dijous, 7 de juny de 2018

(Des)il·lusió


El president Puigdemont reconeixia setmanes enrere en una entrevista el seu principal error: no convocar les eleccions anticipades el 26 d'octubre? No, no proclamar fermament, formalment, la República!

Reconèixer un error té el seu mèrit i s'ha de lloar, doncs no és massa habitual en política, tot i que no sé si aquest reconeixement vol ser, sobretot, una mena disculpa; potser no el contundent "mea culpa" que molts independentistes esperen, però sí un cert reconeixement que en els moments clau es van prendre decisions equivocades, si del que es tractava era de fer República.

Possiblement el passat mes d'octubre ha estat el moment en què més a prop hem estat o ens hem sentit de la república, d'una república no nada que no podem enyorar perquè, simplement, no la vam tenir!

La República va ser una il·lusió, tot i que avui possiblement podem definir aquella il·lusió més en la seva definició "d'error de percepció" que en la "d'alegria i entusiasme" o, potser més encertada és la tercera definició: "l'esperança sense fonament real".

Semblava que si havia d'haver-hi un moment, podia ser aquell, havia de ser aquell, però a molts els van tremolar les cames; normal, per poc que preveiessin el que els podria caure; normal, veient el que, fins i tot sense activar la República, els ha caigut!

I aquella il·lusió engendra ara aquesta desil·lusió que, com un virus, s'està escampant en gran part de la parròquia independentista i que s'alimenta de la renúncia a la República factible (?) pel govern efectiu.

La desil·lusió abraça tots els qui veuen en el president Torra, més enllà de la seva voluntat, compromís i esforços, i en el seu govern la prova del nou de la renúncia efectiva a una República a la que, això sí, diuen que no renunciaran.

L'independentista que estava disposat a tot, el que es va mobilitzar i esperava ordres es pregunta resignadament de quina manera i quan tornarà aquella il·lusió en la que tot semblava possible...