Girona és una ciutat, com moltes altres, passejada i retratada; hi ha qui de la passejada en fa retrats fotogràfics, capturant les imatges icòniques de la ciutat de postal, a vegades també la real, hi ha qui de la passejada en fa retrats literaris de la Girona que veu. L'escriptor Jordi Arbonès "Nif" és, amb "Girona. El pes de la metròpoli", d'aquests darrers.
Vingut del Baix Empordà com Josep Pla, en el seu cas de Calella de Palafrugell, la seva mirada no és només la d'un passant o visitant ocasional, sinó la d'un foraster que també hi viu, que la trepitja, que s'hi entortolliga amb quotidianitat...
A "Girona. El pes de la metròpoli" (Flor del Vent Edicions, 2003) Arbonès ens passeja per la ciutat fent-nos una crònica de la Girona del tombant de segle, amb una mirada estràbica que mira al passat i al futur alhora.
Al pròleg Ponç Puigdevall enfonsa Girona com si fos l'Atlàntida, i hi cerca una certa reconciliació, no sempre possible; Puigdevall descriu breument les seves particulars Girona, i no totes són amables...
El llibre està farcit de cites, una per cada un dels 27 capítols que, a mode de crònica, conformen aquesta passejada per Girona; també en té aquesta a l'inici:
"El temps europeu, aquest paper de vidre, com si diguéssim, d'història extingida, està en joc a l'alabastre de Girona." George Steiner.Em permeto afegir-ne una altra, de cita, la que obre el primer dels dos capítols dedicats a la Plaça de la Independència:
"La plaça de Sant Agustí seria com una petita San Marco, sense orquestrina, però amb un reconfortant perfum de marisc i de paella acabada de guarnir." Just M. CaseroAmb el seu retrat literari Jordi Arbonès captura llocs i persones que ja no hi són, indrets i gent que ja formen part d'un passat, del nostre passat...
