dilluns, 13 de maig de 2019

Rubalcaba


La vall de llàgrimes que acompanya el dol i inunda el comiat d'una persona finada fa surar, generalment, les seves virtuts i submergeix, ni que sigui per uns moments, els seus defectes, donant per descomptat que les persones, en la majoria d'ocasions, hem forjat al llarg del nostre trànsit per la vida alguna virtut, al mateix temps que no ens hem sabut despendre, ai l'as, de tots els nostres defectes, que també hi són...

Aquest és un fenomen en part natural i que no s'acompleix quan no hi ha vall, ni mar, ni oceà capaços d'engolir i submergir en les profunditats de l'oblit defectes de magnituds colossals.

No és el cas d'Alfredo Pérez Rubalcaba, penso modestament, tot i que hi ha qui hi insisteix i em desmentiria amb una llarga tirallonga d'arguments. Els he vist i llegit a Twitter, amb piulades, algunes, pel meu gust desafortunades, però al capdavall també respecto el qui, ni tan sols en el dol i quan la seva lluita s'ha acabat, segueix veient en el finat l'adversari o, pitjor encara, l'enemic!

He admirat Rubalcaba i dir el contrari no seria honest; l'he admirat fins i tot quan el que ha dit o fet no m'ha agradat del tot. Tal vegada per això l'he admirat, perquè hi ha persones que per diferències que hi tinguis no deixes de reconèixer les seves virtuts, perquè les diferències són ideològiques, i la ideologia no sempre ho és tot, afortunadament!

Els periodistes i analistes polítics ja fan balanç del seu llegat, de la seva trajectòria i obra política al PSOE i als governs dels que ha format part; jo amb quedo amb el n'han dit aquests dies molts dels seus adversaris polítics, especialment els qui van mantenir-hi un tracte personal; finalment això és el que queda, precisament això és el que sura, per més que molts s'esforcin a enfonsar-lo fins al fons d'un pou sense fons...

Descansa en Pau, Alfredo...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada