dimarts, 9 de gener del 2018

Dones de negre


Tommy Lee Jones i Will Smith, els "homes de negre", fa vint anys es van vestir de negre per primera vegada per a vigilar l'activitat alienígena de la terra en una pel·lícula que adaptava un còmic homònim. Ara són elles, i no només ells, les que es vesteixen de negre per a denunciar l'activitat masclista i abusiva que massa homes de la indústria cinematogràfica han exercit i exerceixen encara sobre massa dones.

Es vesteixen de negre per no oblidar, com la meva estimada (i enyorada) iaia amb el seu rigoròs dol que durant molts anys, possiblement massa, va vestir en record del meu avi José, però en el cas de les dones de la indústria audiovisual no és un negre de dol sinó per no oblidar les dones que han patit abusos sexuals, també per no deixar en l'oblit els masclistes que n'han abusat.

La catifa vermella de la gala dels Globus d'Or es va tenyir de negre i els discursos van prendre de nou un to reivindicatiu contra els abusos sexuals que pateixen les actrius en la indústria del cinema i tantes altres dones en tants altres sectors (periodisme, política...). La igualtat de gènere és encara un miratge i que un país (en aquest cas avançat el polítiques d'igualtat com Islàndia) necessiti legislar-la en l'àmbit salarial és, a banda d'una gran notícia que caldria exportar arreu!, la prova del cotó que encara no és una realitat.

Es vesteixen de negre per explicar històries com la de Recy Taylor que va relatar breument Ophra Winfrey en el seu discurs després de rebre el premi Cecile B. DeMille:

"Y hay alguien más: Recy Taylor. Un nombre que conozco y que ustedes deberían conocer. En 1944, Recy Taylor era una joven esposa y madre que volvía a su casa de la iglesia, en Alabama, cuando fue raptada y violada por seis hombres blancos armados y dejada al costado del camino.

Amenazaron con matarla si le contaba a alguien lo que había pasado, pero su historia llegó a la NAACP (Associació Nacional per el Progrés de les Persones de Color), donde una joven trabajadora llamada Rosa Parks se convirtió en la investigadora principal de su caso y juntas pidieron justicia. Pero la justicia no era una opción en la era de Jim Crow, y los hombres que trataron de destruirla jamás fueron acusados. Riecy Taylor murió hace diez días, poco antes de cumplir 90 años. Ella vivió, como lo hemos hecho hasta ahora, bajo una cultura rota por hombres poderosos. Durante demasiado tiempo, las mujeres no eran escuchadas o creídas cuando decían la verdad al poder de esos hombres. Pero su tiempo terminó.

Su tiempo terminó.

Su tiempo terminó.

Yo solo espero que Riecy Taylor haya muerto sabiendo que su verdad, como la verdad de tantas mujeres que fueron atormentadas en esos años -y atormentadas en nuestros días- y sin embargo siguen adelante, como el corazón de Rosa Park que tantos años después encontró la fuerza para quedarse sentada en ese autobús y no ceder su asiento en Montgomery, y está en cada mujer aquí mismo que elige decir Yo también ("Me Too"), y en cada hombre que elige escuchar."

Sí, se'ls hi ha acabat el temps, ara és temps, i ja era hora, de les dones de negre!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada