Els mitjans de comunicació en van plens, fins i tot els esportius, i en parlem tothora: el coronavirus conviu amb nosaltres encara que no estiguem infectats, encara que, per risc i a mode de prevenció, no estiguem confinats.
Conviu amb nosaltres i qui més qui menys ja se n'ha vist afectat: una reunió cancel·lada, una jornada suspesa, un concert prorrogat, un partit que no es juga...
Vivim per moments una mena de psicosi col·lectiva, un punt atemorits per la seva onada expansiva, tan imprevisible (?) com, sembla, incontrolable i inevitable del virus, rentant-nos les mans com mai i preguntant, abans de saludar amb dos petons, fins i tot d'encaixar les mans, si hi ha cap inconvenient en fer-ho.
Hi ha qui, fins i tot, va fent acopi d'aliments preveient un possible confinament col·lectiu; el recompte diari d'afectats i morts d'aquí i arreu tampoc ajuda a mantenir la calma, ans al contrari, encén encara més les alarmes, sembra més el pànic.
És per tot això que aquests dies, especialment aquests dies, pren especial sentit el refrany "la salut no és coneguda fins que és perduda", i és evident que ningú la vol perdre per aquest coronavirus...
És aleshores, en dies com aquests, quan posem en valor altres qüestions més enllà dels diners o les possessions; i més quan hem vist que aquest virus afecta a tothom, rics i pobres... Ja ho diu el refrany: "qui té salut i llibertat, és ric i no ho sap!"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada