Com el primer dia d'escola...

Ella estava nerviosa, i reconec que jo també! El dia, per ella, es presentava emocionant, quasi com el primer dia d'escola!

L'escena, a les pel·lícules americanes, hauria estat al carrer amb el cotxe davant de casa i un parell de maletes farcint el maleter, i la família a peu de vorera per acomiadar-la en el seu viatge, també iniciàtic, cap a la universitat!

Als Estats Units fins i tot se'n podria fer una "road movie", amb la família sencera fent el viatge cap a la universitat, naturalment la d'un altre estat, travessant mig país i vivint mil peripècies durant el trajecte!

Però no, tot i que les nostres vides també podrien ser de pel·lícula, a vegades d'aventures, a vegades de terror, a vegades romàntiques, a la nostra escena no hi havia cap cotxe sinó un tren, i un metro, que pràcticament agafava per primera vegada!

Dies enrere em va demanar que l'acompanyés a Barcelona, per allò de dominar bé la logística del trajecte (tren passadissos, metro, parades...), i aquestes són peticions que els pares i les mares no podem desatendre! 

El trajecte, de Girona a Barcelona anada i tornada, no té secrets; ja ho ha vist i, en qüestió de dies, el farà amb els ulls clucs! 

El trajecte serà, en qüestió de dies, el seu pa de cada dia... Bé, el seu pa de cada quinze dies, que a primer de Física de la Universitat de Barcelona (sí, una altra de ciències!) faran una setmana presencial, una telemàtica...

Ella estava nerviosa, comença una nova vida, la d'universitària, en una ciutat nova i desconeguda per ella, una ciutat per conquerir! 

Jo també estava nerviós, sobretot quan quan la vaig deixar allà, a Barcelona, com si la deixés per primera vegada davant la porta de l'escola, i vaig girar cua per tornar, tot sol, cap a Girona. En aquell moment el cor se'm va encongir un xic, i vaig reviure aquella sensació compungida del seu primer dia de l'escola bressol, del seu primer dia a l'escola d'infantil i primària i fins i tot del seu primer dia d'institut quan, en tots aquests primers dies, només esperes que el primer dia vagi molt bé i, sobretot, passi ràpid!

La meva filla mitjana també es fa gran; sí, no només es fan grans les filles grans, resulta que també ho fan les mitjanes, i em temo que fins i tot les petites! I dies com el d'ahir en són una clara i nítida evidència, d'aquelles que satisfarien notablement qualsevol auditoria de qualitat! Vols una evidència? Pam, en tota la cara!

I per grans que es facin les meves filles es veu que la condició de pare no caduca, i a vegades, com ahir al tren tornant de Barcelona, m'agradaria trobar l'actualització del manual de pare, si és que mai l'he tingut, si és que mai tal manual ha existit...

Com el primer dia d'escola, el seu primer d'universitària a Barcelona va ser un cop (de puny al fetge) de realitat. La màgia és que el cop, en comptes de fer-me vomitar bilis, em va dibuixar un somriure als llavis, i omplir el pit de satisfacció, com el seu primer dia d'escola...