Desig (utopia?) de República

Desitjo la república per al meu País, així com per l'Estat del qual en forma part. La desitjo des que tinc ús de raó i, si mai n'he tingut, raonament polític. Penso que serà una prova de maduresa democràtica el dia en què l'Estat Espanyol es plantegi deixar de ser una monarquia parlamentària.

Puc entendre i entenc el pacte constitucional de l'any 1978, sortint de la fosca dictadura i amb la necessitat prioritària de consens. Amb la Constitució Espanyola, i la seva aprovació democràtica, vam legitimar el paper actual de la monarquia, lliurant-la del testament polític del dictador. Però aquesta legitimació no ha de ser, necessàriament, perenne i, ni molt menys, infinita.

Reconec el paper que la monarquia, representada per la seva màxima autoritat, el rei Joan Carles, va tenir en el retorn dels valors democràtics, així com en la seva consolidació i reafirmació en moments crítics com el 23-F: tranquil Jordi, tranquil...

Però ara, amb un estat democràticament consolidat, cal ser capaços de plantejar-nos el futur de la monarquia, per bé que la pròpia institució ha donat prou mostres de modernitat i obertura, encara no, però, suficients. El seu és un paper, buit de contingut polític, amb un alt contingut simbòlic, representant per molts la millor garantia per la unitat de l'Estat. Per mi aquest fet no recau en la figura del Rei ni en la monarquia, sinó en la Constitució.

Avui molts recorden (recordem) el 77è aniversari de la proclamació de la II República Espanyola, efemèride que tampoc jo voldria passar per alt; no tan per reivindicar aquell període com un temps en què semblava que era possible una gran transformació (social, territorial, educativa, política...), i en part va ser així, sinó que sobretot jo la reivindico per projectar, en un futur que ara per ara sóc incapaç d'albirar, una nova república en què els ciutadans podrem escollir i si cal rellevar, democràticament, qui ha de ser el cap (o president, el nom és el de menys) de l'Estat.

Una utopia?. Un desig, i sí, potser avui per avui una utopia, però què, sinó les utopies, ens fan caminar sempre endavant... Expliquen la la utopia és com aquella bella noia (o noi, segons preferències) que es passeja per la platja, remullant-se els peus amb l'anar i venir suau de les onades; noia a la que hom, quan s'hi acosta i quasi s'hi atansa, desapareix i torna a fer-se visible més enllà... L'important, diuen els utòpics, o potser són els il·lusos, no és atrapar-la, sinó prendre consciència del camí que perseguint-la, hem fet.

Desitjo la república, malgrat fa anys que, perseguint-la, camino... potser al final tantes passes no seran fetes endebades...

------------------------------------

pd: la fi de la II República, l'inici de la foscor, la pèrdua de llibertats...:

pd2: La dansa del Sabre, de La Trinca, rememorava satíricament el 23-F (no he trobat la cançó al youtube... snif!):

Quan escoltàvem per la ràdio

el vot de la investidura

amb tricorni i metralleta

treu el cap la dictadura

i ens quedem esparverats. . . . garratibats!

Quin cobriment que va agafar-nos

quin espant i quin cangelo

quan la veu enrrogallada

va cridar "todos al suelo"

començant a disparar. . . . . . . ratatata

Llavors ens diuen que a València

per acabar de fer la guitza

va la cosa adelantada

i un catxondo els hi organitza

unes falles pel febrer . . . . . Ai quin merder!

Ja ens veiem tots altra vegada

ballant la dansa del sabre

que si algú no se'n recorda

és la dansa més macabra

de les que es fan i es desfan. . . . Oi tant!

Llavors, quina nit, quina nit!

estàvem amagats sota el llit

però amb serenitat i

amb el cul apretat

no en posessim pas nerviosos!

Tranquil, Jordi, tranquil

que és la Guardia Civil

tu tranquil.

Ai, mama, por!

I se'ns donava la consigna

demà tots cap a la feina

"porque aquí no pasa nada"

segadors no esmoleu l'eina

que podríem prendre mal . . . . . en general

I sobretot serenitat!

però si guanya el del mostatxo

valdrà més estar borratxo

i deixar-se de punyetes

corre, agafa les maletes

i no paris fins a Perpinyà . . . . . Ja s'ho farà!

I l'endemà quan va arreglar-se,

quina cosa més estranya

fins i tot els més escèptics

tots cridaven "Viva España

i viva la Constitució", . . . . mira per on!

I visca el rei . . . . . vés quin remei!

I és que no saps mai

de qui carai has de refiar-te

si serà per bé o per mal

però ben segur que mai més res no serà igual.