La mascareta

No m'agrada dur la mascareta. La trobo incòmode i, tot i no ser claustrofòbic, dur-la m'altera la respiració i, sí, m'entela les ulleres...

Quan vaig en moto em passa tres quarts del mateix amb el casc. Ha de fer molta fred, o he de córrer molt (rares vegades), per baixar del tot la visera; normalment la duc alçada, o bé mig oberta un parell de dits. M'agrada que corri l'aire.

I escoltava l'altre dia a la ràdio qui deia que li agradava la mascareta perquè ens mirem més els ulls; i jo tinc la impressió que ens ignorem més (o ens reconeixem menys) aquests dies, si més no entre els coneguts i saludats, no sé si per la mascareta, que ens fa més anònims, o pel risc d'infectar-nos...

I desitjo que no, que la mascareta no hagi arribat per quedar-se, per més que ens l'acabin venent com un complement de moda més, combinable amb la corbata, el mocador o les sabates.

La mascareta em fa nosa, com també em fan nosa els guants, i malgrat això la porto perquè és el que toca, com ho toco tot, quan surto de casa, amb els guants. Vés quin remei, ens hi va la salut i la vida! És clar que l'ús de mascareta i guants també genera controvèrsia, pel que fa a la seva eficàcia contra la propagació del virus, entre els científics...

No les he provat, però potser preferiria una visera, una d'aquestes pantalles que pengen d'una diadema...

Potser és i serà aquest el càstig, part de la nostra (merescuda) condemna per haver estat tan irresponsables; ja és ben cert que el pitjor enemic de la nostra espècie som nosaltres mateixos.

Només espero que la vacuna ens alliberi de la mascareta, i que de nou puguem donar, i mostrar, la cara!