socialistes de cor i de carnet que l'han deixat d'estimar, de votar els primers, i que han abandonat la militància els segons.

Naturalment l'anàlisi és de traç gruixut i segurament són molts, massa, els detalls que obvio. Però pel cas que avui ens ocupa no cal entrar-hi més.

Davant un partit convuls internament i ferit externament Miquel Iceta ha sabut endreçar el partit amb mà esquerra i discreció i, sense deixar de dir res del que pensa i defensa, poques vegades les seves declaracions o accions han agitat l'opinió pública i publicada i han preocupat els propis socialistes.

Davant el cicle electoral d'aquest 2015, que s'iniciarà amb unes municipals claus pel PSC, Miquel Iceta ha procurat fer endreça al PSC. Avui el PSC sembla un partit més pacificat internament, potser sí un xic (o força?) més petit, però segur que més cohesionat.

L'interrogant, que només tindrà resposta en cada un dels resultats de les diferents eleccions que tindrem aquest any (municipals, catalanes i espanyoles), és si malgrat l'endreça interna el PSC segueix essent un partit important Catalunya o, si per contra, esdevé cada vegada més residual.

Però això ja ho decidiran els ciutadans, això ja ho decidireu vosaltres... De moment Miquel Iceta sembla haver calmat les aigües turbulentes del PSC, calma imprescindible per  afrontar el periple electoral del 2015.

D'acord, potser Miquel Iceta no aixeca passions, però més d'un, dels molts que volen matar el PSC, deuen pensar que amb Pere Navarro vivien millor!

#MinutsMusicals de versions amb "Smells Like Teen Spirit"

Nirvana és al grunge el que Sex Pistols va ser al punk; i si el punk va veure morir jove a Sid Vicious, el grunge va sumar amb Kurt Cobain un altre jove cadàver al club dels 27!

Seattle, ciutat que va veure néixer Nirvana, és la capital del grunge, variant del rock que es caracteritza per la combinació de potents sons de guitarra amb veus i passatges més melòdics, quelcom que a la seva manera ja feien The Pixies a mitjans i finals dels anys vuitanta del segle passat.

"Smells Like Teen Spirit", publicada l'any 1991, va ser la cançó que va catapultar Nirvana i el grunge cap al nirvana; el propi Kurt Cobain va reconèixer anys després la influència de The Pixies, no només en la composició d'aquesta cançó.

"Smells Like Teen Spirit" va ser el primer senzill del seu segon disc, "Nevermind", a la portada del qual apareixia un nadó submergit dins l'aigua amb un dòlar d'esquer... La cançó, esdevinguda pràcticament l'himne del grunge, té també un fantàstic videoclip, d'aquells que a principis dels anys noranta es miraven a l'MTV quan aquest canal de televisió era un canal temàtic exclusivament musical!

D'entre les versions de "Smells Like Teen Spirit" m'agrada especialment la de la pianista i cantant americana Tori Amos, que la versiona sobre les tecles del seu piano, fent sortir la cançó del seu registre elèctric habitual però conservant la seva força.

Aquí les teniu, l'original de Nirvana i la versió de Tori Amos:






També pots escoltar aquestes versions en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent, trucarem a les portes del cel!

El vídeo de la setmana: les 10 claus de l'ocupabilitat segons Peridis

A moltes de les persones que atenc per motius de feina i que estan en recerca de feina les hi pregunto si actualment estan en recerca activa de feina!

Buscar feina és una feinada i cal prendre-s'ho, ni més ni menys, com si d'una feina es tractés: amb responsabilitat, horaris, tasques a fer i, sobretot, compromís!

Quan la resposta a la pregunta "de què voldries treballar" és "de qualsevol cosa", més enllà d'expressar una necessitat, moltes vegades urgent, és quan, possiblement, més feina un ha de fer per, precisament, trobar feina! Ni tu ni jo podem treballar de qualsevol cosa!

L'ocupabilitat és un concepte bàsic que cal entendre i, sense ser la pedra filosofal, sí que és un element que ens ajuda, i molt, a situar-nos en el mercat laboral; no en va és "la posició d’una persona en un moment determinat de la seva vida respecte a una ocupació concreta".

Aquí la clau és no només conèixer la realitat laboral del nostre entorn, és conèixer-nos a nosaltres mateixos, sobretot tot el que de nosaltres (competències, coneixements, habilitats, més enllà dels títols i l'experiència) es posa en joc quan treballem!

Sobre tot això hi ha molta literatura i molt bona, però si et manca una mica de motivació per començar a llegir potser aquest vídeo t'hi ajuda!

La Fundación Telefónica i Peridis han fet aquest vídeo en què, en tres minuts i mig, et presenten les 10 claus per a l'ocupabilitat:

1. Autoconeixement
2. Aprenentatge continuu 
3. Comunicació
4. Flexibilitat
5. Presa de decisions
6. Gestió del temps
7. Pro-activitat
8. Xarxes de cooperació
9. Competències digitals
10. Treball en equip

Bon divendres i, si és el vostre cas, aneu per feina!

Eixos diferencials

Dos són els eixos que han mogut la política catalana i l'espanyola, l'eix social, el clàssic dreta - esquerra i l'eix nacional.

Anys enrere la política espanyola i catalana discorrien preferentment pel primer eix, però d'un temps ençà l'eix nacional ha guanyat protagonisme tant a la política espanyola com a la catalana.

Fa anys que el Partit Popular ret dia sí dia també al PSOE a un duel per a comprovar qui és més espanyol, més exclusivament espanyol, minimitzant la diversitat nacional d'Espanya; possiblement el primer punt àlgid d'aquesta competició va ser durant el debat polític de la reforma de l'Estatut de Catalunya, amb el Partit Popular muntant taules per a recollir signatures contra l'Estatut i n'hem pogut veure una nova mostra amb tot el procés sobiranista i el recent 9N.

A Catalunya l'eix nacional ha guanyat força, també a partir de la frustrada reforma de l'Estatut de Catalunya, esdevenint, la qüestió nacional, el principal tema de l'agenda política catalana. Aquí, d'una altra manera, també hi ha hagut una mena de duel a vàries bandes per a demostrar qui és més català o defenestrar el qui no ho és, o no ho sembla...

S'esforça ara el PSOE, davant la irrupció de Podemos, per seguir essent percebut com l'alternativa al PP, com el rival del PP, però als ulls de molts, que no de tots, les diferències entre PP i PSOE són menys de les que realment hi ha. Tan preocupat i ocupat per semblar tan espanyol com el PP, o com a mínim no menys espanyol, el PSOE sembla haver descuidat l'element que realment el diferencia del PP: que és un partit de centre esquerra!

I és precisament per l'esquerra per on Podemos sembla que avançarà el PSOE, i de ser així, aquest serà el drama del PSOE: haver caigut al parany nacionalista del PP i veure's avançat per l'esquerra per Podemos!

A Catalunya l'eix nacional segueix fent rodar la política i marca les agendes, però l'eix social, l'eix dreta - esquerra seguirà fent forat amb la CUP, que ara ja marca més distàncies amb el sobiranisme de l'inestable binomi CDC - ERC, però també per la irrupció de Podemos, que defuig el debat nacional per centrar-se en el social, conscient que és precisament aquí on pot fer i farà forat!

A Catalunya hi ha qui fa temps que fa esforços per fer convergir els eixos nacional i social en un sol eix, en l'eix del sobiranisme, del dret a decidir, de la independència... De moment, però, un dels partits que empeny el procés sobiranista s'esforça més per mirar (i tirar) endavant que no per mirar enrere, doncs són massa les causes pels pecats que presumptament hagi pogut cometre, o han comès presumptament alguns dels seus membres, que els persegueixen...

Podemos sembla haver sabut decantar la política espanyola vers l'eix social; caldrà veure si també sap fer decantar la política catalana vers aquest eix, desactivant la força que aquí té, avui per avui, l'eix nacional.

Enquestes al marge, serà en les eleccions quan podrem veure si els eixos social i nacional són o no eixos diferencials!

Brots verds, atur negre

Mariano Rajoy, president del govern espanyol, va fer poca fortuna a finals de l’any passat deixant anar aquest titular: "en molts aspectes, la crisi ja és història". Va reblar el clau afirmant que les que s’apropaven serien les primeres festes de Nadal de la recuperació.

Dies després el propi Rajoy va matisar les seves pròpies paraules fent un petit afegitó: "la crisi és història del passat però no ho són les seves seqüeles".

Al seu dia el president Zapatero també va veure néixer brots verds a l’economia espanyola, però allò va semblar més un miratge que una realitat; ara Rajoy també albira el principi de la recuperació i, més enllà dels taulells dels petits negocis, les comandes dels proveïdors o les taules dels restaurants, exemples que ell mateix va fer servir per demostrar la recuperació, hi ha indicadors més fiables que poden fer-nos veure que tal vegada sí, ara sí, l’economia es recupera, o no s’enfonsa més, que no és el mateix però s'hi acosta!

Més enllà de les urgències electorals de Rajoy i fins i tot en el cas que sí, que efectivament deixem d’anar a menys i l’economia, alguns sectors i algunes empreses es vagin recuperant, hi ha quelcom que malauradament no recuperarem: l’ocupació!

A principis d'aquest any l'Organització Internacional del Treball (OIT) advertia en un informe (Perspectives socials i de l'ocupació en el món – Tendències 2015) que l’atur a Espanya no baixarà del 21% fins a finals d’aquesta dècada, és a dir, que la recuperació econòmica no farà baixar l’atur ni ens allunyarà, per tant, de la precarietat laboral.

Els brots verds, d’haver-n’hi, arrelaran poc i faran pocs fruits i menys flors, doncs el camp on broten és erm, precari, com són precàries tantes feines que sí, permeten treballar, però no defugir la pobresa i el risc d’exclusió.

Parafrasejant el president espanyol hom podria dir “en molts aspectes, Rajoy, com la crisi és història”! Però la història de debò la farem quan no sigui el president de torn, sinó nosaltres, qui certifiquem la defunció de la crisi, d’aquesta crisi!

Article publicat al número 5 de la Revista Mirall en pdf.

(in)Justícia esportiva contra la violència

Puc entendre que en la intensitat d'un partit i amb les pulsacions accelerades en algun moment a un jugador se li creuïn els cables i, fruit de la frustració, la desesperació o ambdues coses alhora, llenci la seva bota en direcció a un àrbitre assistent. Puc entendre-ho, però no tolerar-ho!

També puc entendre que entre jugadors rivals dins el camp hi hagi provocacions més o menys subtils que no cerquin res més que el contrincant perdi els nervis i sigui amonestat i, si és possible, expulsat. També en el món del futbol sovintegen els enganys i simulacions per tal d'enredar l'àrbitre.

Les dues darreres d'aquestes tres situacions formen part del futbol i del joc, argumenten molts futbolistes, que hi afegeixen que generalment el que passa al camp es queda al camp! No sé què passa amb el que passa a Las Vegas, però no tot el que passa dins un terreny de joc es queda i ha de quedar al terreny de joc!

Al bàsquet hi ha més respecte i disciplina
Pel futbol m'agradaria el respecte i la disciplina que els jugadors de bàsquet tenen vers els àrbitres i el seu criteri, equivocat o no. Un jugador de bàsquet no pot increpar un àrbitre com ho fan els de futbol: la més mínima pujada de to significa una falta tècnica. La simulació o exageració d'una falta també està penalitzada. El futbol i el bàsquet són esports on el contacte és inevitable, on es permet la intensitat, també l'agressivitat, però la violència (física i verbal) es jutja de diferent manera en un i altre esport dins i fora del camp.

Els reglaments no només han d'establir les regles del joc, també han de donar a qui ha d'arbitrar en un partit l'autoritat i el respecte suficients per tal que també ell, i els seus assistents, puguin tallar de soca-rel la violència.

Agressivitat i violència no són sinònims
Que un jugador intenti agredir-ne un altre, o directament l'agredeixi, hauria de ser punitiu tant si l'àrbitre ho ha vist amb els seus propis ulls com si no ho ha vist, doncs el fet, malgrat l'àrbitre no l'hagi copsat, és el mateix i té la mateixa gravetat, sobretot quan l'agressió és captada i retransmesa des de tots els angles possibles.

Va fer bé Cristiano Ronaldo demanant disculpes, des de les xarxes socials, per la coça i plantofada que va propinar a un jugador del Còrdova; però la disculpa no expia la culpa i accions com aquestes mereixerien no només un major càstig per part de qui organitza la competició, sinó també del seu propi club, entenent que aquests comportaments, com el d'Arda Turan llençant la seva bota en direcció al linier, no es poden permetre dins un terreny de joc.

És millor prevenir la violència que lamentar-la
No, que un jugador agredeixi, o vulgui agredir-ne un altre no forma part del futbol ni del joc, la violència és violència i cal combatre-la tan dins com fora del camp, tan sobre la gespa com al voltant dels estadis; de poc o res serveixen les pancartes i les declaracions de bona voluntat quan hi ha fets lamentables que després tots lamentem.

Al final el missatge que estem donant és que mentre l'àrbitre, o la policia, no et vegin, el jugador i l'aficionat poden mantenir actituds i comportaments violents en nom del futbol!

El futbol és esport i l'esport és respecte, no violència; i així serà quan, a banda de les mànigues de les samarretes dels jugadors, el respecte l'exerceixin els jugadors dins el camp i els estaments que gestionen les competicions dins els despatxos: mentrestant, "parole, parole"...

Els 34 d'en Just, els 34 sense en Just...

Just M. Casero al Canet Rock l'any 1975

Quasi sempre és aviat per morir, a dia d'avui qualsevol edat que no s'apropi als 90 és una mala edat per morir! Però als 34 anys?!

Als 34 anys un ja duu sobre les espatlles molta vida, però és encara molta més la que un espera viure dels 34 anys enllà.

Dissabte passat, dia 31 de gener de 2015, es varen complir 34 anys de la mort del meu pare a l'edat de 34 anys. Són tants els anys que en Just va viure com els que hem viscut sense ell els qui l'hem sobreviscut. És molta la vida que va viure, també és molta la vida que hem viscut sense ell... 

Als 34 anys el meu pare era un immigrant, un ex-seminarista, era un nou català, va treballar de periodista fent ràdio i premsa, va fundar un diari (Punt Diari) i n'era columnista; era escriptor i poeta; va córrer davant els grisos i va rebre l'impacte d'una pilota de goma, va participar en la fundació d'un partit polític (PSC) i va ser regidor (de Girona), diputat provincial i president del consell municipal d'un poble, Sarrià de Ter, que anys més tard va assolir la independència; va fer casals i colònies, va participar en un grup de teatre i va col·laborar en una escola bressol autogestionada; va ser fill, germà, oncle, espòs i pare, i si no va ser més va ser perquè la vida i la mort no li van permetre!

Sí, va viure intensament i ràpidament els seus 34 anys, així eren i van ser les exigències del guió de la seva vida i del seu temps, però tal velocitat no era per concentrar-hi tota una vida, com malauradament va ser.

Als 34 anys s'és massa jove per morir però encara no s'és massa vell pel rock'n'roll! Als seus 34 anys en Just Casero tenia encara molt rock'n'roll dins les venes, però la mort, sempre implacable, en forma d'una malaltia que fa 34 anys feia basarda pronunciar (càncer), va voler que deixés un cadàver jove!

La vida segueix i ni la mort del meu pare la va aturar ni l'aturarà ara; però avui, demà i sempre el seguiré i seguirem recordant, fent de la seva absència una de les més presents!

Així ell pot seguir descansant en pau, i nosaltres, recordant-lo, també!

Amb el meu pare, l'estiu del 1977.