Amb la consulta de Junts sobre la permanència o no al govern, guanyada finalment (i feliçment per molts, que no tots) per l'opció d'abandonar-lo, es va parlar molt de l'ingent quantitat de càrrecs que perdrien la feina, la cadira (poltrona en alguns casos), la "pagueta".
És cert que una deserció d'aquesta envergadura té conseqüències econòmiques per a les persones afectades, també per al propi partit, però l'econòmica no ha estat l'única pèrdua dolorosa; de fet segurament hi ha qui ja estat immediatament re-col·locat en alguna altra administració o empresa pública, amb un altre càrrec.
El que segurament va fer tant o més mal que la pèrdua del sou i del càrrec, a més d'una persona, va ser l'abandonament obligat dels projectes que s'havien engegat; parlo de persones amb altes responsabilitats, també amb responsabilitats més modestes però igualment implicades en l'obra de govern.
Em nego a creure que tothom es mogui només per l'interès d'escalfar la cadira i rebre la "pagueta", i estic convençut que d'entre els i les que van haver d'abandonar el govern, o l'estan abandonant encara, hi ha qui sobretot lamenta deixar a mitges propostes, projectes i polítiques que requereixen, requerien més temps del que han durat en el càrrec.
Em poso en la pell de qui accepta l'encàrrec d'una conselleria i entenc que hom espera disposar de com a mínim quatre anys per a fer feina, però la realitat política d'aquests darrers anys està normalitzant governs efímers, governs que no esgoten la legislatura.
A les portes del Palau de la Generalitat, de totes les conselleries i delegacions territorials podrien posar-hi un rètol que digués "interrupcions constants, disculpeu les molèsties".
L'únic consol, l'única esperança dels i les que aquests darrers dies han
hagut d'abandonar el govern és que qui els ha substituït tingui a bé a
donar continuïtat als projectes engegats, i que sigui un mal menor que el nou càrrec,
si s'escau, es pengi la medalla...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada