Minuts Musicals localitzats a Anglaterra

Anglaterra plora la seva reina. Aquest bé podria ser un titular de qualsevol diari d'arreu del món publicat aquests dies, en el cerimoniós i llarg comiat de la reina Elisabet II.

La seva longevitat, també i especialment la del seu regnat, l'han convertit en un símbol, una icona de la corona britànica, encunyat també per la seva actitud règia i el seu caràcter més aviat eixut, que en la mort de Lady Di va fer trontollar la seva popularitat.

Elisabet II ja és història (ho era fins i tot abans de morir) i per més que el possible titular podria funcionar, és evident que no la plora tota Anglaterra. Ni tota Anglaterra ni tot el món. Podem no plorar-la i, no obstant, reconèixer que malgrat l'enorme distància (social i política) tenia quelcom digne d'admirar: potser la fermesa (duresa fins i tot) amb la que va exercir el seu càrrec, amb una recta responsabilitat (pulcritud si voleu) institucional, a anys llum, per exemple, del descarrilat rei emèrit Joan Carles I.

Quants dels que no la ploren han recuperat la mítica cançó, i portada de disc, "God Save the Queen" dels Sex Pistols? La referència és inevitable, doncs a la seva manera, i per disgust de la reina, Sex Pistols també van contribuir a la seva iconografia, fent-la protagonista d'un dels himnes del punk i fent-se present, en forma de disc o de pòster, on no la podien ni volien veure ni en pintura.

Posats a transitar pel punk, ara que hi hem ensopegat, jo sempre he preferit un altre dels grups imprescindibles del moviment, The Clash, tot que més que quedar-s'hi, van transitar pel punk en els seus inicis i van deixar-se influir després per altres estils musicals, mantenint, això sí, l'esperit crític de les seves lletres. 

The Clash potser no escopien tan bé lletres i cançons de tres minuts com Sex Pistols, però amb el seu eclecticisme també llançaven dards contra el sistema, forjant memorables discs i cançons...

Amb la mort de la reina Elisabet II més que recuperar "God Save the Queen" trobo més interessant recuperar l'última gran cançó de The Clash, "This is England", publicada l'any 1985 al seu sisè i darrer disc, "Cut the Crap", amb la banda trencada i en plena descomposició.

Així és com veien Anglaterra The Clash a mitjans dels anys vuitanta, l'Anglaterra, també, de la reina Elisabet II...

Minuts Musicals instrumentals amb "Circus"

El punk-rock d'Anglaterra de finals dels anys setanta i principis dels vuitanta del segle passat van donar per molt més que els Sex Pistols i The Clash. 

Aquell moviment també va catapultar The Jam, liderats per Paul Weller i ja amb recorregut en circuits amateurs, endurint el seu "Rhythm and Blues" original, alhora que reivindicant l'estètica i actitud "mod" dels anys seixanta. 

Entre els seus èxits hi ha "Going Underground", "In the City", "The Eton Rifles", "David Watts" o "Town Called Malice"; potser no hi trobarem "Circus", la seva única cançó instrumental, però aquesta breu peça musical no desmereix, ni de bon tros, la contundència i qualitat de la seva música! 

Benvingudes i benvinguts al circ dels The Jam!

Minuts Musicals retrobats amb Sex Pistols i "Holidays In The Sun"

Diu la història, o la llegenda, en aquesta ocasió tan se val, que el mític grup de punk Sex Pistols se'n va anar de vacances a l'illa de Jersey amb l'original idea de prendre el sol, però resulta que els van haver de fer fora pel seu mal comportament; ens ho podem imaginar i no ens allunyarem massa de la realitat, del que deuria passar...

Així doncs van canviar el destí i van fer via cap a Alemanya, on els components del grup, malgrat la decadència de Berlín, encara amb el el seu mur, o potser precisament per això, diuen que van passar-s'ho d'allò més bé!

Aquesta història, o potser llegenda, tan li fa, és part del rerefons d'aquesta cançó, "Holidays In The Sun", una de les grans del grup de referència, no precisament per la seva excel·lència musical, del punk: Sex Pistols!

Bones vacances, siguin o no al sol!






I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

#MinutsMusicals de versions amb "My Way"

Pocs músics com ell representen, encara avui, la viva imatge del punk, tot i que fa més de 36 anys que va morir, deixant un jove cadàver de 21 anys, portant a la màxima una màxima del punk: "viu ràpid, mor jove".

Va viure ràpid Sid Vicious, com es vivia a finals dels anys '70 el punk, i va morir d'una sobredosis d'heroïna subministrada per la seva mare, també heroïnòmana. I amb la seva mort es va confirmar una altra màxima del moviment punk i que Sex Pistols va transformar en cançó: no hi ha futur!

Va viure ràpid i, sobretot i com va cantar, a la seva manera!
Sid Vicious, que no destacava precisament per la seva virtuositat musical (tampoc calia massa), va versionar, en la seva curta carrera musical després del seu pas per la mítica banda punk Sex Pistols, "My Way", cançó que Paul Anka va escriure per a Frank Sinatra,; a partir d'aquí la història ja la coneixem, essent, "My Way", una de les cançons imprescindibles de la seva extensa discografia i una cançó, d'altra banda, altament versionada.

Paul Anka, però, només va escriure la lletra, doncs la cançó, amb la seva música i lletra original, i sota el títol de "Comme d'habitude", l'havien composat els francesos Jacques Revaux i Claude François.

A banda de recordar Sid Vicious, un punk que no va sobreviure al seu propi moviment, serveixin aquests minuts musicals per reivindicar la cançó original, que en realitat tampoc era l'original, sinó una evolució de "For Me", una cançó composada per Jacques Revaux i escrita en anglès que no va trobar sortida musical fins que, juntament amb el cantant Claude François, que se la va fer seva, va esdevenir "Comme d'habitude", la llavor de "My Way".

Afortunadament la cançó no va morir jove, tot i que va estar a punt de fer-ho, sinó que ha tingut, i sembla que tindrà, molta vida!









També podeu escoltar aquestes versions (tot i que no totes!) en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent uns minuts musicals de versions amb petites converses...