Sense taula ni cadira...

El fet, consumat precipitadament, va passar mesos enrere: d'un dia per l'altre em vaig quedar sense taula ni cadira a l'oficina! Sense taula, cadira i calaixos, sense la meva taula, la meva cadira i els meus calaixos, per a ser més concisos.

Una tarda em van trucar perquè l'endemà, sens falta, anés a buidar la meva taula, o el que és el mateix, recollir totes les meves pertinences; estem fent una reestructuració, em van dir...

I ja em veieu a mi, anant cap a l'oficina, amb una caixa per recollir-ho tot. El cert és que feia mesos que, amb prou feines, hi havia anat, a l'oficina, i com la majoria dels meus companys i companyes treballava quasi el 100% de la jornada fent teletreball; d'aquí la reestructuració, que no era de personal, sinó d'espais!

Afortunadament la caixa no em va fer falta, i vaig poder-ho desar quasi tot en un armari (sobretot la documentació), que és ara el meu únic espai particular a l'oficina; quan, molt de tant en tant, necessito anar a l'oficina per fer alguna gestió que, sí o sí, he de fer allà, abans he de reservar dia i hora per disposar d'una taula i d'un ordinador; i com jo, la majoria de les companyes i companys d'oficina.

Sí, en el meu cas, com a la majoria de companyes i companys d'oficina, el teletreball ha vingut per quedar-se, i les oficines de l'entitat també s'estan adaptant a aquesta nova realitat, en la que són menys, moltes menys, les persones que hi treballen cada dia.

Reconec casa hi treballo molt bé, i com que ja feia anys que feia teletreball una part de la jornada, m'he adaptat sense problemes a fer-la quasi al 100%; l'entitat m'ha facilitat l'equipament informàtic per a fer-ho, i fins i tot ja em fa la valoració de riscos laborals tenint en compte el teletreball. És clar que no és el mateix i, sobretot, es troba a faltar el contacte amb els companys i companyes, però ara que ja ha passat un temps, me n'he adonat que no trobo a faltar ni la meva taula ni la meva cadira, i que tampoc passa res, absolutament res, si no tinc un espai fix i exclusiu a l'oficina si, amb prou feines, només hi vaig un o dos cops al mes, com a molt!

És més, prefereixo no tenir taula ni cadira pròpies, ja que això voldria dir que hauria d'anar-hi cada dia, i cada dia durant tota la jornada, amb mascareta!

Entenc que seguiré així, teletreballant quasi al 100% de la jornada, de moment de forma indefinida, o fins que algú em digui el contrari...

Massa pantalles?

Des del confinament i, sobretot, el teletreball a temps complet, m'estic acostumant a treballar amb dues pantalles, també dos teclats i dos ratolins. Un ordinador l'utilitzo preferentment per les vídeo trucades i les reunions telemàtiques, que encara sovintegen i molt, l'altre per a la gestió del correu electrònic i dels documents, per a les tasques habituals...

Les dues pantalles em van molt bé especialment quan tinc reunions telemàtiques, ja que mentre en una hi tinc la vídeo trucada, a l'altra hi puc tenir, i veure informació rellevant sobre la reunió...

En fi, que des del confinament i, sobretot, el teletreball a temps complet, treballo a dues pantalles. I fent bona la dita castellana de "no hay dos sin tres", aquí encara hi podríem afegir la pantalla del telèfon mòbil.

L'increment d'exposició a les pantalles ha augmentat en la mateixa proporció que han augmentat les reunions telemàtiques, en detriment de les presencials, i les vídeo trucades en detriment de les trucades a seques!

És clar que aquesta és la meva realitat en la meva realitat laboral, i és evident que no totes les feines tenen o han tingut les pantalles com un factor crític; sí que ho ha estat, de factor crític, en el món de l'educació, especialment en els estudis de secundària i universitaris. I en aquest cas ja parlem de col·lectius, adolescents i joves, molt més connectats "de sèrie" que els adults.

És especialment interessant l'article de l'Observatori Social de "la Caixa" "De moderats a hiperconnectats: sis perfils d’ús del mòbil i el seu impacte en el benestar personal"; aquesta és una de les seves conclusions:  

"Una mica més d’un terç (35%) dels joves espanyols manifesten signes de manca de control en l’ús del mòbil; el dels moderats és el grup que afirma controlar més aquest ús, mentre que els hiperconnectats es troben a l’extrem contrari, i més de la meitat mostren símptomes d’un ús problemàtic de la tecnologia."

Bé sigui per a nosaltres, bé per als nostres fills i filles, siguin infants o adolescents, el debat sobre l'ús de les pantalles és imprescindible, també inevitable, i més quan, per la pandèmia, hem fet de les pantalles necessitat.

És per tot això, per aquest debat latent sobre l'ús o abús de les pantalles, que des de l'AMPA Xifra hem organitzat una xerrada per a les famílies: "Ús racional de les pantalles. Possibilitat o quimera?"

La xerrada, oberta i gratuïta, anirà a càrrec de la professora i periodista Magda Minguet, i a risc de generar-nos més dubtes, esperem que ens en pugui resoldre alguns, o si més no que ens aporti més elements per a la reflexió.

A l'oficina no consumia tanta pantalla com a casa, i en el meu cas el teletreball sembla que ha vingut per quedar-se. Estic per plantejar-me fer un dia de feina sense pantalles, o marcar unes hores per, encara sense haver acabat la jornada, apagar-les i fer tasques que no requereixin que estiguin enceses.

Em temo que aprendre a treballar en teletreball també inclou desaprendre...

 

L'oficina, aquell territori hostil...

Ja fa dies que, en relació a la pandèmia, hem arribat al punt de "tal dia farà un any...", i lluny de celebrar-ho, ho recordem perquè el que sigui que fa un any, inevitablement ha impactat en les nostres vides!

I d'entre moltes coses, en la meva hi ha el teletreball, que de fet ja fa anys que feia, tot i que de forma combinada (ara està més de moda dir "híbrida" amb el treball a l'oficina; per dir-ho ras i curs, abans de la pandèmia jo començava la jornada laboral a casa (teletreball), la seguia a l'oficina i, en cas de treballar a la tarda, la seguia a casa.

Curiosament, anys enrere, quan vaig començar a teletreballar des de casa, aleshores anant poc a l'oficina, vaig trobar a faltar molt part de la vida que s'hi cou, ja sabeu, les trobades informals amb els i les companyes de feina, el compartir l'estona d'esmorzar, les reunions improvisades o les visites inesperades a la teva taula de treball; coses, algunes d'elles, lladres del temps, certament, però que en el seu conjunt contribuïen a generar el clima de treball, a sentir-te acompanyat en la teva feina i a ser part d'un equip.

Per això, al cap d'un temps, vaig decidir combinar, de forma més equilibrada, la feina des de casa i des de l'oficina: jo necessitava aquell contacte humà!

Ara, però, la situació és ben diferent, i, sincerament, les poques vegades que vaig a l'oficina, just per a fer tràmits que sí o sí he de fer allà, se'm treuen les ganes de tornar-hi: mascareta a tothora, i tot és de "mira'm i no em toquis"!

L'oficina s'ha convertit en una mena de territori hostil, on, en el meu cas, quan hi treballo ho faig sense comoditat (la mascareta em mata!) i l'únic consol és trobar-te algun company o companya de feina i comentar la jugada, i poca cosa més...

Des de casa treballo molt bé, no em falta res i puc fer, pràcticament, el mateix que faria o feia a l'oficina, i agraeixo molt l'esforç i els recursos que l'entitat ha posat i fet per fer-m'ho fàcil, a mi i a totes les persones de l'entitat que teletreballem. Naturalment trobo a faltar molt el contacte diari amb els i les companyes de feina, i la sensació és que en general ens hem aïllat més, tot i compartir reunions i xats.

Aquesta setmana des de l'entitat em preguntaven quina previsió tenia respecte el teletreball, i la meva resposta, seguint la recomanació de la mateixa entitat, és prorrogar-lo!

Tal dia va fer un any que faig teletreball i diria que, pel cap baix, seguiré així fins a finals d'any, o fins d'aquí un any, o qui sap si de forma indefinida, allò de "ha vingut per quedar-se"... 

Per mi l'oficina deixarà de ser aquell territori hostil quan pugui anar-hi, i estar-m'hi, sense mascareta!

Estic armat de paciència!

Mostrar casa nostra

La tornada a la feina, després de les merescudes i aprofitades vacances d'estiu, ha estat si fa o no fa com era abans de gaudir-les: teletreball la majoria del meu horari laboral.

Alguns dies, durant alguns moments, vaig a l'oficina de la meva entitat per a fer gestions que, ineludiblement, he de fer allà; també he assistit a alguna reunió o visita presencial, tot i que dominen les telemàtiques.

A les reunions telemàtiques de les persones que fem teletreball és impossible que no se'ns coli un tros de casa nostra, allà on dispara, amb més o menys precisió, amb més o menys nitidesa, la càmera web...

A vegades fins i tot s'hi cola la família, especialment si hom fa la reunió en un lloc de pas. Aquesta és una situació que ja vam viure a l'inici del confinament, i qui més qui menys mostrava un trosset de casa seva en les reunions telemàtiques.

Casa nostra és un espai personal i privat que no sempre exposem alegrament, tot i que ja abans del confinament la mostràvem a les xarxes socials com a rerefons de plats casolans o celebracions familiars. Però ara casa nostra ha entrat, també, en l'àmbit laboral.

L'altre dia, en els moments previs a una nombrosa reunió de feina, una persona, per tal de fer més amena l'espera abans de començar, anava donant la benvinguda als que hi participàvem, i la benvinguda en algunes ocasions anava acompanyada d'un comentari sobre el fons d'escenari: que xula aquesta foto de família, quina casa més maca, guaita, una llibreria de l'Ikea!...

No hi havia malícia, tot el contrari, però sospito que més d'una persona de les que participàvem a la reunió es va incomodar, tot i la confiança que, en general, hi havia i hi ha entre nosaltres. Possiblement aquí hi va haver un excés, que no abús, de confiança...

En aquests casos, penso jo, la discreció sempre és bona consellera, la discreció alhora de mostrar i, sobretot, la discreció a l'hora de comentar.

Hi ha qui, fins i tot estant a l'oficina opta per aplicar un fons neutre, fins i tot corporatiu, gràcies a les opcions que permeten ajustar algunes eines de videoconferència, preservant així el fons de l'oficina o de casa...

Jo des de l'inici vaig optar per introduir un element corporatiu a casa, un d'aquells "rollup" que tan bé ens van per a les fires i estands, signatures de convenis i el que convingui! El "rollup" a banda de centrar les mirades, sobretot tapa la llibreria (de l'Ikea!), en la que a banda de llibres hi tinc fotos personals...

Mostrant casa nostra mentre treballem moltes vegades ensenyem més del que caldria, i no sempre en som prou conscients!

Les trampes del teletreball

Afortunats els qui, en l'estat d'alarma i el confinament, hem pogut seguir treballant gràcies al teletreball. Pitjor ho han passat, o ho estan passant, els que estan en un ERTO, i per descomptat els que han perdut la feina!

El teletreball ha estat adoptat d'urgència com a modalitat per molts llocs de treball de moltes empreses, administracions i entitats socials que s'hi han adaptat a corre-cuita, fent de la necessitat virtut.

I per necessitat s'hi han hagut d'adaptar moltes persones treballadores que han convertit, de forma improvisada, casa seva en la seva improvisada oficina! I moltes d'aquestes persones, especialment les que tenen mainada, fan autèntics equilibris per mantenir la seva atenció en la feina en aquesta nova oficina domèstica que és també centre escolar; fan teletreball però el teletreball tampoc és ben bé això...

I no és ben bé això perquè no tothom té tots els mitjans que el teletreball requereix; i no només parlo de dispositius, també de programes; per exemple, jo que fa temps que faig teletreball, tinc l'extensió del meu telèfon de l'oficina al meu ordinador de casa; això requereix d'un programari específic que ara aquests dies no tothom té, i moltes persones han hagut de posar a disposició el seu telèfon mòbil personal per a resoldre qüestions laborals.

I això potser és un detall, però són precisament els detalls el que marca la diferència. I aquest detall és una de les moltes trampes que amaga el teletreball.

Una altra és la clàssica confusió entre la flexibilitat i la disponibilitat; el teletreball aporta flexibilitat a la persona treballadora, de manera que pot desenvolupar la seva jornada laboral de forma combinada a l'oficina i a casa, o al cotxe o en un cowork o allà on sigui... Aquesta flexibilitat és possible per la major accessibilitat que té als elements bàsics de la seva feina (correu electrònic, carpetes i documents, telèfon...) sense necessitat de desplaçar-se i ser físicament a la seva oficina.

Però aquesta flexibilitat, fruit d'aquesta accessibilitat, no representa que tingui total disponibilitat, si no ho requereix tampoc el seu lloc de treball a l'oficina. Que jo pugui consultar el correu electrònic de la feina a les vuit del vespre no vol dir que a les vuit del vespre l'hagi de consultar i, encara menys, respondre!

Aquesta trampa, tot un clàssic del teletreball abans del confinament, ara s'accentua per una altra trampa que el teletreball té aquests dies de major reclusió domèstica: la dispersió horària de la jornada laboral.

El teletreball requereix tenir molt clar un marc horari, més o menys flexible segons les característiques del lloc de treball i els requeriments de l'empresa; i la disciplina en aquest punt és clau per evitar estar permanentment treballant, en jornades (tot sovint improductives) que s'estiren com un xiclet. Aquests dies el risc que això passi és encara major!

La majoria de les persones que aquests dies han saltat al teletreball acaben confessant que fan moltes més hores que a l'oficina; i el problema no és només la disponibilitat, sinó la manca d'altres activitats a fer, pel que part del temps abans destinat a activitats culturals, d'oci o logístiques ara s'inverteix a la feina des de casa; és aleshores quan el teletreball es converteix en una teranyina...

Afortunats els qui, en l'estat d'alarma i el confinament, hem pogut seguir treballant gràcies al teletreball. I si és cert el que es diu, que el teletreball ha vingut per quedar-se, ara només ens cal aprendre, col·lectivament, a aplicar-lo correctament!

Llars confinades

Ara que passem tantes hores a casa, li veiem totes les costures!

El confinament no només ens posa a prova a nosaltres personalment, i a nivell familiar, també posa a prova les nostres llars, fent més evidents les seves potencialitats i, alhora, les seves mancances.

Qui només té finestra troba a faltar balcó, espai de respir i de reivindicació / protesta, i qui té una mica de pati, per petit que sigui, descobreix que té un tresor!

Aquests darrers anys els pisos s'han anat empetitint, reduint part de l'espai el dedicat a la cuina i rebost, apropant-se més al concepte "office" per a les elaboracions senzilles i finals; total, si la majoria d'hores les passem fora de casa, no tenim temps per cuinar... I tot és de consum tant ràpid i immediat, que no cal conservar massa res!

També les habitacions s'han empetitit, que entre el llit i l'armari ja s'omplen,i a vegades només resta una mica d'espai per un escriptori minúscul! L'ús extensiu que fem aquests dies de casa nostra (24/7) esdevé la seva particular prova d'estrès.

Per exemple, aquests dies es parla molt del teletreball, i no sé si tant del co-working, una de les (quasi) inevitables conseqüències del confinament!

En moltes cases les taules del menjador, moltes vegades reservades per als àpats especials, de cap de setmana i generalment amb més comensals, s'han transformat en espais de co-working en el que hi conviuen els infants o adolescents amb les seves tasques escolars, i els adults (que poden) amb el seu teletreball, cas que no tinguin un despatx o espai propi per a fer-ho.

I si no hi ha taula de menjador, serveix la taula de la cuina esdevenint, aleshores sí, el centre neuràlgic de la casa o el pis, el lloc on es treballa, s'estudia, es cuina i es menja!

I és que ara a casa hi hem de fer de tot, també treballar o estudiar, i fer-hi tot l'oci i entreteniment que fèiem fora, inclosa la molta o poca activitat física. I no, en general les nostres llars no estan preparades per a viure-hi les vint-i-quatre hores del dia i fer-ho tot portes endins; de fet, no han estat dissenyades per això...

Si pandèmies i confinaments han de seguir essent una tònica d'ara en endavant, potser valdria adaptar les llars, segurament també l'urbanisme en general, a aquestes circumstàncies.

No sé si aquesta és una de les moltes lliçons que caldria aprendre d'aquests dies de reclusió...

Sóc només el 25%!

Aquests dies de confinament i restriccions jo també faig teletreball. Per mi no representa cap novetat, doncs ja fa uns anys que el teletreball forma part del meu dia a dia laboral. De fet, en un dia laboral normal i insípid, la meva jornada laboral comença a casa, via teletreball, i després segueix a l'oficina per, alguns dies, seguir a casa...

Ja fa uns anys que la meva entitat disposa de la tecnologia que permet que jo, també d'altres companyes i companys de feina, puguem fer teletreball; la màgia es produeix gràcies a un enllaç, un accés instal·lat al meu ordinador personal de casa que em permet connectar amb el servidor remot on hi ha tot el que tinc en el meu ordinador a l'oficina: correu, carpetes, documents...

Dic màgia perquè per a mi ho és, i per més que m'ho expliquin, no li sé veure el truc!

En el meu cas, doncs, no ha fet falta ni procés d'adaptació ni res, simplement engegar l'ordinador i accedir al servidor remot amb les meves credencials.

Aquests dies de confinament són moltes les persones que afrontaran, potser per primera vegada, l'experiència del teletreball, i hi ha qui fins i tot s'atreveix a aventurar que aquesta situació permetrà donar-li un major valor...

Sigui com sigui, el teletreball és una mesura que no totes les persones treballadores tenen al seu abast, i en el meu cas, que treballo en una entitat social, sé que sóc un dels pocs privilegiats que poden fer-lo; bé, més que jo, és el meu lloc de treball, que permet que jo el pugui fer.

I si cada sector és un món, la realitat del món del tercer sector social és que per a la majoria de les persones que hi treballen el teletreball és un miratge, ja que, segons dades de l’Anuari de l’Ocupació elaborat per La Confederació, l'atenció directa (aquí el teletreball és un a quimera) és la principal activitat del tercer sector i representa entre el 70 i el 75% de les persones que hi treballen.

La majoria de les persones que treballen a la meva entitat ho fan en serveis residencials oberts totes les hores del dia, tots els dies de l'any, serveis que aquests dies també estan afectats pel confinament i les restriccions; la gestió a nivell de recursos humans d'aquesta situació, com en altres serveis socials i sanitaris, esdevé un repte majúscul, un autèntic trencaclosques sense solució, donada la facilitat que una peça no encaixi.

Aquests dies els recursos humans de la meva entitat semblen mariners tapant vies d'aigua per mantenir el vaixell flotant, els recursos humans i tot el personal tècnic i de servei dels centres residencials que tenim! I no només aconsegueixen que el vaixell suri, sinó que alhora fan que segueixi el seu rumb, tot i les dificultats.

Jo formo part, només, del 25% de les persones que treballem al tercer sector social i que potencialment podem accedir al teletreball; m'ho dic per no perdre la perspectiva, m'ho dic, us ho dic, per no perdre de vista la realitat...

Homes poc conciliadors #8m #diadones #diadeladona

El titular de Dones en Xarxa és tan contundent com revelador: "Per cada 26 dones només un home treballa a jornada parcial per conciliar".

Amb la igualtat es produeixen molts fenòmens, com el sostre de vidre de les dones, i un d'ells és una mena de miratge que ens fa percebre que ja hem assolit la plena igualtat! Res més lluny de la realitat!

Durant els quasi 12 anys que a casa n'hem pogut gaudir, fruit del naixement i criança de les nostres tres filles, ha estat la meva dona qui ha gaudit de totes les reduccions de jornada. Aquesta ha estat una qüestió poc discutida a casa, doncs el criteri econòmic sempre ha pesat més, doncs ella no només cobra més, sinó que les seves condicions laborals, fins i tot per la reducció de jornada, eren i són millors.

En altres paraules; de gaudir jo de la reducció de jornada hauríem tingut menys ingressos! Potser el nostre cas és un xic atípic, doncs és ella qui aporta la nòmina més alta dels dos a casa... afortunadament!

Però en canvi, en pro de la conciliació, sóc jo qui té un horari més flexible i faig teletreball. La seva feina, mestra de música en una escola pública de primària, no li permet ni flexibilitat ni treballar des de casa, però la meva, en una entitat social, sí que m'ho permet.

És cert que els homes som, en general, poc conciliadors, però no sempre les decisions en relació a la conciliació es prenen simplement per qüestió de gènere, sinó per qüestions econòmiques i de condicions laborals; i aquí sí, en les condicions laborals, malauradament la qüestió de gènere pesa moltíssim, essent encara un element de desigualtat.

La de la igualtat ha estat una lluita de les dones, però el camí l'hem de fer junts dones i homes. Uns i altres tenim encara molta feina a fer, molta desigualtat per combatre!

Els homes podríem començar per ser més conciliadors, que no és només tenir-ne la voluntat, sinó generar, en la mesura de les nostres possibilitats, responsabilitats i decisions, les condicions perquè aquesta voluntat pugui fer-se realitat!

L'empresa integradora

El passat dimarts 19 de maig la Cambra de Comerç de Barcelona i la Fundació Esclerosi Múltiple (FEM) van organitzar una jornada sobre Responsabilitat Social Corporativa (RSC) amb el títol l’Empresa integradora. Es va parlar sobretot de la inserció laboral de persones amb discapacitat. Aquest va ser el programa de la jornada i alguna de les aportacions (en cursiva) dels qui van intervenir:

Obertura i presentació. Dr. Josep Santacreu. President del Grup de Treball de Responsabilitat Social Empresarial de la Cambra de Comerç de Barcelona

La Cambra de Comerç ha de promoure la RSC portes endins, a la pròpia organització a través del compliment de la Llismi i per tant s’entén de la contractació de persones amb discapacitat, de la compra ètica i de la formació interna. A nivell extern la Cambra de Comerç de Barcelona té el programa RSE Pimes.
Notes sobre l'enfocament de Responsabilitat Social: del marc legal i la filantropia a l'RSE. Sr. Josep Maria Canyelles. Promotor de Responsabilitat Global, assessor tècnic de la Cambra de Comerç de Barcelona

La Llismi, que al seu dia va ser pionera, és actualment una de les lleis amb un major incompliment.
La RSE no és un llistat d’accions, és un estil de gestionar l’empresa a nivell intern i extern des d’una perspectiva integral.
La RSE té diverses dimensions:
Econòmica: de l’obtenció de diners a la creació de riquesa
Social:
Bon govern: de la discrecionalitat a la transparència
Ambiental
Laboral

La RSE és per complir la llei, per ètica o per imatge?. La RSE ha de ser, ha de fer-se, per responsabilitat.
Cal canviar l’adn corporatiu, l’adn de les empreses: les empreses formen, han de formar part de la societat,s’han d’interessar per la societat, pel seu entorn, no només del mercat. D’altra banda les empreses també han de saber adaptar-se als canvis, prendre consciència permanentment dels canvis socials, no només econòmics, de la societat.
La RSE no és anar més enllà del compliment de la llei, és aportar valor afegit, és una qüestió d’actitud, de posicionament.

La responsabilitat social no és només tasca d’empreses, de grans empreses, sinó també de pimes, de professionals, del sector públic i administracions, de les organitzacions no lucratives i de la ciutadania, la suma dels quals, actuant de manera conjunta i coordinada, generen territoris socialment responsables.
Presentació de casos d'èxit

Sra. Cristina González. Directora Fundació Integràlia

(projecció d'un vídeo corporatiu que explica el projecte del Contact Center)

DKV ha fet el pas de la filantropia a l’estratègia pel que fa a la seva responsabilitat social.
Integralia és un Centre d’Atenció al Client (Contact Center) de la Fundació Integralia (la fundació de DKV) a través del qual es promou la integració laboral de persones amb discapacitat física al propi centre especial de treball i/o enclavaments laborals i es promou la inserció de les persones a l’empresa ordinària. En aquest sentit Integralia fa la selecció de personal, la seva formació, presta el servei al client, recerca noves oportunitats laborals per a les persones treballadores en empreses (intermediació laboral) i en fa el seguiment post contractació.

També es promou el teletreball de persones amb discapacitat física amb el Proyecto Discatel, una alternativa viable econòmicament i rentable socialment.

Algunes dades d’interès:
160 persones treballadores amb discapacitat l’any 2009
100% plantilla persones amb discapacitats
80% plantilla persones amb discapacitat severa
100% ocupació estable
8% absentisme, davant un 10% absentisme del sector
18% rotació, de la que un 10% és derivada de l’acció d’inserció a l’empresa ordinària, davant un 23% de rotació del sector.
Sr. Francisco Martín Frías. President MRW

(projecció d'un vídeo corporatiu que explica els diferents programes de socials de l’empresa; també es reparteix el seu llibre, amè i molt recomenable, El primer café de la mañana)

Frase del vídeo que projecta: viure en un món que ens agradi també depèn de nosaltres.
La crisi que estem passant és una crisi de valors.
La responsabilitat social és, ha de ser, patrimoni de tothom.
La RSC no vol curts terminis, sinó mitjos i llargs terminis.
La RSC no es pot imposar per llei, tampoc seria garantia de compliment.
Fa 10 anys seria impossible fer una jornada com aquesta, però es troben a faltar empreses...
L’empresa no ha de vetllar només pel compte de resultats, també pel medi ambient i per la responsabilitat social.
Les empreses no hauriem de tenir bonificacions per a la contractació de persones amb discapacitat, aquests recursos haurien de destinar-se a les entitats que els hi presten serveis de suport.
Sra. Eva Hernampérez. Adjunta a direcció d'Anudal Industrial, SL

Anudal és una empresa membre de “El pacto mundial”.
La crisi ens afecta molt, però els nostres valors es mantenen: respecte, compromís, col•laboració i acció social.
La nostra RSE interna es basa en la contractació de persones amb discapacitat i risc d’exclusió social (27% de la plantilla), en la flexibilitat laboral i en accions i activitats de cohesió de grup.
A nivell extern havíem tingut un enclavament laboral amb Coinre i col•laborem amb el centre de formació Maregassa.

Visions legals i pràctiques.

Adequar-se al marc legal. Sra. Mª José Abella. Doctora en Dret, advocat, professora titular de Dret del Treball de la UB, titular del Buffette Abella

Exposa el marc legal i les bonificacions sobre la contractació de persones amb discapacitat.

Estatut dels Treballadors, dins l'article 4, referent als drets laborals:

4.2 En la relació de treball, els treballadors tenen dret:
a) A l’ocupació efectiva.
b) A la promoció i la formació professional en el treball.
c) A no ser discriminats directament o indirecta per a l’ocupació, o una vegada ocupats, per raons de sexe, estat civil, edat dins els límits que marca aquesta Llei,
origen racial o ètnic, condició social, religió o conviccions, idees polítiques, orientació sexual, afiliació a un sindicat o no, com també per motius de llengua dins l’Estat espanyol.
Tampoc no poden ser discriminats per raons de disminucions físiques, psíquiques i
sensorials, sempre que es trobin en condicions d’aptitud per desenvolupar el treball o l’ocupació de què es tracti.
d) A la integritat física i a una política adequada de seguretat i higiene.
e) Al respecte de la seva intimitat i a la consideració a la seva dignitat, inclosa la protecció davant ofenses verbals i físiques de naturalesa sexual i davant l’assetjament per raons d’origen racial o ètnic, religió o conviccions, discapacitat, edat o orientació sexual.
f) A la percepció puntual de la remuneració pactada o legalment establerta.
g) A l’exercici individual de les accions que es derivin del contracte de treball.
h) A tot allò que es derivi específicament del contracte de treball.

Article 17
No-discriminació en les relacions laborals

17.1 Es consideren nuls i sense efecte els preceptes reglamentaris, les clàusules
dels convenis col·lectius, els pactes individuals i les decisions unilaterals de l’empresari que continguin discriminacions directes o indirectes desfavorables per motius d’edat o discapacitat, o que continguin discriminacions favorables o adverses en l’ocupació, com també en matèria de retribucions, jornada i altres condicions de treball, per motius de sexe, origen, inclòs el racial o ètnic, estat civil, condició social, religió o conviccions, idees polítiques, orientació sexual, adhesió o no a sindicats i als seus acords, vincles de parentiu amb altres treballadors a l’empresa i llengua dins l’Estat espanyol.
Seran igualment nul·les les decisions de l’empresari que suposin un tracte
desfavorable dels treballadors com a reacció davant d’una reclamació efectuada a
l’empresa o davant d’una acció judicial destinada a exigir el compliment del principi
d’igualtat de tracte i de no-discriminació.

17.2 Es poden establir per llei les exclusions, les reserves i les preferències per ser contractat lliurement.

17.3 Malgrat el que estableix l’apartat anterior, el Govern pot regular mesures de
reserva, durada o preferència en l’ocupació que tinguin com a finalitat facilitar la
col·locació de treballadors demandants d’ocupació.
Igualment, el Govern pot atorgar subvencions, desgravacions i altres mesures per
fomentar l’ocupació de grups específics de treballadors que trobin dificultats especials per accedir a l’ocupació. La regulació d’aquestes mesures s’ha de fer amb la consulta prèvia a les organitzacions sindicals i les associacions empresarials més
representatives.
Les mesures a què es refereixen els paràgrafs anteriors s’han d’orientar prioritàriament a fomentar l’ocupació estable dels treballadors desocupats i la conversió de contractes temporals en contractes per temps indefinit.

A l'empara d'aquests dos articles es desenvolupa la Llismi.
Sobre la seva intervenció us poden ser útils:
Guia per a una correcta utilització de les mesures alternatives per a la contractació de persones amb discapacitat (pdf)

Guia d'ajuts a la contractació de persones amb discapacitat (pdf)

Oportunitats de col•laboració. Cas pràctic de tres organitzacions no lucratives que col•laboren amb empreses.

Sra. Rosa Masriera. Cap de Nous projectes de la Fundació Esclerosi Múltiple
Sra. Núria Fusté. Cap de comunicació de la Fundació Esclerosi Múltiple

Si volem canviar el món, primer hem de canviar la nostra manera de veure’l (Marcel Proust)
Presentació de la FEM a nivell general, dels seus serveis i de les seves campanyes.
La FEM té el seu CET, el FEMCET, que ofereix: telemàrqueting, manipulats i secretaria.
Visiona i compromisos vers la RSC:
Visió reactiva – compliment de la llei
Visió adaptativa – valoració dels beneficis i bonificacions
Visió proactiva – convicció i enfocament estratègic
Entre empreses i entitats calen acords win-win (tu guanyes – jo guanyo) en projectes amb objectius clars i concdrests i accions de difusió de resultats.
Sr. Ricard Matas. Director Gerent de Fundació Tallers



La RSC no és com et gastes els diners sinó com els guanyes.

Sr. Jaume Farré. Responsable programa Incorpora, Fundació La Caixa

A l'enllaç hi trobareu el vídeo que projecta al principi de la seva intervenció, de las que no prenc cap nota, possiblem,ent perquè és un programa que conec sobradament, doncs en sóc el coordinador d'Incorpora Girona.

Malgrat això en Jaume Farré sempre defineix el programa Incorpora com el nexe entre el món empresarial i el social a través d'un programa d'inserció laboral que ofereix eines a les empreses per a la insercvió laboral de persones amb discapacitat i risc d'exclusió social alhora que permet desenvolupar la seva RSC.


Són necessàries aquestes jornades, però no sé si són efectives. Són necessàries i cal que se'n facin tot sovint, encara que també estaria bé pluralitzar més els exemples, doncs els d'empreses com DKV i MRW són habituals en aquests tipus d'events. Són necessàries, aquestes jornades, perquè encara tenim molta feina per fer, entitats i emrpeses, per la inserció en empreses ordinàries de persones treballadores amb discapacitat. Però són poques les empreses, els empresaris, que assisteixen en aquestes jornades...

No ha de ser només aquesta la via per la qual han de fer el pas; com millor s'avança és caminant i res millor que començar, una empresa, qualsevol empresa, per mirar què té al seu voltant, quins col·lectius, quines entitats, quina gent, i a partir d'aquí moure's, contactar-hi i conèixer-los, valorar les possibilitats de cooperació i després començar a establir compromisos, atrevir-se... No es tracta de voler-ho fer tot de cop, la qüestió és començar i anar definint... Àixò, naturalment, si abans no som les entitats socials qui hem trucat a la seva porta...

Al cap i a la fi el món social i el món empresarial formem part del mateix món, del mateix territori, i les aliances entre nosaltres ens enforteixen positivament i ens beneficien a nosaltres i, sobretot, a la societat on convivim...

-----------------------------

pd1: ressò de la jornada a Responsabilitat Global (Èxit de la jornada d'integració de persones amb capacitats diferents) i al web de la FEM (La Cambra de Comerç de Barcelona i la FEM han organitzat una jornada sobre Responsabilitat Social Corporativa).

pd2: a Responsabilitat Global trobareu articles sobre la Responsabilitat Social de

. les Pimes (RSP)

. l'Administració pública (RSA)

. les Organitzacions socials (RSO)

. les Universitats (RSU)
. les Microempreses (RSM)

. els Territoris socialment responsables (TSR)

I també hi tribareu exemples de bones i males pràctiques i articles i reflexions sobre la crisi i la RSE.

pd3: perquè començo a comprovar que les jornades destinades a empreses són de matí o tarda i les destinades a entitats solen ser de matí i tarda!. És que el temps dels qui treballem en entitats és menys valuós dels qui treballen en empreses?.