No és un perdó, però ho sembla...

Heu hagut de demanar mai disculpes, alguna vegada? Segurament sí. I perdó? Segurament també.

I quan ho fem solem dir aquestes paraules, disculpa o perdó, però ja sabem que les paraules, certament importants, no ho són tot: també és molt important, tant o més que les paraules, com les diem, l'actitud.

Si demanem perdó sense sentir-ho, per exemple pronunciant les paraules amb desgana, o obligats, la disculpa no és efectiva, ans al contrari.

Ho veiem fer a la mainada, per exemple, quan de forma imperativa els hi exigim que demanin disculpes i ho fan limitant-se a dir les paraules, només per a que siguin pronunciades per a cobrir l'expedient, però no sentides. Ho veiem fer a la mainada i la no tan mainada, a vegades, també ho fem.

En canvi a vegades no demanem perdó, ni disculpes, però pel que diem, tot i no pronunciar literalment aquestes paraules, i sobretot per com ho diem, ho sembla.

Hi pensava aquesta setmana després d'escoltar Arnaldo Otegui, en motiu del 10è aniversari de la fi d'ETA, reconeixent i sentint el dolor i patiment de les víctimes de la banda terrorista.

El gest és lloable, i és un pas més cap a la resolució d'un conflicte que encara té molts serrells i derivades; i és cert que no és un perdó, però ho sembla...