La demolició de Colom

Cristòfor Colom ha de ser motiu d'orgull, o de vergonya?

És indubtable que ha estat motiu d'orgull durant segles, d'aquí que s'hagin alçat estàtues en el seu honor, com la que corona una imponent columna a Barcelona, i tantes altres al continent americà.

També ha estat motiu de vergonya, fins i tot rebuig, d'aquí que algunes d'aquestes estàtues, especialment algunes del continent americà, hagin estat enderrocades o decapitades com a mostra de rebuig del que representa: colonització, extermini, genocidi...

Dies com avui haurien de promoure, sobretot, la reflexió i la crítica, la revisió històrica i, perquè no, la conciliació i reparació entre pobles. És evident que caldria evitar celebracions arcaiques que, impregnades de superioritat moral i d'una nostàlgia amb regust a naftalina d'un passat gloriós, només es fixés, i enaltís, la conquesta.

Aquest estiu em va agradar llegir l'article, publicat al diari El País, "¿Y si Colón no hubiese descubierto América?", arran de la publicació del llibre América hispánica, de Borja Cardelús. El llibre reflexiona sobre les diferències entre la colonització espanyola d'Amèrica i la d'altres països europeus:

"La idea, acertada o no, que sobrevuela la obra del ensayista es que de las posibles naciones descubridoras de América, la mejor fue la española, nación o imperio que no trató las nuevas tierras como factorías de las que extraer un enorme beneficio económico (Reino Unido), territorios que permutar por otros en Europa (Francia), minas y parajes naturales que explotar hasta su agotamiento (Rusia), esclavitud generalizada (Portugal), sino como parte de una misma España en expansión."

No es tracta de relativitzar la conquesta, tampoc excusar-se en què podria haver estat pitjor; es tracta de reconstruir un relat històric que permeti reparar danys, que n'hi va haver, i valorar el que, malgrat tot, aquest fet, com tants altres, va aportar de positiu.

Cristòfor Colom ha de ser motiu d'orgull, o de vergonya?
La pregunta a aquesta resposta, en tot cas, no hauria d'estar condicionada segons si defensem que Colom era català, o no. Coses de país petit...

Fins a dia d'avui l'estàtua de Barcelona segueix coronant la imponent columna i els coloms, i altres aus, segueixen defecant-hi a sobre, qui sap si per justícia poètica.

Paracaigudes

De petit jo també havia jugat amb aquells soldats de plàstic que duien embolicat un paracaigudes que, oh màgia, s'obria quan, després de llençar-lo amb determinació ben amunt, començava l'arriscat descens!

I no, a mi tampoc sempre se m'obria el maleit paracaigudes, que s'entortolligava amb els fils i, dissortadament, el soldat s'estimbava estrepitosament contra el terra, i sort que era de goma!

És clar que pitjor era quan, oh màgia, el paracaigudes s'obria i en el seu èpic descens s'enganxava en alguna branca i allà quedava, suspès, com l'abanderat paracaigudista amb el fanal aquest passat 12 d'octubre. Llavors l'èpica havia de ser meva per a recuperar soldat i paracaigudes!

A mi les altures sempre m'han fet molta impressió i m'han infundat molt respecte; potser per això admiro la valentia dels que s'atreveixen a saltar al buit amb un paracaigudes a l'esquena, a mercè de la sort d'una anella i del mecanisme que ha d'activar, i de la seva perícia per aterrar sans i estalvis i, a sobre, en el lloc indicat!

Potser és per això que no puc evitar sentir empatia amb l'abanderat soldat paracaigudista que, ai l'as!, un fanal es va interposar en el seu apoteòsic aterratge final!

Altra cosa és que sentir empatia amb la desfilada militar, aquesta del 12 d'octubre o qualsevol altra, i amb la commemoració que la motiva, doncs tot plegat és un despropòsit que no alimenta ni la concòrdia ni el diàleg.

Al capdavall l'inesperat error del paracaigudista va ser l'únic acte humà i d'humilitat remarcable de la desfilada militar; la resta, postureig, cada vegada més exagerat, cada vegada més encartonat...

Amb el 12 d’octubre al CAP

“Si el 10 de setembre em diuen que hi haurà qui no farà festa el proper 12 d’octubre no m’ho crec!”

Comentant l’actualitat a la parada del bus escolar una veïna de Sarrià de Ter va expressar, amb aquestes paraules, la seva perplexitat per la velocitat de creuer que alguns fets estan prenent al nostre país. Velocitat, deia ella, i atreviment, afegeixo jo.

Atreviment no com un desafiament, sinó com l’actitud desacomplexada que caracteritza el nou català il·lusionat, que les darreres setmanes, els darrers mesos ha mudat la pell del català emprenyat!

Amb grans dosis d’optimisme, amb més o menys dosis d’il·lusió per alguns, d’il·lusionisme per d’altres, avui la majoria de catalans i catalanes veuen i creuen possible el què fins ara era probable, i ho veuen possible perquè saben que, en gran part, que no tota, la possibilitat és a les seves mans, és a les nostres mans!

I d’entre les coses possibles, entre l’11S i el 25N el calendari  ens ha regalat el 12O, que no és un festiu qualsevol, que és el dia de la Hispanitat! I d’entre les coses possibles, treballar el dia de la Hispanitat!

Municipis, escoles i comerciants, en decisions individuals, si voleu encara testimonials però que van prenent volada, han decidit no fer festa el proper 12 d’octubre i viure’l com si d’un dia feiner més es tractés. Res a celebrar, res a festejar!

Fins i tot un Centre d’Atenció Primària, el CAP de Sarrià de Ter, ha decidit, per iniciativa d’un metge de família, funcionar el proper 12 d’octubre com un dia laborable més. Són decisions individuals però que, com en ajuntaments i escoles, afecten al funcionament de serveis públics.

Té raó la meva veïna: quelcom ha canviat, quelcom està canviant els darrers anys en la psicologia del català mig!

Article publicat a GironaInfo.cat el passat 9 d'octubre de 2012