dijous, 1 d’octubre de 2020

On acaba l'animal i comença el producte?


Diu la llegenda, urbana per a l'ocasió, que quan la mestra va demanar que dibuixessin un pollastre, més d'un alumne va dibuixar-lo a l'ast, desplomat, decapitat i lluïnt un envejable bronzejat!

Més enllà de la broma, i de l'anècdota en cas de ser certa, la imposició al llarg del segle XX de l'estil de vida urbà ha fet necessària, per exemple, la celebració de les visites "Benvinguts a pagès" per tal de recordar-nos, ni que sigui un cop l'any, l'existència d'un món, el rural, que avui quasi ens és profà, (o encara pitjor, bucòlic i de portal, Instagram avui) i que a la seva manera també s'ha transformat irremeiablement.

Sense anar més lluny, jo mateix he canviat! De petit havia vist a la meva àvia materna matar i desplomar pollastres, fins i tot jo mateix l'havia ajudat a escorxar conills, després de veure, sense immutar-me com un fet plenament natural, com els estabornia amb un cop sec abans de degollar-los.

Avui, ho reconec, no aguantaria l'escena, i encara menys aguantaria les potes del conill per desnuar-lo com qui gira un mitjó! Potser sí que amb la vida urbana m'he desnaturalitzat una mica, o del tot, bo i entenent que tot allò, com la matança del porc, era natural...

I sospito que cada dia queden menys àvies que matin conills i pollastres, i és possible que molts de vosaltres m'acabeu la frase afegint-hi un "afortunadament!"

Sigui com sigui em temo que avui el pollastre o la vedella són més el tros de carn envasat dins una safata de plàstic al supermercat que l'animal que corre pel corral o que creix a l'estable.

Ja no ens mengem l'animal, sinó un producte elaborat per la indústria alimentària; i no negaré que segurament hem guanyat seguretat alimentària, però no sé si pel camí hem perdut quelcom més, igualment important: desnaturalitzar la natura.

Cap comentari:

Publica un comentari