1 d'octubre, més passat que futur

Arriba un moment, a la vida, que hom viu més rememorant el passat que no projectant-se al futur, fent del present una mena de caldo en què la nostàlgia i la melangia, els records, van fent xup-xup. No me'n lamento, és un fet, com quan els infants i adolescents es creuen immortals, i m'agradarà, quan sigui un vell xaruc, poder-m'hi recrear, a risc de repapiejar...

Tinc la impressió que això, si fa o no fa, és quelcom que ens està passant amb l'1 d'octubre, bé, més aviat amb el seu esperit. Invoquem més aquell esperit com a record, que com a motivació per a fer un nou embat. No estem per a nous embats, ara, les darreres eleccions a Catalunya ho han deixat prou clar.

Ja entenc que ara no és moment d'esmolar ben bé les eines, que no sembla que hagi de venir un altre juny, tampoc un altre 1 d'octubre; em sembla que encara no ens hem acabat de llepar les ferides, amb l'amnistia encallada i enrocada; i de ferides, l'independentisme se'n fa de noves, mossegant-se els uns als altres a cop de declaració o, encara pitjor, de piulada.

Fa set anys semblava que ho teníem a tocar; es respirava il·lusió, tot i que avui temem que en realitat fos innocència, i ens dol que aquella confiança, gairebé cega, en aquell govern els encegués més a ells que a nosaltres.

Avui recordarem l'1 d'octubre, i demà ja seguirem aspirant al finançament singular, maldant perquè no esdevingui, com el cafè per a tothom, plural...

1 d'octubre: ni oblit... ni perdó?

No oblidem el que va passar l'1 d'octubre de 2017; no ho oblida ningú, no ho oblidem nosaltres, tampoc ho obliden ells. Una altra cosa és com metabolitzem, uns i altres, aquest record que ni oblidem, ni volem oblidar.

Com més penso en l'1 d'octubre més present se'm fa la mítica frase de John Fitzgerald Kennedy: "No pensis en el que el teu país pot fer per tu, sinó en el que tu pots fer pel teu país". Aquell dia, l'1 d'octubre de 2017, una immensa part de la ciutadania de Catalunya vam complir amb la segona part de la frase; la llàstima va ser que setmanes més tard, el 27 d'octubre, alguns polítics i algunes institucions catalanes no van complir amb la primera part, a la que ens semblava que estaven compromesos, i preparats.

Ja ho sabem i potser no cal insistir-hi gaire més; s'ha vessat molta tinta per explicar (justificar?) el que va passar (i no va passar) portes endins i tampoc no n'hem tret (encara) l'aigua clara.

No oblidem ni oblidarem l'1 d'octubre, però, el perdonarem? El perdó és inherent a l'amnistia? A la definició d'amnistia no apareix la paraula perdó, ni cap de les seves derivades: "Decisió del poder públic que esborra el rellevament penal de determinats actes i n’extingeix la responsabilitat punitiva". La definició parla d'esborrar el rellevament penal i d'extingir la responsabilitat punitiva. La paraula perdó no hi apareix, tot i que s'entén, popularment i més enllà dels tecnicismes jurídics, que una amnistia és un perdó general...

El perdó, en canvi, sí que apareix de forma explícita a la definició d'indult: "Gràcia especial per la qual hom perdona algú o molts de tota o de part de la pena a què havien estat condemnats". És clar que els indults als presos polítics sembla més aviat un "et perdono, però no oblido", per la seva condició de parcials i, sobretot, de condicionats.

En fi, potser no és qüestió de perdonar com de reparar, fent servir el símil que, salvant les distàncies, ha servit per a superar el terrorisme al País Basc. I és clar la qüestió de fons és reparar per a què, i és en aquest per a què que hi ha enormes discrepàncies entre les parts que, a priori, s'haurien de perdonar.

Un, la xifra de la setmana.

Un any de presó. Aquesta és la condemna que ha rebut l'educadora i activista gironina Carla Costa per les protestes per la sentència de l'1 d'octubre.

Ella va ser una de les moltes persones, centenars de persones, que el 14 d'octubre de 2019 des de la plaça d'Espanya de Girona (just davant de l'estació) van accedir a les vies de tren i les van tallar per a fer una marxa de protesta. 

Centenars de persones i només una encausada? Sospitós...

Més aviat sembla que la Carla Costa ha estat una mena de cap de turc per no deixar impune una gran mobilització; certament la mobilització va ser de protesta (de què, sinó!, no era una rua ludicocreativa...), i quan hom es mobilitza per protestar talla alguna cosa: un carrer, una carretera, les vies de tren...

El seu és un cas més de la resposta desproporcionada de l'Estat espanyol a l'1 d'octubre, resposta violenta en l'àmbit policial i judicial; a més el seu judici ha patit dilacions innecessàries, que han allargat més el seu procés judicial.

En resum, el seu judici ha acabat tard i malament, perquè tot i que no haurà d'entrar a la presó, ha acabat en condemna quan l'única resolució lògica era, simplement, l'absolució.

Dotze anys!

Photo by tuppus on Foter.com / CC BY

Avui, tot just avui sortiria en llibertat!

Si a Dolors Bassa l'haguessin condemnat el dia que vaig començar a escriure aquest bloc, tot just avui sortiria en llibertat!

Avui fa dotze anys que el vaig començar i avui, aquell 16 d'octubre de 2007, el veig lluny, molt lluny... Dotze anys de presó són molts, i pesen molt més si la condemna és injusta.

És molta la vida que cap en dotze anys, i si no feu vosaltres l'exercici de retrocedir dotze anys enrere i imaginar-vos tota la vida que heu tingut des d'aleshores, des del llunyà 16 d'octubre de 2007 amb totes les coses bones i no tan bones, viscudes en reclusió, privades i privats de llibertat!

Feu aquest exercici de memòria i no us sorpreneu si una esgarrifança us recorre l'esquena i us remou les cervicals! Sí, la vostra vida, reclosa, hagués estat una altra...

No em sé imaginar la Dolors Bassa tancada deu anys més fins a comptar-ne dotze; no em sé ni m'ho vull imaginar, doncs la desproporció és indignament insultant...

No, no em vull imaginar ni els dotze de la Dolors ni els de tota la resta de presos i preses polítiques condemnades, que en sumen quasi cent!

Dotze anys, quina barbaritat! Precisament la primera entrada d'aquest bloc, publicada avui fa dotze anys, duia per títol Sigues lliure... Quines coses...

Sigues lliure i camina
cap a l'estel que vulguis guanyar...

La sentència

Com una llosa! Sí així és com sento que m'ha caigut a mi la sentència pel procés, ni m'imagino als o les condemnades!
La sentència és més que una venjança; la venjança mira sobretot al passat, car pretén passar comptes, i aquesta sentència també mira al futur, no només dels i les condemnades, sinó de qualsevol que gosi tornar-ho a fer.

Aquesta sentència, com de fet totes, també té una voluntat dissuadir, i potser per això les condemnes han estat tan elevades i severament injustes!

Tot plegat segueix essent una exageració, doncs si la presó provisional ja era forassenyada, la sentència rebla i, si cal, redobla el clau.

I lluny de contribuir a resoldre políticament el conflicte, aquesta sentència el reviu encara més, doncs no sembla que a Europa li hagi de caure la cara de vergonya... Si ni li cau per Síria!

La tristesa seria infinita si no topés amb la indignació, que inevitablement, i afortunadament, també apareix, i aflora...

Avui és 1 d'octubre...

Avui és 1 d'octubre i, sí, estic treballant! No és una declaració de principis, simplement la meva realitat d'avui...

Avui sóc a Barcelona en una reunió de feina compartida amb companyes i companys de totes les comunitats autònomes. Semblaria una Conferència de presidents autonòmics, però a mi aquestes reunions, que fem habitualment un o dos cops l'any, sempre m'han fet pensar en un concurs de Miss i Mister Espanya! Entre nosaltres fem broma dient que només ens falta portar la banda: jo lluiria amb orgull la de Míster coordinador de Girona!

El nostre és un espai de treball molt impermeable als embats polítics i judicials, tot i que en els espais més informals a vegades aquestes qüestions transpiren una mica, just el necessari per poder-ne parlar, sense fer-nos mal...

Més mal, ens sembla, ens fem els catalans entre nosaltres, i ja no entre els extrems dels dos pols, sinó entre els qui se suposa comparteixen trinxera! Ara ja ens discutim pel matís, per la coma, i una petita diferència, un desencontre puntual, fins i tot anecdòtic, és guspira suficient per encendre qualsevol sobretaula.

Avui és 1 d'octubre i, com fa dos anys, entre les darreres detencions, les interessades filtracions, l'expectativa de la sentència i la proximitat d'unes noves (i enèsimes) eleccions, el clima social i polític viu de nou un inquietant crescendo.

No se'ns escapa que entre tant soroll, una part és, i serà, per a res! Més combustible a per a encendre's en qualsevol moment, per qualsevol desavinença...

Porres, mentides i cintes de vídeo

Si la mentida és un art, el judici als i les preses polítiques és tota una exposició sobre la mentida, comissariada pel jutge Marchena!

Una exposició d'aquelles en les que l'art s'exposa en forma de performance en viu i en directe, al pas d'alguns testimonis (uniformats la majoria) sobtadament desmemoriats, quan no directament mentiders, alguns compulsivament i sense vergonya.

També compulsivament, i sense vergonya, alguns d'aquests testimonis van brandar la porra a gust el mític u d'octubre, com en donen fe les imatges que de moment, gasiu, escatima el jutge Marchena al judici del procés.

Entre porres i mentides potser la visió d'algun vídeo durant la testifical d'algun testimoni ens permetria guanyar temps, i alleugerir així el dens i impossible cronograma del jutge Marchena. Són moltes les imatges que permetrien desmuntar, en segons, les mentides o mitges veritats de testimonis que s'escuden rere mirades d'odi...

Marchena prefereix esperar a la fase documental per a visionar tots els vídeos, per no perdre temps mirant-los durant la testifical, però cronòmetre en mà em jugaria un pèsol que tombant testimonis a cop de vídeo guanyaríem temps, un temps valuós per tothom, especialment pels qui en fa massa que són en presó provisional.

Porres, mentides i cintes de vídeo, aquest podria ser un bon títol per una possible pel·lícula del judici del procés.

Les armilles reflectants

El que va passar aquest dissabte a França no va ser una revolució, però a molts catalans els ha revolucionat!

Més enllà del tradicional ball de xifres (50.000 segons el Ministeri d'Interior francès; més de 240.000 segons els organitzadors) els fets és que una munió d'"armilles grogues" (les reflectants de seguretat dels vehicles) no només han sortit al carrer, sinó que, a "l'estil CDR tres d'octubre", van col·lapsar el país tallant carreteres i autopistes en més de dos mil punts. Tot un operatiu organitzat que ha tingut en aquesta armilla reflectant el símbol de la protesta!

I si bé és cert que la mort d'una manifestant, sembla que fruit d'un atac d'angoixa d'una conductora, ha tenyit de sang la protesta, la protesta ha estat sonada i ha copat portades i titulars dels mitjans d'arreu del planeta.

L'origen de tal mobilització ha estat l'anunci de l'augment dels impostos dels carburants, una mesura que sens dubte afecta a quasi totes les butxaques, fent d'aquesta una protesta molt transversal. Heus ací una de les claus de tal mobilització...

Aquesta protesta ha enlluernat (no només per les armilles reflectants) de nou els ulls de molts independentistes que, entre judicis i batalles internes, anhelen de nou una mobilització, a banda de nombrosa, continuada.

És cert que de manifestacions n'hi ha moltes i de permanents, sobretot les que reclamen la llibertat dels presos polítics, concentracions periòdiques molt meritòries en places o davant dels centres penitenciaris, però el que alguns voldrien són accions que, com la d'aquest dissabte a França, facin trontollar un país, és a dir, la seva economia.

El potencial hi és, com vam poder comprovar sobretot el tres d'octubre de l'any passat, però és evident que ara per ara cal quelcom més: unitat estratègica?, unitat d'acció?, que passin les eleccions europees i municipals?...

Cal quelcom més abans de fer una remesa ingent d'armilles reflectants!

Entre Clara Ponsatí i Santi Vila

No sé si, en realitat, entre Clara Ponsatí i Santi Vila hi ha un món; al capdavall ambdós van compartir Consell de Govern amb el president Puigdemont! I si no hi ha un món sencer, sens dubte entre ells dos n'hi ha un bon tros!

No crec que políticament estiguin a les antípodes però per moments ho sembla, tot i que ambdós, des de les seves posicions, s'han mostrat especialment crítics amb el que va passar abans i durant la declaració fugaç d'independència i el que va passar i ha passat després.

Santi Vila ho ha deixat escrit en un llibre, "D'herois a traïdors", en el que explica la seva versió, i el seu paper, en els dies clau de la passada tardor; el seu posicionament moderat i marcadament pactista amb l'Estat l'han allunyat del centre polític de l'independentisme i, alhora, de la primera línia política, centrifugat pel procés i, suposo que, per la seva precipitada dimissió, superat pels esdeveniments.

Clara Ponsatí ho ha deixat dit en diferents entrevistes, en les que d'una banda ha definit la declaració fugaç d'independència de "farol" i de l'altra, darrerament, ha equiparat posar-se a disposició de la justícia espanyola, com van fer els qui ara són a la presó, en "entregar-se", essent partidària que al seu dia tot el govern s'hagués exiliat: "trobo d'una gran incongruència màxima posar-te a disposició de la justícia de la qual t'acabes de declarar independent"

Ella sempre s'ha definit (també l'hem percebut i percebem) com una "outsider"; no estava, ni abans ni durant la seva estada al govern, tampoc ara, en el que anomenem "pinyol", en el nucli que pren decisions; i ell ha reconegut que a diferència d'altres companyes i companys del Govern, s'ho mirava tot plegat des de la seva torre d'ivori...

Entre Clara Ponsatí i Santi Vila potser no hi ha un món, al capdavall entre ells hi va cabre tot un govern, els membres del qual, des de la presó i l'exili, potser preferirien que per moments romanguessin, simplement, discretament callats...

El nus (gordià) del procés

Els escrits acusatoris als encausats pel procés de la Fiscalia i l'Advocacia de generals l'Estat són una mena de carta als Reis, no sé si en aquest cas podríem dir també al Rei!

Si la presó provisional ja és forassenyada les acusacions i peticions de condemnes són tan exagerades que, si no fos perquè van de veres, farien esclatar de riure. Però no, no ens fan riure sinó indignar-nos encara més, per previsibles que fossin.

Que són exagerades ho reconeix fins i tot el redactor del delicte de rebel·lió del Codi Penal, Diego López Garrido, que en té prou observant l'absència de violència, de "violència insurreccional", diu, una violència que els escrits fan aparèixer de forma forçada, com quan un futbolista exagera la caiguda, fins i tot fingeix haver-se fet més mal del que realment té, tan sols per, a banda de guanyar temps, influir en l'enduriment del veredicte de l'àrbitre.

Amb aquestes acusacions l'Estat es defensa atacant amb unes peticions de condemnes que volen tenir, a banda de ser exemplars i venjatives, un volgut caràcter dissuasiu.

La via judicial esdevé avui un nus que estreny i ofega la via política, un nus gordià que difícilment es pot desfer, d'aquells que quan més ho intentes encara el fas més fort.

Amb aquest nus judicial el president Rajoy ho va deixar tot nuat i ben nuat, tant que el president Sánchez no pot (ni vol) desnuar-lo; el primer no va tenir escrúpols per lligar la solució (?) a la via judicial, el segon sembla tenir-ne massa, d'escrúpols, per ni tan sols intentar desfer el nus.


I mentrestant, qui dies passa presó empeny... quina vergonya!

Els carrers tornaran a ser vostres

Ja fa més d'un any que no hi sou, als carrers, aquells que cantàvem, i cantem, que seran sempre nostres!

El vostre empresonament és la millor, i possiblement més dura, mesura del disbarat que d'un any ençà està cometent l'estat espanyol: empresonar injustament, preventivament, a gent pacífica! Aquesta és una prova del nou molt dura, tremendament injusta, certament ignominiosa.

La llibertat és un bé preuat i no es pot coartar per caprici, com sembla que és la vostra presó provisional, també la dels altres presos polítics. Un caprici alimentat per la sed de venjança, per l'avís per a navegants, per la deriva repressiva d'un estat que, amenaçat políticament va abandonar la política per jugar-s'ho tot a la carta de la repressió i la via judicial.

El vostre empresonament va voler ser una prova de força de l'estat, com va ser-ho també l'embat policial de l'u d'octubre; una prova de força desmesurada i desproporcionada, possiblement també desesperada.

El vostre empresonament ha esdevingut causa, una causa més per reivindicar al carrer i que es suma a tantes altres; causes que, com el carrer, també són vostres.

Us volem lliures, Jordis, us volem, a banda de casa, als carrers que mai han deixat de ser vostres!

Paraula de Fabra: perdonar

És molt difícil, per no dir impossible, que ho oblidem.

És quasi impossible que oblidem l'u d'octubre de 2017, el que vam veure, el que vam viure, el que vam sentir; només un trauma podria esborrar-nos de la memòria la petjada d'aquest dia, els solcs que els records, i els records recordats, hi van gravar i graven a foc.

És molt difícil, per no dir impossible, que ho oblidem, però no podria dir el mateix del perdó. Ni oblit ni perdó!, versaven algunes pancartes, clamaven moltes veus el passat u d'octubre, rememorant el de l'any passat. Ni oblit ni perdó, una proclama que poc a poc sedimenta i esdevé un nou axioma de l'independentisme.

Així com l'oblit no depèn estrictament de nosaltres, sí que en depèn el perdó; no podem oblidar, no podem extirpar-nos el record, però sí tenim, no obstant, la capacitat de perdonar, per més que el ni el dolor, ni el seu amarg record, desapareguin.

Perdonar o no perdonar: aquesta és la qüestió!

[s. XII; del ll. td. perdonare, íd., pròpiament 'donar, fer do del tot']

v tr 1 1 Renunciar a imposar un càstig per una falta comesa. És un crim que no es pot perdonar.

2 No guardar gens de malvolença per una ofensa rebuda. Perdonar una ofensa, una injúria.

3 Excusar, dispensar. Perdoneu la llibertat que em prenc. Perdoneu que us interrompi. Perdoneu: això no és ben bé veritat.

4 Exceptuar algú d'una obligació, d'allò que li toca de fer, d'un deute. Li va perdonar la vida. Aquests diners que em deus, ja te'ls perdono.

5 no perdonar ni penes ni fatigues fig No deixar de posar en pràctica alguna cosa, no cometre cap omissió ni transigir en res.

2 Absoldre algú d'un crim, del càstig que aquest comporta, de les conseqüències d'una falta. Us perdono del dany que m'heu fet. Perdoneu-me: no voldria haver-vos ofès. Déu l'hagi perdonat!

Tan cert és que podem perdonar com que avui per avui no es donen, encara, les condicions per fer-ho; el perdó, com hem vist en altres situacions conflictives, molt més violentes i virulentes que la que hem viscut i vivim a Catalunya, és bidireccional, ha de ser mutu entre les dues parts i requereix d'un element imprescindible: el reconeixement del mal i del dolor causat.

Les ferides que s'han obert no cicatritzaran fins que arribi aquest perdó, fins que el reconeixement del mal causat trobi l'espai per a manifestar-se i créixer. Avui i sempre serà impossible oblidar; demà, algun dia, hauria de ser possible donar una oportunitat al perdó; entenc que avui es negui rotundament (ni oblit ni perdó!), però potser estaria bé no acabar-hi de renunciar del tot.

El poble mana... el govern obeeix?

Una de les (tristes?) evidències que s'ha fet palesa aquest u d'octubre és la distància que ha anat separant, des de fa un any i especialment aquests darrers dies, la base social de l'independentisme dels seus dirigents polítics. Possiblement el que més evidencia aquesta distància és la proclama, escrita i cridada aquest darrer u d'octubre, "el poble mana, el govern obeeix!".

El malestar d'una part de la base de l'independentisme s'ha alimentat aquestes darreres hores per les càrregues policials dels Mossos d'Esquadra en algunes mobilitzacions, càrregues negades pel conseller d'interior, a qui se li demana (i exigeix al president) la seva dimissió.

La picada d'ullet del president Torra als CDR ("apreteu i feu bé d’apretar") s'explica sobretot per la necessitat que té, ell i el seu govern, d'apaivagar una mica les ànsies revolucionàries de la part més activa i activista del moviment independentista, que vol menys retòrica i més acció. Una acció, al ulls de molts independentistes, a voltes certament desmesurada...

Conseller d'Interior a banda les divergències entre els dirigents polítics i (part de) la base independentista és que mentre els primers parlen molt de la República però van fent xino-xano, a risc de caure en la velocitat "processista", els segons volen, i exigeixen, que es faci efectiu el mandat (perquè encara n'hi ha, no, de mandat?) i es faci efectiva la República, si cal, per la via de la desobediència, quelcom que ara per ara ni Puigdemont avala, d'entrada...

Sense la necessitat de fer la proclama "el poble mana, el govern obeeix!", en molts independentistes hi ha un cert sentiment de decepció i frustració vers els dirigents polítics independentistes, per un costat per les discrepàncies i desavinences que no poden (o saben) dissimular, per una altra per l'abús del verb i la retòrica, la metàfora i l'exaltació emocional de tot plegat, i també perquè, al capdavall, no poden deixar de veure que en realitat, per més que ens omplim (i s'omplin) la boca de República, seguim essent (encara i sembla que per temps) una autonomia.

De moment, ni el poble mana, ni el govern obeeix... Diria que més aviat el poble es lamenta, fins i tot s'indigna, i el govern, tot i que ahir el president Torra va mostrar-se disposat a donar el braç a tòrcer (unilateralitat en cas de sentència condemnatòria dels presos polítics i ultimàtum al president Sánchez!), fa el que pot...

D'oca a oca?

Fa anys que no jugo a l'oca! Fa anys que no jugo a l'oca però a vegades tinc la sensació que a l'oca fa anys que, d'alguna manera, hi estem jugant tots plegats.

L'objectiu del joc és arribar al Jardí de les Oques, una mena de república, si voleu; però per arribar-hi cal superar tot un recorregut farcit de trampes, també d'ajudes, amb caselles que per moments acceleren el camí, per moments l'aturen, fins i tot ens fan retrocedir, alguna fins al principi de tot: tornar a començar!

I així estem, d'oca a oca i tiro perquè em toca des de fa uns quants onze de setembre, de daus a daus, com del 9N a l'1O, sens dubte avançant i, no obstant, amb la certesa que el Jardí de les Oques seguim tenint-lo lluny, potser avui un xic més lluny que fa un any...

La partida no s'ha acabat, tot i que n'hi ha que han caigut a la casella de la presó, d'altres al pou de l'exili, d'altres semblen atrapats per la corrent, de pont a pont, i algun sembla no saber sortir de la casella del laberint...

Per guanyar la partida cal arribar al Jardí de les Oques amb una tirada exacta, sense que ens sobri cap moviment; quan això passa, retrocedim, a risc de caure a la temible casella de la mort, també amb l'esperança de fer-ho a la de la penúltima oca que, perquè ens toca, ens durà a la glòria!

No sé a vosaltres, però a mi a vegades em venen ganes de girar el taulell i jugar al parxís...

L'u d'octubre, un any després

Fa un any va haver-hi urnes, paperetes, meses i col·legis electorals, contradient les previsions del llavors president del govern espanyol Mariano Rajoy. També va haver-hi càrregues policials: porres, violència i agressions.

Un any després sabem que el responsable de l'operatiu policial, Diego Pérez de los Cobos, està convençut, com n'estava també aleshores, que avui fa un any no hi ha haver càrregues policials, que les actuacions de la policia van ser proporcionades (?!) i que els agents de la policia nacional van ser rebuts amb violència i força.

Ni mil paraules podran contradir les imatges de les càrregues policials, que sí, que van ser-hi i van ser contundents, violentes i fins i tot injustificades!

Un any després també sabem que el preu de tot plegat va ser i és elevat, preu que paguem encara, i sembla que pagarem, alguns anys més. Un preu polític, judicial i personal que en general afecta a tothom, i en particular a desenes i desenes de persones que es trobem immerses en processos judicials, entre ells presos polítics i exiliats, certament un trist anacronisme.

La maquinària judicial de tot el que va passar a partir dels dies 6 i 7 de setembre no té aturador i, amb independència del seu resultat, seguirà el seu curs, potser més lentament del que caldria; sí, aquí la pregunta més que on és la justícia ràpida és, on és la justícia? O potser millor: què li passa a la justícia que li ha caigut la bena dels ulls?

Un any després han canviat moltes coses, han canviat presidents i governs, però semblen aquells canvis que permeten que precisament no canviï res. De canvis certament n'hi ha hagut, potser el més destacable el desgel de les relacions institucionals entre els governs català i espanyol; però la República, per més que se l'esperi (se l'espera?), no hi és...

Commemorem l'u d'octubre amb més incerteses de les que teníem fa un any, amb menys il·lusió i més mala llet, amb més desunió, entre els partits independentistes, que no deixen de pugnar entre ells i de vigilar-se, i amb un viratge accelerat, especialment de Ciutadans i el Partit Popular, cap a la dreta més populista, i perillosa...

No tinc massa clar que d'aquí un any, el proper u d'octubre, la situació estigui millor; em temo que l'emprès fa anys no sigui, al capdavall, com la pel·lícula Fernando Fernán Gómez, "El viaje a ninguna parte".

Un any després, l'u d'octubre alimenta de nou el meu escepticisme...

Quasi cent!

Hi ha un acudit molt dolent d'aquells que fan una pregunta i que en la resposta hi ha la gràcia: com es diu 99 en xinès? La resposta la teniu, si fa o no fa, i si hi poseu voluntat i ganes, al títol!

Quasi cent, és a dir noranta-nou, és el darrer número de la revista Parlem de Sarrià, un número que arriba molt carregat d'informació, entre la que trobem precisament l'inoblidable i ignominiosa càrrega policial de l'1 d'octubre al poble veí de Sant Julià de Ramis, o bé el comiat de l'alcalde de Sarrià de Ter Roger Torrent...

Noranta-nou números són molts i sobretot ens apropen a una màgica xifra rodona, tota una fita: el número 100! Però no avancem esdeveniments, que sempre abans del cent hi ha el noranta-nou, precisament el número que ara teniu (i podeu gaudir) a les vostres mans!

Nomenclàtor

A Girona la Plaça de la Constitució podria arribar a anomenar-se Plaça de l'1 d'octubre, si la comissió del nomenclàtor municipal ho estima oportú. Mentrestant molts ja la consideren com a tal i fins i tot s'hi han enganxat cartells a mode de placa amb la desitjada denominació.

Quelcom semblant ha passat al barri de Vila-roja, conegut darrerament per la proliferació de banderes espanyoles, també alguna de catalana, on fa dies que llueix una placa amb la denominació de la Plaça de la Constitució; si no la volen a Girona (ni la Constitució ni el nom de la plaça) ens la quedem al barri, deuen pensar

Situat en una de les perifèries de la ciutat de Girona Vila-roja també llueix de fa setmanes una gran bandera espanyola cosida en una de catalana en la que hi destaca un missatge: "España ama a Cataluña"; pocs metres abans una bandera espanyola anuncia (sentencia si voleu) que Vila-roja és Espanya. Són molts a Vila-roja els qui volen la Constitució i si cal la (per molts gironins) injuriada plaça ídem.

Ara que si del que es tracta és de sacsejar el nomenclàtor de la ciutat de Girona des de pràcticament la seva aprovació al perifèric barri del sector est han rebatejat el seu principal carrer com l'Avinguda del 155...

Tot plegat podria ser carn d'innocentada, però no, tot plegat és tan o més real que la vida mateixa...

En campanya, entre reixes

Insistia mesos enrere el llavors vicepresident del govern Oriol Junqueras que l'1 d'octubre votaríem normal, com sempre deia, volent donar així una capa de normalitat a un referèndum que, de normal, ja d'entrada no en tenia res. De fet ell també ho sabia, que era sobretot excepcional...

Els fets lamentablement van confirmar de sortida tampoc, que no, que el que va passar l'1 d'octubre podem adjectivar-ho de moltes maneres, però no de normal, mai de normal.

Avui, per més que s'hi esforci el govern espanyol, per més que s'hi esforcin els partits que donen suport al 155, podem adjectivar les properes eleccions al Parlament de Catalunya del 21 de desembre de moltes maneres però mai de normals, doncs en aquest cas no es compleix la norma. I no em refereixo a les norma en el sentit estrictament jurídic del terme, sinó en el del sentit comú, un sentit certament més pantanós però alhora més comprensible, veient la dificultat d'entendre, per un ciutadà corrent, la normalitat jurídica.

Per si el pecat original del 21D no fos suficient, no donant cap aparença de normalitat a unes eleccions al Parlament convocades pel president espanyol en plena intervenció de la Generalitat i cessament del govern i el Parlament de Catalunya, que l'inici de la campanya es faci amb candidats empresonats preventivament ho fa més anormal, ho enrareix tot encara més.

Que el motiu sigui el risc de reiteració delictiva, tenint present que els candidats ja no tenen el càrrec que tenien quan, suposadament, presumptament van cometre el delicte, és sota el meu punt de vista un argument poc sòlid; de fet ja ho era abans que entressin a la presó. El seus motius tindrà el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena, qui certament s'ha esmerçat en justificar la seva controvertida decisió, qui espero que hagi calibrat el que suposa fer una campanya electoral amb candidats a la presó, amb presó provisional.

La (in)justícia espanyola és al punt de mira, s'analitza cada moviment que fa, cada condició que posa, cada decisió que pren en relació al conflicte Catalunya - Espanya sempre amb la sospita més o menys infundada que hi ha quelcom, més o menys evident, que posa en dubte la separació de poders. Que la política es contamini judicialment no ajuda a resoldre el conflicte, que la justícia es polititzi tampoc.

Una campanya electoral amb candidats entre reixes és un molt mal inici de campanya doncs la condiciona més, molt més, que amb candidats, que també n'hi ha, lliures (?) però a l'exili...

Votar com sempre? No, el 21D n'hi ha que no podran votar com sempre, de fet molts votaran com mai...

Reiniciar el sistema

L'independentisme, o com a mínim una bona part (Junts per Catalunya i ERC), està reiniciant el sistema, allò que l'ordinador ens demana que fem, o fins i tot fa automàticament, quan actualitzem un programa informàtic; en el cas d'aquesta part de l'independentisme el sistema es reinicia per l'actualització del seu programa electoral, cares al 21D.

Aquesta actualització té el canvi de la unilateralitat per la bilateralitat com un dels principals elements, un canvi important i possiblement necessari en el context actual i després de tot el que ha passat aquest darrer mes d'octubre: referèndum, brutalitat policial, empresonaments, exili, 155 i noves eleccions. Un canvi que alhora ha deixat, per moments, perplexes i un xic desorientats alguns independentistes (ara bilateralitat?), també pel que semblava que teníem (estructures d'estat, república...) i no només resulta que no, sinó que els mateixos que ens van dir que estàvem a punt diuen que tardarem anys, més d'una legislatura a tornar-ho a estar!

El full de ruta de fet ja va ser reescrit durant l'anterior legislatura, sobretot després de la moció de confiança al president Puigdemont, però ara convé actualitzar-lo més a fons doncs el programa ha patit, aquests darrers mesos, l'atac del sistema de defensa (de la sacrosanta unitat) del programa de seguretat de l'estat espanyol per la via judicial i darrerament també policial.

I en certa manera el programa independentista també s'ha vist afectat, des del pas al costat del president Mas, per la incidència del troià de la CUP, programa maliciós que ha inoculat als altres independentistes la unilateralitat (o referèndum o referèndum) que ara, sembla, es vol corregir.

La propagació del 155 ha canviat, ens agradi o no, l'escenari i fa necessari que més d'un partit reiniciï el seu sistema operatiu davant el 21D; ho estan fent Junts per Catalunya i ERC, i a la seva manera també el PSC rearmant-se en tots els fronts i generant, al seu, una certa perplexitat entre propis i estranys.

Aquests partits polítics podrien escriure al seu estat dels perfils de les xarxes socials "reiniciant el sistema, disculpeu les molèsties"... El mode precampanya electoral, però, no ho permet, de fet ni tan sols ho recomana...

La recepta de l'Agència Europea de Medicaments

La interminable llista de retrets que aquestes darreres hores s'han llençat recíprocament el govern espanyol i el cessat govern català no fan més que confirmar, des de la perspectiva de l'Europa política, que (malauradament per nosaltres) no es van equivocar descartant Barcelona com a seu de l'Agència Europea de Medicaments.

En comptes de repartir culpes (ha sigut ell, senyoreta!) el que haurien de fer uns i altres és compartir responsabilitats perquè sí, ambdós governs en són responsables com ho serien del mèrit en cas que Barcelona hagués estat finalment l'escollida.

Les imatges de l'1 d'octubre, amb la policia espanyola carregant i carregant-se col·legis electorals segur que no van ajudar a la candidatura, tampoc la internacionalització i especialment la europeïtzació promoguda pel govern català del conflicte polític; també han estat passius la pudor de corrupció del partit que governa Espanya i la fugida endavant i unilateral del govern català saltant-se la llei (Constitució i Estatut inclosos).

Aquests darrers temps el conflicte polític entre Catalunya i Espanya s'ha europeïtzat i aquest fet segur que tampoc ha afavorit la candidatura de Barcelona; lluny de tocar-lo amb sordina i amb ànims de resoldre'l hem agafat l'altaveu i l'hem cridat a Europa, la mateixa Europa que votava, la institucional, la que com els diners, sempre porucs, volen nedar en aigües tranquil·les. Europa no dóna cap recepta però sí assenyala un camí: així no...

Que Barcelona era la millor candidatura? Segurament sí, però ja sabem que amb això no n'hi ha prou. L'Agència Europea de Medicaments se'n va a Amsterdam i des d'allà no aniria malament que receptessin a ambdós governs algun tranquil·litzant, però em temo que ni així, que aquí estem en plena precampanya electoral...

El més còmic és que potser ni una cosa ni l'altra han acabat pesant tant i, simplement, hi havia millors candidatures. Però aquí i ara això ja ens és igual...