dilluns, 2 de novembre de 2020

La cultura és segura, però no essencial...


A vegades res millor per practicar l'empatia que posar-se les sabates de l'altre; em sembla que, sense ser-ne del tot conscient, la setmana passada me'n vaig calçar unes, ni que fos per uns moments, que no són meves... M'explico.

Jo avui hauria publicat un escrit basat en la meva intervenció en el 40è Premi de novel·la curta Just M. Casero. Enguany, en motiu de la 40a edició del Premi Casero, la Llibreria 22 ens va proposar, a la família, ocupar-nos de la part de "l'espectacle" de l'acte de lliurament.

Com bé sabeu els que habitualment assistiu al Premi Casero, la família sempre hi som presents, però ens mantenim al marge de tot, que el Premi Casero és de la Llibreria 22... 

Aquest any havíem de pujar a l'escenari (bé, en el cas de la Sala La Planeta, baixar-hi) i vam optar per oferir un recorregut del Just Manuel Casero Madrid escriptor, amb la lectura d'alguns dels seus textos, tot amanit amb un parell de cançons... 

El cas és que aquests darrers mesos, amb la meva mare i la resta de la família, vam estar preparant-ho tot, i assajant mínimament les lectures i la música, preparant-nos, també mentalment i emocional, pel nostre moment de l'acte de lliurament del 40è Premi Casero.

La vigília del dia D, dijous de la setmana passada, tot va saltar pels aires, ja que l'acte de lliurament també quedava afectat per la prohibició dels actes culturals, i es va suspendre!

Reconec que em va envaïr una sensació de desolació, d'entrada, i també d'indignació. Em va saber molt greu que es suspengués l'acte de lliurament, que tot i ser una festa senzilla, per molta gent és esperada, i també té el seu lluïment

I sí, també vaig lamentar-ho tot plegat, la suspensió dels actes culturals en general, i aquest en particular perquè després de preparar-ho i preparar-nos, just a la vigília ens quedàvem amb un pam de nas! 

Aquesta impotència, amanida de resignació i indignació a parts desiguals (no cal que us digui cap a on decantava la balança), vaig pensar que és el que, en dosis més altes i en circumstàncies més dramàtiques, deuen sentir i viure en primera persona la gent de la cultura, les persones que s'hi guanyen la vida, i amb el seu treball ens fan més suportable i interessant la nostra

El que la família d'en Just havíem de fer enguany al Premi Casero és només una anècdota, una nimietat si voleu, la més minúscula i insignificant gota de l'oceà de la cultura. I a més el que havíem de fer, ho fèiem gratia et amore, i no fer-ho no ens representa, més enllà del lament, que la nostra economia se'n ressenteixi... 

Entre el dijous i el divendres de la setmana passada vaig calçar-me, per moments, les sabates de la gent de la cultura, i vaig comprendre, potser com no ho havia comprès fins ara, que la cultura, tot i ser segura, no és essencial, com semblava. I és una llàstima, alhora que (perdó) també és una putada! 

La realitat, en moments com aquest, és implacable... 


Cap comentari:

Publica un comentari