Imatge publicada al meu Flickr
Girona a la tardor
Sota del pont camina l'aigua trista
és l'aigua de la pluja de Tots Sants;
el cel és malva i rosa i ametista,
hi ha un or de fulles pels camins forans.
La Seu dreça la pàl·lida harmonia
de pedra grisa vers el cel llunyà,
i l'àngel guaita la caputxa pia
de Sant Feliu una miqueta enllà.
Sota les Voltes, la ciutat encesa,
és estrident de riures i fanals,
i cenyida de fosca, la Devesa
dreça milers de branques immortals.
Fa una boira que sembla un vel de fada,
sonen el clarinet i el tamborí...
I el cor, com una nit molt estrellada
espera l'hora d'estimar i llanguir.
Un any, per Fires de Girona, a l'escola ens van fer memoritzar aquest bonic poema de Josep Ma. de Segarra, que se seguida em va captivar i no em va costar gens memoritzar... Un poema que s'escau, precisament, en un dia com el d'avui, un dia emboirat de tardor en plenes Fires...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada