dimecres, 15 de juliol de 2020

La nostra bondat


Si, com deia Rousseau, "l'ésser humà és bo per naturalesa", potser hauríem de recuperar la nostra naturalesa...

El problema és, per exemple, si considerem que la cultura forma part de la nostra naturalesa, per més que sigui un artifici que corromp el nostre esperit, deixant de banda la innocència i la virtut...

Més enllà de debats filosòfics (en el meu cas, sempre de filosofia barata) la pregunta és si som més bones persones després del confinament, ja que semblava que podíem ser-ho, i fins i tot que volíem!

Quan van baixar els nivells de contaminació de les grans ciutats, paral·lelament a la gran patacada econòmica, laboral i social fruit de la pandèmia del Covid-19, per un instant vam percebre que, potser ara sí, podríem expiar la nostra culpa pel camí de no retorn en el que dirigim el nostre planeta, estressat ambientalment, i amb unes desigualtats socials que no paren de créixer.

La visió d'un món més habitable se'ns va fer present durant un instant, alimentada fins i tot per les imatges d'animals salvatges fent-se seus els nostres carrers, i aquesta visió no sé si va resultar ser més un miratge que una beneïda premonició.

Semblava despertar-se en nosaltres, durant el confinament, una renovada i esperançadora bonhomia, certament per moments excessivament edulcorada, que ens permetria fer virar el món, o com a mínim el nostre entorn.

El problema, o la confirmació del miratge, seria evidenciar que els aplaudiments vespertins als sanitaris quedaran més com a anècdota que com a guspira d'un foc purificador, sobretot si tenim present que els aplaudiments, símbol de la solidaritat als balcons, no van sobreviure a l'obertura de les terrasses.

No tinc clar que ara siguem més bones persones que abans o durant el confinament, i no sé si a aquestes alçades tindrem la capacitat de recuperar la nostra naturalesa, i amb ella la nostra bondat.

Cap comentari:

Publica un comentari