Odiem-nos més, odiem-nos tots!

Obro Twitter i per moments vessa odi; em pregunto, però, si donades les circumstàncies, en vessa prou...

Aquests dies post electorals i post pactes de les municipals són dies per odiar-nos, per odiar-nos més, per odiar-nos tots, per odiar-nos, possiblement, com mai ens hem odiat, odiar-nos profundament i sense remei, odiar-nos si cal sense retorn.

Cavem més fonda, si cal, la nostra trinxera i afilem el llapis per piular bilis; però no odiem només a Twitter, que Twitter és pels covards, pels qui allà diuen el que mai dirien a la cara! Fem el pas i diem-nos a la cara el que fins ara ens hem atrevit a dir només a Twitter!

Omplim-nos de rancor i de menyspreu, afilem la llengua, i si és bífida millor, i escopim i enverinem a tot i tothom que no pensi com nosaltres, que no pensi plenament i totalment com nosaltres!

Castiguem a l'adversari polític amb retrets, i si ens replica (que ho farà) fem de la seva rèplica nou armament per carregar-nos d'arguments; castiguem a l'adversari fins a convertir-lo en enemic, car és això el que és: o amb mi o contra mi, no hi ha terme mig ni equidistància possible, no hi ha matís ni carta de grisos, que això ja no és política sinó la guerra!

I a l'enemic, ja ho sabem, ni aigua! Ni un gest amable, res! I si ens vol encaixar la mà, assenyalem-lo amb el dit apuntant-li a la cara mentre li recordem el seu darrer retret, així, pam!, en tota la cara! Acorralem-lo contra les cordes, fem-li tastar la lona, que també sabem que la seva debilitat ens enforteix...

I si per algun atzar l'enemic té alguna qualitat, o si hi entrelluquem alguna virtut, o mostra un gest de distensió i d'apropament, ignorem-lo, que segurament no és més que un trampós cant de sirena que només busca debilitar-nos, obrir un forat en els nostres sòlids arguments, en les nostres impertorbables raons.

Odiem-los tots i sense compassió, i no ens permetem caure en la comprensió i encara menys en la condescendència, que l'enemic és enemic per veïns, companys de feina, amics o saludats que siguem; i fins i tot si som família, odiem-nos, que no es pot viure amb l'enemic a casa!

I estiguem alerta, que el pitjor enemic és el que comparteix trinxera amb nosaltres, car aquest a banda d'enemic és traïdor, i esdevé encara més perillós! Odiem-lo també i foragitem-lo i que es mori de vergonya, si és que encara gosa tenir-ne...

Odiem-nos més, odiem-nos tots, sense compassió, a pit descobert i trencant-nos la cara, si cal. Deu ser el que necessitem car l'odi aquests dies, cotitza a l'alça!

Sembrem odi com qui sembra vents, i no esperem la tempestat, siguem la tempestat nosaltres mateixos!

Potser sí necessitem dir-nos-ho tota la cara, cremar-ho tot si convé, qui sap si per fer foc nou i renéixer de les cendres, o simplement per morir tots plegats, sense opció per a vencedors ni vençuts...

Odiem-nos més, odiem-nos tots, esgotem tot el nostre odi fins que no ens en quedi més, i confiem que els que sobrevisquin, ja sense odi, puguin fer-ho millor que nosaltres, que nosaltres ja fa massa temps que estem malalts d'odi...