dilluns, 20 d’abril del 2020

La ciutat dels nens perduts


No sovintejo gaire els carrers, si fa o no fa com la majoria de vosaltres. Els trepitjo essencialment per anar a comprar per casa, i per a la meva mare.

Hi ha poca gent als carrers, pocs cotxes també, i la sensació és estranya especialment en els indrets on, amb la normalitat d'abans, que no sé si mai recuperarem, solien haver-hi retencions...

La gent pel carrer és més anònima que mai, amb les cares emmascarades preventivament; aquests dies, possiblement més que mai, les mirades, esquives, ho diuen tot.

Pel carrer hi ha poca gent, i cap infant, com si Girona fos, Girona i totes les nostres viles, pobles i ciutats, la ciutat dels nens perduts. D'alguna manera també els hi robem els somnis, i em temo que alhora també ens estem robant els nostres...

Pel carrer hi ha poca gent, i cap infant; potser per això em va fer tanta impressió veure'n un l'altre dia!

Dissabte a la tarda vaig anar a peu, carret en mà, al supermercat que tinc prop de casa i, just abans d'arribar-hi vaig veure una dona jove amb un cotxet i, al seu costat, hi havia un nen de quatre o cinc anys. Em va impressionar veure'l i un calfred em va recórrer el cos clatell avall!

Un nen al carrer! Quina imprudència, vaig pensar instintivament. Els carrers, espero que no definitivament, han deixat de ser nostres, si és que algun dia ho han estat, i sobretot han deixat de ser seus, dels infants.

El nen estirava un carret de la compra i aleshores vaig entendre que aquell nen, i el seu germà o germana petita que no vaig veure dins el cotxet, no era al carrer per caprici o imprudència, sinó per necessitat. Vaig suposar que la mare, possiblement cap d'una família monomarental, no devia tenir alternativa, no podia deixar sola la mainada sola a casa ni per anar a comprar...

Són moltes les dificultats que un munt de famílies han d'afrontar aquests dies, i moltes d'aquestes necessitats són bàsiques. Aquesta crisi també pot fer incrementar la desigualtat i elevar els nivells de pobresa, que ja sabem que sobretot afecten a les dones i als infants, també a les persones grans.

A qui deixarem enrere en aquesta crisi sanitària, econòmica, laboral, educativa, cultural i social?

La crisi emocional i psicològica potser la podrem començar a superar amb el llarg i lent desconfinament”, també el que ara es comença a esbossar pels infants. Poc a poc les nostres viles, pobles i ciutats aniran recuperant les nenes i els nens i perduts i, alhora, els adults ens acostumarem de nou a la seva presència al carrer, esdevingut aquests dies, especialment pels infants, un dels molts paradisos perduts...

Més que alliberar els infants, alliberarem els seus somnis, massa dies confinats!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada