dimecres, 2 de febrer del 2022

Jo anava amb Rigoberta Bandini...


Jo anava amb Rigoberta Bandini i la seva oda a les mares, "sacando un pecho fuera al puro estilo Delacroix". La seva cançó, "Ay Mamá", ja ha transcendit el Benidorm Fest i el Festival d'Eurovisió al que finalment no participarà, i ha esdevingut un himne que amb la no selecció s'estalvia una possible, temible i temuda patacada... Espero que no sigui el cas de la Chanel.

Vist en perspectiva la no selecció de la cançó també té el seu costat positiu, i potser no podem parlar de benedicció, que ara qualsevol especulació del que hagués passat és pura i estèril ficció, però sí que la controvertida votació li ha donat encara més ressò, i ja no hi ha pit, per gegant i terraqüi que sigui, que la tapi o la silenciï.

No sé si de la cançó l'oficialitat en temia el pit, esdevingut símbol de la mà de Delacroix i el seu quadre "La llibertat guiant el poble", una al·legoria de Revolució francesa de Juliol de 1830...

Tampoc sé si els que s'escandalitzen o els molesta i incomoda el pit de la Bandini són els mateixos que xalaven, o encara xalen (saliven impúdicament, ja ens entenem), amb els pits despistats de la Sabrina, que ja sabem que el problema (o la qüestió) no són els pits sinó el significat que prenen.

Jo anava amb Rigoberta Bandini i si bé al moment del veredicte final em vaig indignar per com va anar tot plegat, a mesura que han passat les hores i els dies m'he anat convencent que potser millor així, i tot i ser conscient que "Ay Mamá" i Rigoberta Bandini han perdut una oportunitat d'arribar més lluny, el que ha passat demostra que si bé el Festival d'Eurovisió pot estar preparat per aquestes reivindicacions (recordem la Conchita Wurst), Televisió Espanyola (i Espanya per extensió o representació demoscòpica), no.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada