"Baba O'Riley". Minuts Musicals amb nom propi

"Terme infantívol per àvia"; així defineix el nostre diccionari la paraula baba. Aquesta paraula jo no l'he fet servir mai atribuïda a les meves àvies, però l'he sentida en algunes famílies. Sense anar més lluny el periodista i escriptor Rafel Nadal s'hi refereix a la seva, d'àvia, a qui precisament dedicarà el seu nou llibre, "La baba Montserrat. Quan s'esborren les paraules", per tancar la seva particular trilogia familiar després de publicar "Quan érem feliços" (2012) i "Quan en dèiem xampany" (2013).

El títol d'aquesta mítica cançó dels The Who, popularitzada en versió remesclada com a sintonia de la sèrie "CSI: New York", no fa referència a cap àvia, sinó a un altre "Baba", el líder espiritual hindú Meher Baba, qui al seu dia va inspirar el component de la banda Pete Townshend; una altra inspiració d'aquest mestre espiritual hinduista va desembocar en la popular cançó "Don't Worry, Be Happy" de Bobby McFerrin...

Resolt el 50% del títol  l'altre 50% es deu al músic i compositor minimalista Terry Riley, també admirat per Townshend.

"Baba O'Riley", publicada l'any 1971 dins el disc "Who's Next", és el vestigi, com d'altres d'aquest disc, d'una obra no publicada per The Who, una òpera rock que van estar preparant després de publicar "Tommy" (1969). L'òpera rock, que s'havia de titular "Lifehouse" contenia una llarga versió de mitja hora d'aquesta cançó que finalment, descartat el projecte "Lifehouse", es va reutilitzar, en una versió més curta, per al disc.

Després de "Who's Next" The Who van publicar, llavors sí, la seva segona òpera rock, "Tommy", però això ja és una altra història...

Minuts Musicals instrumentals amb "Beck's Bolero"

Si tots els camins porten a Roma, molts dels musicals, especialment els de la història del rock dels anys seixanta, porten al guitarrista Jeff Beck. Repassar la seva biografia és com veure "Vides creuades" de Robert Altman, una altra pel·lícula per recuperar...

Les connexions més directes de Jeff Beck amb altres monstres de la guitarra és el grup The Yardbirds; Beck va substituïr Eric Clapton quan aquest va deixar el grup per crear Cream, i durant un temps va coincidir amb Jimmy Page, tocant aquest inicialment el baix, fins que Jeff Beck va deixar el grup... Aleshores, al cap d'un temps i de diferents canvis, The Yardbirds van esdevenir The New Yarbirds amb Jimmy Page, Robert Plant, John Paul Jones i John Bonham... us sonen? Efectivament, Led Zeppelin!

I la cançó d'avui, de Jeff Beck, té molt de Led Zeppelin, però també té molt de molts altres grups de rock dels anys seixanta; m'explico!

Aquesta cançó, enregistrada l'any 1966, té a banda del seu autor, Jeff Beck, a Jimmy Page (Led Zeppelin) a la guitarra de dotze cordes, John Paul Jones (Led Zeppelin) al baix, Keith Moon (The Who) a la bateria i Nicky Hopkins al piano.

Nicky Hopkins va ser un reputat pianista d'estudi i va gravar sessions, entre d'altres, amb els Beatles, els Rolling Stones, The Who, els Kinks, Jefferson Airplane (els va acompanyar al festival de Woodstock), o Steve Miller Band; i també va formar part de The Jeff Beck Group, la banda de Jeff Beck va muntar quan va deixar The Yardbirds...

L'experiència de la gravació de la cançó d'avui quasi fa aparèixer una superbanda formada per Page i Beck, juntament amb John Entwistle i Keith Moon (baixista i bateria de The Who); pràcticamenti només els va faltar trobar un vocalista que estigués a l'alçada, i sortejar problemes contractuals!

És clar que entre tant talent, en aquest bolero no li calia cap vocalista!

Minuts Musicals instrumentals amb "Quadrophenia"

Ara que pel confinament i l'estat d'alarma pel coronavirus els cinemes estan tancats, les estrenes posposades, i que passem més hores que mai en confinament a casa, podem tornar a mirar pel·lícules, també sèries, que en algun moment de la nostra vida d'una o altra manera ens van marcar...

En el meu cas, i relacionades amb la música, hi ha especialment tres pel·lícules que recordo especialment, i que m'agradaria recuperar ja que van contribuir a ampliar el meu univers musical: "The Commitments" i "The Doors", ambdues estrenades l'any 1991, i "Quadrophenia", pel·lícula estrenada l'any 1979 basada en el disc homònim, la segona opera rock de The Who, "Quadrophenia" (1973), i que jo vaig veure també a principis dels anys noranta, d'adolescent.

La pel·lícula, que narra la vida i lluites tribals entre "mods" i "rockers" a l'Anglaterra de mitjans dels anys seixanta, la tenia en una precària gravació en una cinta de VHS i, com altres pel·lícules o programes musicals, l'havia vist diverses vegades. La pel·lícula és un descontrol de "drogues, sexe i rock'n'Roll"!

I més havia escoltat, i escolto encara, la seva banda sonora, alimentada no només del disc original, també d'altres extraordinàries cançons d'altres grups i músics; una delícia!

I tot i que en la cançó d'avui ens perdem la potència vocal de Roger Daltrey, podem gaudir de la potència musical de The Who.

Per cert, un any després de veure la pel·lícula, em vaig comprar una Vespa 200 de segona mà...

#MinutsMusicals del 1974 amb "The Real Me" dels The Who

D'entre les moltes bandes i grups de rock que van néixer a Anglaterra als anys '60 del segle passat destaca, més enllà dels The Rolling Stones i The Beatles, i al costat d'altres bandes mítiques com The Kinks, el grup The Who!

The Who es va formar l'any 1964 de la mà del cantant Roger Daltrey, el guitarrista Pete Townshend, el baixista John Entwistle i el desaparegut bateria Keith Moon.

Ben aviat cançons com con "I Can't Explain" i "My Generation" van situar-los en l'òrbita musical internacional, participant a finals dels anys '60 a festivals com el de Monterrey o el mític Woodstock.

D'entre la seva intensa discografia destaquen dues òperes rock, "Tommy", de l'any 1969, i "Quadrophenia", publicada l'any 1973, de les que es van fer els anys 1975 i 1979 les corresponents adaptacions cinematogràfiques.

La cançó que avui destaquem, "The Real Me", forma part del disc "Quadrophenia", tot i que com a senzill es va publicar a principis de 1974. "Quadrophenia" dibuixa retrat social i musical de la meitat dels anys '60 sota la mirada d'un jove "mod", Jimmy, amb un rerefons de conflictes de tribus urbanes entre "mods", joves vestits impecablement i motoritzats amb "Vespes" i Lambrettas" i "rockers".

La pel·lícula, que vaig veure per primer cop d'adolescent, no cal dir que em va encantar!

Pel que fa a la cançó, "The Real Me", aborda els conflictes de personalitat del jove "mod" Jimmy en un intent desesparat de descobrir el seu veritable "jo" interpel·lant a un metge, a sa mare i a un predicador "Can you see the real me, can you?"

Gaudiu-la aquí com a "intro" de la pel·lícula!



The Real Me

I went back to the doctor
To get another shrink.
I sit and tell him about my weekend,
But he never betrays what he thinks.

Can you see the real me, doctor?

I went back to my mother
I said, "I'm crazy ma, help me."
She said, "I know how it feels son,
'Cause it runs in the family."

Can you see the real me, mother?

The cracks between the paving stones
Look like rivers of flowing veins.
Strange people who know me
Peeping from behind every window pane.
The girl I used to love
Lives in this yellow house.
Yesterday she passed me by,
She doesn't want to know me now.

Can you see the real me, can you?

I ended up with the preacher,
Full of lies and hate,
I seemed to scare him a little
So he showed me to the golden gate.

Can you see the real me preacher?
Can you see the real me doctor?
Can you see the real me mother?
Can you see the real me?

The Who

I per si teniu temps, aquí la pel·lícula sencera!