Ahir a primera hora del matí, quasi de matinada, la veritat finalment va ser revelada. La veritat de les nostres cares. Potser els ulls són el mirall de l'ànima, però de l'ànima, amb les mascaretes, només en vèiem un tros, un fragment, una part...
Ahir a primera hora del matí, quasi de matinada, al gimnàs vaig completar les cares que fins ara les mascaretes ocultaven. Els ulls són molt expressius, sens dubte, però l'expressió de les nostres emocions, la nostra comunicació no verbal, restava inevitablement coixa i escapçada sense la boca i les galtes, tapades preventivament per la pandèmia.
Ahir al gimnàs, sense mascaretes, les mirades rutinàries de salutació cordial duraven alguns segons més, els necessaris per radiografiar i registrar les cares noves descobertes, per descobrir la identitat completa de qui fins ara s'exercia emmascarat.
Descobrir i sorprendre'ns, en molts casos, per no haver endevinat amb prou precisió cap de les mil càbales de quines cares s'amagaven rere el tros de tela arrapat a la cara. Moltes sorpreses, cap decepció, i somriures còmplices de qui es reconeixia completament per primera vegada. I sí, també un cert pudor, que al capdavall ens despullàvem la cara.
És clar que al gimnàs ja hi havia qui hi circulava de fa temps sense mascareta, o qui se la treia en fer segons quin exercici, segons quin esforç; em va fer gràcia un noi que, com des de fa setmanes, ahir també la duia sota la barba...
Personalment agraeixo que anem deixant enrere la mascareta; entenc que ha contribuït a protegir-nos més, i segurament millor; també que ha estat, per a mi, una molèstia constant, molt incompatible amb les ulleres...
No l'eliminem del tot, és veritat; potser per molt temps seguirà essent recomanada o obligatòria en segons quines espais, segons quines circumstàncies; celebro, però, que cada vegada més puguem anar com abans, a cara descoberta!
