Vint-i-dos mesos

Vint-i-dos.
Els més veterans, "boomers" que ens diuen ara, per bé o per mal recordem aquella cantarella que acompanyava el "Dúo Sacapuntas" al programa "Un, dos, tres" de Televisió Espanyola: “veintidó, veintidó, veintidó, veintidó, veintidó...” Sí, eren el Linterna (Manolo Sarria) el Pulga (Juan Rosa) i també han passat a la història de l'humor i la televisió per "¿Cómo estaba la plaza?... ¡Abarrotáaaaaa!"

Més nostrats són els vint-i-dos de la popular llibreria de Girona, la Llibreria 22, que precisament enguany, l'any 22, en fa 44! És evident que en aquesta llibreria, a banda de llibres i cultura, també hi ha molta numerologia i, especialment, una gens dissimulada tendència fetitxe vers el número 22 i tot el que hi combina. A la 22 van de la parella d'ànecs a les dues cadires, que la 22 en fa 44, i certament n'hi ha per llogar-n'hi!

Vint-i-dos mesos.
Vint-i-dos mesos és el temps que separen el part del meu germà gran i el meu, i si l'Olimpíada és el període entre dos Jocs Olímpics, aquests vint-i-dos mesos entre el setembre de 1972 i el juliol de 1974 van ser, per a la meva mare, la seva particular olimpíada partera. Ningú li discuteix la medalla d'or!

Però vint-i-dos mesos són, des d'ahir, els que la Sira fa que té (el putu) Covid Persistent i ahir va piular: "22 mesos després... Accepto que estic malalta i m'adapto. Però no accepto que sigui crònic.
Fatiga, mal de cap, problemes cognitius, boira mental... Marxeu ja!!! Deixeu-me estar!!!
Potser caduca als 24 mesos?"

Tan de bo que sí, que aquest Covid Persistent caduqui més aviat que tard, que persistent no és crònic!