dilluns, 27 de maig de 2019

Allò que el Brexit s'endugué


L'ajustat, sorprenent i inesperat (?) resultat del referèndum sobre la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, el Brexit, s'ha cobrat aquesta setmana una víctima més: la primera ministra Theresa May.

May no va poder contenir les llàgrimes al final de la compareixença en la que va anunciar, amb la veu trencada, que plega. No és de ferro i potser li hem d'agrair que no es contingués; s'agraeix veure en polítics vestigis d'una fragilitat que no sempre demostren, no sé si per temor a semblar dèbils...

Les crisis polítiques, com les d'altres naturaleses, també desgasten personalment a qui les viu i pateix en primera persona, erosionant l'ànim, la confiança, l'autoestima... I més quan part d'aquest desgast es produeix portes endins, dins el propi partit, fins i tot dins el propi govern, com en el cas de Theresa May.

El Brexit ja se'n va endur, políticament, David Cameron, el primer ministre que el va convocar, diuen, més per tancar un debat dins el seu propi partit, on l'euro escepticisme ha anat covant i creixent, que per veritables ganes de marxar de la Unió Europea.

Sigui com sigui el Brexit ha obert una bretxa social i política no només entre la Unió Europea i el Regne Unit, també dins el propi Regne Unit, generant un esvoranc pel que de moment ja hi han caigut dos primers ministres i d'altres ministres dimissionaris...

La sensació no sé si és més de carreró sense sortida... o de pou sense fons!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada