Coses que faig, coses que veig, coses que penso...
dijous, 25 de gener del 2018
L'esperança d'esdevenir vestigi
Aquests són dies de triar: ho llancem (o donem...) o ens ho enduem a la casa nova?
Ja fa setmanes que tot el que tenim a casa ens ho mirem amb uns altres ulls, com si amb la nostra mirada poguéssim assignar a cada pertinença una data de caducitat.
El tema té molta literatura, fins i tot abans de l'ordre màgic de Marie Kondo, i hi ha decisions difícils de prendre. Afortunadament no totes, n'hi ha que no generen cap gènere de dubtes, tant si la decisió és conservar-ho com desprendre'ns-ho; però n'hi ha d'altres que les posposem al màxim perquè allò, aquell objecte, ens interpel·la directament, dispara sobre nosaltres mateixos.
A mi aquestes situacions em passen especialment amb dos objectes que, més enllà de si els faré servir o no, o fins i tot essent conscient que no els faré servir, em resisteixo a abandonar: els llibres i els discs.
Amb la roba, per exemple, no tinc aquest problema: si no em va bé o ja no m'agrada, fora! Però amb els llibres i la música em costa més, em costa molt!
De fet ja tinc pràcticament encaixada quasi tota la meva música, algunes cintes de casset, un bon grapat de discs de vinil i molts discs compactes: aquests darrers segurament seran carn de golfes, però no m'atreveixo a llençar-los o donar-los. Qui escolta música amb disc compacte? Jo fa anys que tampoc!
I si no els escoltaré, perquè conservar-los? La pregunta fa setmanes que em ronda pel cap i l'altre dia em va semblar trobar una resposta: per motius arqueològics!
La meva discoteca parla de mi, com la vostra de vosaltres, com de nosaltres parla la nostra més extensa o migrada biblioteca.
Costa despendre'ns de segons quines coses de nosaltres mateixos, per això conservem roba, quadres, música, llibres i una infinitat d'objectes (inútils) delegant la nostra decisió als que ens sobreviuran doncs seran ells els qui, amb el seu criteri i necessitats i ja alliberats de la nostra presència, en valoraran el valor arqueològic.
Així mantenim viva la fantasia d'esdevenir vestigi, d'aspirar a un pols d'eternitat tot i que el més probable és que tot allò que ens sobreviurà, tot allò que sobreviurà a aquest trasllat, acabarà indefectiblement a la deixalleria.
Aquests són dies de triar...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada