Guanyar eleccions

Sempre que hi ha trifulgues entre partits, com per exemple des de fa uns anys entre les derivades de l'extingida Convergència i Esquerra, generalment argumento, davant qui les viu amb patiment per allò de la manca d'unitat de l'independentisme, que la prioritat dels partits és guanyar eleccions.

Guanyar eleccions, fins i tot morint en l'intent, és la raó de ser dels partits polítics, i després, només després, governar aplicant amb més o menys fidelitat, el programa electoral, o no...

Per això és tan difícil, per no dir impossible, que la unitat estratègica qualli, doncs cada partit traça la seva pròpia estratègia i aquesta, tard o d'hora, xoca amb la dels altres, per aparentment afins que siguin. Ens agradi o no, així és (també) la política.

Portes endins de cada partit la pugna és pel control de l'estratègia i, és evident, també pel control de les cadires, dels càrrecs; els partits polítics resolen aquestes qüestions en congressos i eleccions internes, tot i que la democràcia interna d'alguns partits a vegades brilla per la seva absència, i l'estratègia i els càrrecs es trien (s'imposen) a dit.

I quan en els debats interns per l'estratègia i les cadires s'esquincen les costures, es produeixen escissions. No hi ha partit polític que no n'hagi patit, altra cosa és la sort o dissort de les parts escindides.

L'actual trencadís de l'espai convergent respon també a aquesta lògica, la del control de l'estratègia i les cadires portes endins, i la voluntat tossuda, portes enfora, de guanyar les eleccions. I per més que ens sorprengui, també respon a aquesta lògica la darrera crisi de govern.

Quan s'acosten eleccions, i aquí de fa anys això passa molt sovint, potser massa, és quan més possibilitats hi ha que es produeixin cops de colze portes endins, balls de bastons portes enfora, que de l'estratègia en surt el relat, de les cadires els càrrecs...

Guanyar eleccions, així de simple.