Una coneguda marca d'aigua mineral va popularitzar la frase, a mode d'eslògan d'una campanya publicitària dels anys vuitanta, "no pesan los años pesan los kilos"... La frase va fer fortuna, no sé si també a la sòlida economia de l'empresa, i va calar popularment.
Amb el pas dels anys, però, hom se n'adona que un eslògan és precisament això, una frase amb finalitats, en aquest cas, comercials, i tard o d'hora acabem confirmant que, com els quilos, els anys també pesen, que "l'edat avançada no és per a l'aixada..."
Cada edat té els seus refranys: la infantesa ("pocs anys, pocs afanys"), la joventut ("gent jove, pa tou"), l'edat adulta, o madura, que també en diem ("qui a coranta no s’atura i a cinquanta no endivina, a sixanta desatina") i la vellesa ("de vell ningú passa"); és clar que al capdavall "ni costums tenen disculpa, ni l'edat pot tenir culpa"...
A la meva edat, la també anomenada mitjana, solem concloure que, arribats a aquest punt de la vida, potser paga la pena no prendre'ns la vida tant a la tremenda; és clar que no sempre hi arribem a temps: "el qui mira massa prim, a mitja edat ja no hi veu"...
A la meva edat jo ja estic operat de cataractes, tot això que ja tinc avançat!, i de moment els meus quilos pesen més que els meus anys...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada