dimecres, 25 de març del 2020

L'últim pèl ros


L'altre dia, rentant-me les dents, vaig veure, quasi amb tota seguretat, l'últim pèl ros que em queda a la barba!

Aquests dies de confinament me la deixo més llarga de l'habitual, però no és deixadesa eh, que el dissabte passat me la vaig repassar i em vaig tallar els cabells... rapar el cap!

El cas és que l'altre dia, entre el primer i el segon capítol del cas de l'Helena Jubany del programa Crims de TV3, em vaig anar a rentar les dents i, pam!, el vaig descobrir just al mig de la barbeta, ben ros... Què ros, ben daurat!

El vaig acaronar amb la punta del dit com qui acarona un preuat tresor, i quasi que me'l podria haver arrancat per desar-lo amb el floc de cabells que guardo, ben desats a casa, de la primera gran rapada que em vaig fer, ara fa vint-i-cinc anys!

Aquest pèl és quasi el darrer vestigi que certifica que, efectivament, sóc ros, tot i que les canes ara són la tònica general del poc pèl que tinc al cap, i el molt que tinc, aquests dies, a la barba!

No sé, potser amb el confinament acabaré perdent tot rastre de pèls rossos... Diuen que d'aquesta pandèmia no en sortirem iguals, que quelcom en nosaltres, individualment i col·lectiva, ben segur canviarà, s'haurà transformat...

No sé si compten en aquesta transformació també el canvi d'imatge, que ara que me l'he vist penso que potser faria bé de conservar-lo, aquest pèl, de no tallar-lo arran i deixar-lo créixer, juntament amb els que té al voltant.

Deixar créixer més la barba i seguir-me rapant el cap? Potser sí, aquests dies, també ens poden servir per a trobar-nos de nou, qui sap si per descobrir-nos o descobrir un nou jo, per a pensar o repensar qui som i, més que què volem fer, sobretot qui i què volem ser!

I sospito que pel que fa a mi, el confinament em brinda l'oportunitat, com a mínim, de gaudir de l'ultim pèl ros, que diu tant de mi i, alhora, segurament tant poc...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada