En procés d'assoliment

A la meva època, aprovaves o suspenies. Naturalment hi havia matisos: podies suspendre amb un molt deficient o amb un simple deficient, i aprovar amb un suficient, un bé, un notable o un excel·lent. La nota marcava la qualificació.

I no només això, en algunes ocasions la nota fins i tot marcava el lloc assignat a la classe: al davant les millors notes, al darrera les pitjors. Per si les notes no marcaven prou, la posició dins l'aula ho feia encara més evident.

Amb els anys vaig pensar que potser hauria estat millor fer-ho al revés, passant al davant l'alumnat amb pitjor nota i al darrera l'alumnat amb millor, i tot i que tampoc tinc massa clar que aquesta disposició hauria estat revolucionària i hagués millorat el rendiment acadèmic, com a mínim no hauria relegat l'alumnat amb les pitjors notes al fons de la classe, al final de la cua, reforçant així un cert determinisme social i valorant l'alumnat només per a les seves notes...

Afortunadament no va ser sempre així, tot i que sí, les notes atorgaven certa jerarquia, més pel professorat que per a nosaltres, o si més no aquesta és la impressió que tenia aleshores.

Les notes tornen a ser objecte de debat, aquests dies. Temps enrere ja van ser-ho per aquelles de "progressa adequadament" i "necessita millorar", que com ara també difuminaven els números i les qualificacions clàssiques d'aprovat o suspès. Ara, entenc que aplicant la llei del pèndol, hi tornem amb nous eufemismes.

Un suspens serà una assignatura “en procés d’assoliment” i "assoliment satisfactori” per a l'aprovat, que a més també pot ser un assoliment notable o excel·lent. La qüestió és eliminar de l'equació la paraula suspens.

La proposta, com era d'esperar, té acèrrims defensors i detractors; els primers insisteixen en posar l'accent en el procés d'aprenentatge, no només en els aprenentatges, i en no determinar i marcar, estigmatitzar, a l'alumnat; els segons auguren que tanta laxitud i tants eufemismes són un torpede a la línia de flotació de la cultura de l'esforç i que, si aquesta nomenclatura va acompanyada de majors facilitats per passar de curs, tot plegat només servirà per maquillar les estadístiques, però no per a millorar els aprenentatges i el rendiment acadèmic de l'alumnat que està en procés d'assoliment.

Sense treure importància al debat sobre amb quines paraules hem de qualificar i valorar els expedients acadèmics, hem de definir les notes, en sembla que mentre ho discutim perdem de vista el veritable problema de l'educació, del nostre sistema educatiu: l'atenció a la diversitat i el combat contra la segregació. 

L'alumnat que suspèn no millorarà el seus aprenentatges i el seu rendiment si a partir d'ara tan sols està en procés d'assoliment; el que representaria un salt qualitatiu seria que la seva escola tingués els recursos necessaris per a garantir que, efectivament, aquest alumnat està assolint i consolidant aprenentatges; recursos dins i fora l'escola, perquè sabem que la segregació escolar també està molt determinada per l'entorn, que l'escola no és un equipament estanc i aïllat, ans al contrari.

Més que discutir entre dir-ne suspens o en procés d'assoliment a mi m'agradaria que la discussió, que el debat, fos sobre les ràtios, la planificació i les mesures que es podrien prendre per a combatre la segregació i per a abordar de manera més eficient la diversitat; i en algunes d'aquestes qüestions, en algunes zones i equipaments escolars, Educació suspèn clamorosament. Ai perdó, està en procés d'assoliment.