dimarts, 3 de febrer de 2009

Catalunya País-Estat... Preguntes d'una nena de 9 anys.


- Papa, tu voldries que Catalunya fos un País?
- Ja ho és un País, Catalunya.
- Però el País és Espanya, no?
- Bé, Catalunya és un País, però no és un Estat; Espanya és un Estat.
- Doncs, a tu t'agradaria que Catalunya fos un Estat?


Ella, de nou anys, no és la primera vegada que li pregunta al seu pare, de trenta-quatre, qüestions per l'estil... Mesos enrere, potser al voltant de les darreres eleccions generals, que ella, tot i els nou anys, seguia amb cert interès, un dia li va preguntar si ell voldria la independència de Catalunya.

Ell sobre aquesta qüestió ell ja havia escrit alguna coseta, per exemple en un article al seu bloc (Socialista independentista!?):

Jo mateix, que sóc socialista de cor i de carnet, no sóc independentista, però possiblement podria arribar a ser-ho... De fet algun pecat de joventut arrossego, naturalment sense penediment...

Ell recorda que també havia escrit, en aquest mateix article

I perquè no?. És un escenari que, qui sap si en un futur, el socialisme abordarà... (...)En qualsevol cas ara per ara és realment difícil, per no dir impossible, improbable i fins i tot resultaria inversemblant que el PSC es postulés com a partit independentista. (...) No és el meu desig; jo no anhelo la independència de Catalunya, reclamo una major autonomia, un aprofundiment de les relacions federals entre l'estat i els territoris, el reconeixement que marca l'Estatut i, en qüestió de seleccions, si pregunteu, la participació normalitzada i oficial de la catalana. Però el cert és que molt s'haurien de torçar les coses, i les relacions, entre Catalunya i l'Estat, per fer-me independentista...

Autonomia, independència, dret a decidir, autodeterminació... Un referèndum al 2014?. Bé, l'actual marc jurídic i polític espanyol i català no permeten plantejar la independència com un fet plausible ara per ara. Cal veure com es van tancant els temes oberts que haurien de reforçar la tendència (tímida, per no dir nul·la per alguns, excessiva pels altres) federalista de l'Estat: finançament i Estatut.

Amb els prolegòmens de les europees CiU i ERC han volgut marcar perfil (paquet) sobiranista i independentista. Bé, més CDC que UDC... Veurem com es desenvolupa la campanya...

Paral·lelament està en plena activitat la iniciativa Deu mil a Brusel·les per l'Autodeterminació. Precisament sobre aquesta iniciativa avui el diari El Punt publica el segon article de l'escriptora Assumpció Cantalozella: Socialistes amb els «deu mil a Brussel·les», un article que recomano als qui som socialistes i també als qui no ho són (sou)...


Però tornem a la pregunta de la nena de nou anys al seu pare, de trenta-quatre:

- Doncs, a tu t'agradaria que Catalunya fos un Estat?

Ell, davant la pregunta de la seva filla gran, primer pensa en respondre d'una manera que temps enrere havia utilitzat, sobretot amb la seva dona (i mare de la criatura): no em desagradaria pas... Però finalment opta per respondre ...
- Arribat el cas, tampoc em semblaria malament... però per ara no és la meva prioritat...

I ell pensa per sí mateix: ...posats a somiar, perquè no una Espanya federal?...

Instants després tots dos segueixen veient un apassionant i intens partit de tennis entre els dos millors jugadors del món, que juguen una gran final a les antípodes...

6 comentaris:

  1. Estimat Roger. Potser pots entendre com em colpeix parlar amb el fill d'un amic estimadíssim, que ens deixà tan d'hora.
    En Just Casero, el vaig conèier quan em dugué un article pel Ressò a casa meva de Santa Coloma de Farners, on vivia amb la meva filla de 3 anys. El pare de la nena, l'Agustí Mitjavila, també havia mort, en un moment, al cap de 2 mesos de néixer la nena, la Mireia Mitjavila.
    fins ara

    ResponSuprimeix
  2. Vam remenar el piano que jo tenia, amb un gran pòster del grup dels "setze jutges" al damunt, al "leaving". "La mare va anar a Lleida, tirurí turí turà", cantava el teu pare amb veu d'home fort, d'home de barba espessa d'un lleu color de panotxa, i jo teclejava les notes amb la meva filla a la falda. Al cap de 3 dies el teu pare es casava amb la Mercè Gombau, la teva mare. segueix

    ResponSuprimeix
  3. Després, vam anar juntament amb l'Aragó i en Pius a Parets del Vallès, en una trobada clandestina de revistes catalanes.
    Un cop em vaig establir a Girona, poc després de tot això, en Just em va venir a dir si volia col.laborar a Presència. Fou així com vaig introduir-me al món de la cultura gironina, de cop.
    Faltaven només uns dos anys perquè iniciéssim l'aventura utòpica de "Convergència Socialista de Catalunya", amb en Raventós de capdavanter
    segueix

    ResponSuprimeix
  4. Quan amb C.S de C. buscàvem gent afí, en Quim Mingo i jo vam proposar en Just Casero. Se l'analitzà, com es feia. Aviat es convertí en una peça clau del socialisme gironí. L'afinitat de pensament entre en Just i nosaltres dins el grup ens venia, segurament, de dues fonts:
    1. el cristianisme.
    2. el fort entiment de catalanitat.
    3. un clar compromís socialista

    Vam viure estones de totes, junts
    segueix

    ResponSuprimeix
  5. T'agraeixo que m'introdueixis a la teva pàgina.
    Sé que el PSC actual no vol -ni pot- tenir un sector que accepti l'autodeterminació del nostre poble. Està pagant uns burots molt forts per l'aliança tan ferma amb el PSOE. No tenir grup parlamentari que visualitzi un Partit Socialista català és un handicap, no només per al PSC, sinó per a tot el socialisme català i, sobretot, per a la societat catalana.
    El que mai no podrà evitar cap partit és que existeixi gent, com jo mateixa, que siguem socialistes i alhora sobiranistes. Són sobiranistes els socialistes espanyols, els francesos -xovinistes i tot!-, els de tots els països del món! Com es pot pretendre que a Catalunya no hi hagi socialistes sobiranistes?

    És bastant greu, pels que som socialistes i sobiranistes alhora, no tenir una formació política on poder treballar. Sobretot quan es tenen ganes de lluitar pel país.

    Una abraçada assumpta cantalozella
    FINAL

    ResponSuprimeix
  6. Roger, no sabia com fer-ho per introduir tot el missatge.
    assumpta cantalozella

    ResponSuprimeix