dimarts, 14 de juliol de 2020

La (re) descoberta de l'entorn...


La descoberta de l'entorn era un dels punts que havíem de preveure en la programació de les activitats de lleure, especialment excursions i campaments, que fèiem al Cau. També quan feia colònies, i fins i tot rutes. És quelcom que, entenc, encara ara es té present...

Del que es tractava, i entenc que encara es tracta ara, era de descobrir i conèixer, a través d'un joc o d'una dinàmica, el terreny de joc d'aquella activitat (excursió, campament, colònia, ruta...) amb la finalitat de definir-ne els límits, alhora que descobrir-ne les particularitats a nivell natural, històric, etc...

Durant el confinament, els qui amb més o menys assiduïtat sortíem, essencialment a comprar, també fèiem la nostra particular descoberta de l'entorn, descobrir i conèixer el nostre entorn habitual despullat de gent, amb carrers amb poc trànsit, voreres buides i parcs desèrtics. Aquell entorn, d'alguna manera, també ens dibuixava molt clarament els nostres límits, i potser com mai, ens permetia valorar-ne les particularitats a nivell natural, històric, etc...

Els primers dies de desconfinament qui més qui menys vam redescobrir el nostre entorn, especialment el natural; en el cas de Girona la Vall de Sant Daniel, o els parcs de la Devesa, de les ribes del Ter i de Domeny. Durant aquells dies se'ns eixamplaven de nou, tot i que a poc a poc i amb certa temença, els horitzons que fins aleshores s'havien limitat als límits de casa nostra, i com a molt de la botiga o supermercat proper. Hom sentia que trepitjava un territori verge i, tot i que només fos una il·lusió, un autoengany, ens bastava per sentir que reconqueríem quelcom valuós, potser un bri de llibertat, potser un xic més d'oxigen, potser un bocí d'esperança...

Ara que veiem que la nova normalitat no és tan diferent, i que plana sobre nosaltres el risc de rebrots, amb la plana de Lleida com a possible avantsala del que tard o d'hora podríem viure, observem emmascarats el nostre entorn amb desconfiança, amb una nova desconfiança, potser més maliciosa que la de mesos enrere, que ens fa percebre a l'altre com una potencial amenaça, per més familiaritat que hi tinguem...

I arribats a aquest punt ja no sabem si ens empresona més el confinament o el desconfinament, i descobrim que l'entorn potser és més hostil del que voldríem, i que la responsabilitat és nostra i compartida, per més que la vulguem defugir...

Cap comentari:

Publica un comentari