Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).
Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.
Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.
Avui obrim un llibre que ens transporta a una de les ciutats que concentra, aquests dies, l'atenció i l'actualitat del moment: Roma.
L'inici del conclave per elegir el nou papa de Roma ha omplert la Ciutat del Vaticà, aquesta ciutat enclavada a Roma, de fidels, curiosos i periodistes, pendents tothora del color del fum de la xemeneia, que finalment, amb la "fumata blanca", ha anunciat el papa Lleó XIV, el nou cap de l'Església catòlica.
Qui no voldria ser a Roma, aquests dies, per veure i viure en directe un esdeveniment de tal magnitud? Més enllà de les creences de cadascú, l'elecció d'un nou papa de Roma és un fet històric, també excepcional.
I si el conclave ha disparat les visualitzacions de la pel·lícula homònima, tot el que està envoltant la mort del papa Francesc i l'anunci del papa Lleó XIV, mostrant-nos la ciutat de Roma dia sí, dia també, ens fa créixer les ganes de viatjar-hi si no hem estat mai, o de tornar-hi.
És clar que a Roma podem viatjar-hi de moltes maneres, i una de ben particular és fer-ho a través del llibre que li va dedicar Josep Maria Fonalleras, "Un cafè a Roma" (Univers, 2022), un llibre que, com diu a la contraportada, "no és una guia turística ni una enciclopèdia històrica, sinó un retrat de la ciutat i, alhora, un autoretrat de qui la mira i la viu."
"Un cafè a Roma", de Josep Maria Fonalleras, és un llibre que comença així:
En Modest Prats va ser la segona persona que em va fer descobrir tot el que sé sobre Roma. O quasi tot. La primera persona va ser el meu pare. En parlaré, més endavant, de tots dos, i també de tots els altres que m'hi han acompanyat, que m'han ensenyat i a qui he ensenyat Roma. Potser amb el desig que siguin certes les paraules de la meva filla Clara: «Roma és sobretot el meu pare. És ell qui ens ha transmès l'amor per cada pintura, per cada escultura, per cada cantonada i per totes les històries amagades en aquesta ciutat». També afegeix que "Roma és transformar-te, és créixer i comprovar com cada cop en gaudeixes d'una manera diferent". No ho sabria dir millor. Em penso que amb això n'hi hauria d'haver prou: no crec que pugui transmetre als meus fills res de més valuós, de més transcendent, de la mateixa manera que Roma, per a mi, és, ha estat, el recinte i el recorregut, l'espai i temps, on s'han acumulat els tresors més transcendents i valuosos. En aquest microcosmos sentimental, hi habiten el meu pare i en Modest, els meus fills, les dones amb qui he compartit la vida, els amics. I tam-bé la meva solitud romana, en un episodi certament rocambolesc i estrafolari que, si hi penso, explicaré d'aquí a un moment.
