No sé si és fruit de la casualitat o quelcom volgudament buscat el fet que Ernest Maragall sigui el diputat de més edat d'aquesta nova legislatura; aquesta condició li va permetre presidir la mesa d'edat i per tant disposar de la paraula i l'oportunitat de fer un discurs inaugural en la primera sessió parlamentària, just abans de constituir la mesa del Parlament i de designar-ne el president.
Ernest Maragall va fer ús de la paraula, i de quina manera! El seu va ser un discurs gens institucional ni formal, com possiblement és d'esperar de qui ostenta aquest breu i efímer càrrec; el seu polèmic discurs, més propi d'un portaveu parlamentari que d'un president de mesa, encara menys la d'edat, no només obre un perillós precedent, també una oportunitat que potser ara els partits polítics tindran en consideració: pugnar perquè un diputat o diputada seu presideixi la mesa d'edat.
Us imagineu si en comptes de Maragall el o la presidenta de la mesa d'edat hagués estat un càrrec electe de Ciutadans? Us imagineu si aquest eventual i hipotètic president o presidenta de mesa com Maragall hagués abusat de la possessió de la paraula per a fer un discurs partidista? Com haurien reaccionat els partits que van aplaudir el de Maragall?
El problema, per mi, no és tant el que va dir sinó les circumstàncies amb les que va dir-ho, essent el president de la mesa d'edat... De fet potser va dir el que més tard no va poder, o voler, dir el nou president del Parlament, qui sí va fer un discurs, sense deixar de dir res, amb un to més institucional, tal i com (penso) ha de ser.
Ara que tenim el president del Parlament més jove de la història tal vegada els partits buscaran candidats senils per a les properes eleccions al Parlament amb la finalitat de garantir-se els cinc minuts de glòria de la presidència de la mesa d'edat per fer ús, i abús, de la paraula.
Ja m'imagino l'anunci: es busca candidat senil, el discurs ja el podem nosaltres!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada