"¡Qué bonito!"

Un dels tòpics del turisme diu que viatgem a altres llocs per admirar el que, si fa o no fa, també tenim a casa i que, per quotidià, no valorem prou o, si més no, de la mateixa manera.

També passa amb els museus, que els tenim quasi tots trepitjats i vistos menys els de casa, o amb les esglésies... Massa vegades es compleix l'altre tòpic, el que diu que no sabem el que tenim, o encara pitjor, que no ho valorem fins que ho perdem. És clar que no cal perdre-ho per valorar-ho, a vegades n'hi ha prou amb obrir els ulls, i parar l'orella. 

Caminava dies enrere, a finals de setembre, per la Girona m'enamora, ja sabeu, aquella Girona que "t'enamora a tu, m'enamora a mi, i a tots ens enamora..."  Tornava d'una reunió i passant pel Passeig Canalejas vaig creuar-me amb una família que s'apropaven al Pont de Sant Feliu; just quan hi arribaven i els vaig deixar unes passes enrere vaig sentir que l'home deixava anar espontàniament un "¡qué bonito!"

Dissimuladament vaig girar-me, fent l'orni, i el vaig veure palplantat davant la barana de pedra del costat del pont, fotografiant amb el telèfon mòbil les cases de l'Onyar, la Catedral i Sant Feliu, una de les imatges icòniques de la ciutat. Tot seguit va cridar a la dona, que ja havia començat a enfilar el pont estirant un cotxet amb un nen a dins; va recular.

L'home va començar a remenar la bossa que fins aleshores duia a l'esquena i en va treure una càmera de fotos: aquella vista mereixia ser millor retratada. És quelcom que jo també faig, quan viatjo; me n'enduc la càmera i al final les fotos que queden són les que he retratat amb la càmera de fotos, i no amb el telèfon mòbil... Coses de "boomer", suposo.

Vaig deixar la família immortalitzant l'Onyar mentre assaboria, camí de la moto, aquell "¡qué bonito!" que ressonava, i ressona encara dins meu, i que alimenta l'orgull gironí de saber que la meva és, fins i tot amb la seva lletjor i mancances, una bonica ciutat que enamora...