Coses que faig, coses que veig, coses que penso...
divendres, 11 de novembre del 2016
El vídeo de la setmana: Like my addiction
El seu perfil a Instagram és dels que enlluernen, com les seves imatges, d'aquelles que aconsegueixen muntanyes de "likes"! Però el seu perfil amaga quelcom que ella, com qui no vol, ens mostra en cada fotografia publicada: alcohol!
De fet el seu perfil forma part de la campanya "Like my adiction" de l'organització francesa Addict Aide, i és que cada m'agrada, cada "like" a les seves glamuroses fotos semblen aplaudir la seva inadvertida addicció, el seu alcoholisme!
Louise Delage és el perfil fals d'aquesta jove parisina de 25 anys que ha posat cara a aquesta campanya que ens alerta amb aquest inquietant missatge: "és fàcil passar per alt l'addicció de qui tenim a prop". Els centenars, milers de "likes" de les seves imatges, publicades a Instagram des del passat mes d'agost, ho corroboren!
Bon divendres!
dijous, 10 de novembre del 2016
Trump, president electe
| Donald Trump vol fer més gran els Estats Units; de moment i ha fet més petita Hillary Clinton! |
El populista, masclista, cregut (i descregut alhora), arrogant i prepotent Donald Trump serà, oh sorpresa, el 45è president dels Estats Units d'Amèrica. Curiós que com pitjor dibuixaven el personatge, més terreny semblava guanyar, silenciosament a les orelles de les enquestes, a una Hillary Clinton que ja es veia presidenta. No sé a què em recorda, això...
Veient la fiabilitat de tants analistes i tantes enquestes em sembla que donaré més credibilitat al millor anàlisi que tinc a l'abast: el del bar entre companys de feina tot esmorzant!
I dos són els arguments que ahir vam compartir tot xarrupant el cafè:
- La llei del pèndol, o el que d'una altra manera també en diuen l'alternança política; i sí, a Espanya el pèndol sembla haver-se truncat... O sigui, que de la mateixa manera que després de Bush fill els americans van tenir ganes d'Obama, ara després d'aquest tenen ganes de Trump (que ja són ganes!)
- Després d'un negre els americans no han volgut una dona! Sí, ja sé que sona fort, però la sospita que per molts homes i no poques dones és millor un mascle que una femella al capdavant de la manada no crec que sigui tan desencabellada. Qui sap si el següent pas serà un salt de pantalla amb una presidenta negra! Trucarà Michelle Obama les portes de la Casa Blanca?
Sí, ja sé que són molts altres els factors els que expliquen aquests resultats, que sí el control de la comunicació mediàrtica de Trump, que si el seu perfil d'empresari d'èxit, que si la seva pro,esa d'una amèrica de nou pròspera i magnànime, que si les debilitats de la Hillary, que si representa l'establishment polític, que si és de poc fiar..
Aquests dies els experts que ni van ensumar la derrota de Hillary Cinton ens alliçonen de nou esgrimint tots i cada un dels factors i els detalls de la victòria de Donald Trump, però jo seguiré fent més cas als companys de tertúlia laboral, que potser no són tan experts, però són infinitament més divertits!
dimecres, 9 de novembre del 2016
Moltes gràcies per aquest moment!
No ens podem banyar dos cops en el mateix riu, va fer-nos observar fa molts anys Heràclit, car tot flueix i l'aigua que hi circula és sempre diferent; també és diferent l'aparent mateix el camí pel que transitem cada dia, fins i tot si el fem, dia rere dia, sobre les nostres mateixes passes, fins i tot si en el mateix indret dia rere dia topem amb les mateixes persones, que fan també el seu camí, que com el nostre és diferent cada dia.
Així doncs tot és únic, irrepetible i, per tant, irrecuperable en la seva pentitud: cada instant, cada pas, cada minut, cada segon, cada experiència... I malgrat tot, per més que pel camí trobem frases motivadores (viu cada dia com si fos l'últim) no vivim ni podem viure amb alta intensitat cada instant, cada minut, cada segon, cada experiència, doncs fent camí la vida també ens ensenya que viure-la sempre tan intensament és un no viure.
Impossible doncs viure tots i cadascun dels moments amb alta intensitat, però alguns sí mereixen ser viscuts plenament, com el que ahir vam compartir a Girona en motiu de la celebració dels 10 anys del programa Incorpora.
Després de mesos de treball i preparació en silenci, el d'ahir va ser un dia per gaudir! Va ser un moment únic i irrepetible, emotiu i divertit, i sobretot un moment compartit! Moltes gràcies a tots els qui ho vau fer possible!
L'aigua inevitablement segueix el seu curs i avui, que ja és l'endemà, és una altra aigua la que baixa riu avall...
dimarts, 8 de novembre del 2016
"Trumpera" electoral: som el que votem?
No tinc massa clar que, com diu l'encertada expressió, siguem el que mengem, però és evident que el que mengem diu molt, encara que no tot, de nosaltres! En la mateixa mesura que som (o no) el que mengem, també som (o no) el que votem!
Anys enrere jo també em preguntava, perplex, com és que Itàlia votava Berlusconi i la resposta la vaig trobar anys més tard quan amb la mateixa perplexitat vaig veure com Espanya votava, i vota encara, Rajoy!
Innocent jo, innocent i ignorant, pensava que la gent en general no sabia el que votava, però avui, potser un xic menys innocent i potser un xic més ignorant, penso que en general la gent sap molt bé el que vota, i que qui votava Berlusconi ho feia amb la mateixa consciència que qui vota Rajoy, amb la mateixa consciència que qui no els vota! Sempre tendim a pensar que el nostre és el vot més útil, el més intel·ligent, el més coherent, el més necessari.. i sí, ho és, però només per nosaltres!
Potser no som el que votem, però sí sabem el que votem i, sobretot, perquè votem el que votem! Rere un mateix vot poden amagar-se molts motius, votis a qui votis, votis amb el que votis: amb el cap, amb el cor, amb la butxaca o, com diu que no fa Susan Sarandon, amb els genitals!
És per això que, tot i no compartir-ho, tot i que no puc evitar que, d'entrada, em produeixi una certa perplexitat, puc arribar a entendre que hi hagi qui, malgrat tot i després de tot el que s'ha dit i publicat, pugui votar a Donald Trump! Al seu costat Hillary Clinton sembla, aquí sí, un mal menor!
Veurem com són els nord-americans, sabem què mengen, veurem com i què voten: ens sorprendran?
dilluns, 7 de novembre del 2016
Que la detinguin!
![]() |
| L'alcaldessa de Berga, Montse Venturós, sortint dels jutjats. |
Aquests darrers dies l'epicentre del procés s'ha situat a Berga, arran de la detenció de la seva alcaldessa, la cupaire Montse Venturós.
La seva sorprenent (?) detenció per part dels Mossos d'Esquadra ha aixecat de nou molta polseguera i vessat rius de tinta, tant pel motiu de la detenció com per la detenció mateixa, el com i quan, però sobretot el qui!
Pel que fa a la detenció el com i el quan podrien haver estat, certament, millors, tot i que entenc que al moment de detenir algú no se'l consulta ni se'l cita prèviament: escolta Montse, quan et va bé que passem per detenir-te? En el seu cas, però, no crec que hi hagués risc de fuga... És clar que fos on fos la seva detenció hagués estat igualment polèmica: us imagineu la imatge de l'alcaldessa detinguda sortint de l'ajuntament? Potser encara hagués estat pitjor...
El qui ja és una altra qüestió. I pitjor hagués estat que els Mossos d'Esquadra s'haguessin negat a detenir-la; sí, ja sé que a uns no els agrada que els Mossos, precisament els Mossos, la detinguessin; també sé que a d'altres precisament que fossin els Mossos els va agradar encara més! Però pitjor seria que un cos policial com els Mossos d'Esquadra intervingués, o no, en funció de la discrecionalitat ideològica del cos, en principi (he dit en principi) neutral.
Vull dir que en aquest cas els Mossos s'han de limitar a complir ordres (tot i que el com i quan sí els hi podem qüestionar), i més les d'aquesta naturalesa en tant que policia judicial. Si aquesta és una qüestió que incomoda, fer complir les ordres de jutges, fiscals i tribunals, el que políticament ens podem plantejar és si alliberem aquesta competència dels Mossos d'Esquadra; fins aleshores, agradi o no, ells s'han de limitar a complir. A no ser que, llavors sí, a títol personal, els agents vulguin desobeir... i naturalment atenir-se a les conseqüències.
Així doncs sí, que la detinguin, com diu la cançó, encara que per moments aquesta detenció generi més fricció entre Junts pel Sí i la CUP, precisament aquests dies que estan negociant els pressupostos...
I aquí arribem al motiu de la detenció. El motiu no és l'estelada no despenjada de la façana de l'ajuntament, sinó la seva reiterada voluntat de no anar a declarar malgrat les també reiterades citacions rebudes, és a dir, desobeint-les. Davant la seva negativa, la seva desobediència, si Mahoma no va a la muntanya, la muntanya va a Mahoma, o en aquest cas, els Mossos la detenen i la presenten davant el jutge de Berga. Fins aquí res ens hauria de sorprendre, en principi; si a mi em citen i reiteradament em nego a personar-me, també la policia judicial, en aquest cas els Mossos, em vindran a buscar...
Però tot aquest enrenou ve motivat perquè l'alcaldessa no va voler despenjar l'estelada de la façana de l'ajuntament en aquestes dues darreres convocatòries electorals al Congrés de Diputats; val a dir que tampoc va impedir que els Mossos, o qui fos, la despengessin. En fi, tampoc voldria ara entrar en detalls.
El més trist, o còmic si voleu, és que tot plegat s'origini per una estelada, que sí, no és un símbol neutral i la seva presència a les façanes de les institucions no agrada a tothom, però no deixa de ser, com totes les altres banderes, "un trozo de tela triste", com versa una altra cançó... Que trist, o còmic si voleu, fer de l'anècdota categoria, fer de les banderes un "casus belli"!
Polseguera a l'era i rius de tinta, més llenya als focs que uns i altres necessiten mantenir vius. Al cap i a la fi aquesta situació (desobediència, detenció, "judicialització" del procés, mobilitzacions...) atia els dos focs alhora: el"win-win" que ara està tan de moda!
dissabte, 5 de novembre del 2016
Minuts Musicals retrobats amb Xesco Boix i "La bicicleta"!
Aquesta setmana el record de la Núria Terés Bonet ens ha fet pensar i escriure sobre la bicicleta, un element que és, també, molt musical! Musical és el so de la seva cadena, el cric-cric mecànic quan canviem de marxa, o el so constant, com sortint de la boca d'un diggeridou del fregadís de la roda amb l'asfalt dels carrers o el sauló de les vies verdes; fins i tot és musical l'estrident xerric dels frens i, és clar, l'alegre dringar dels timbres: cling-cling!
Hem pensat, parlat i escrit molt sobre les bicicletes, però encara no les havíem cantat!
Quasi podríem afirmar que al món hi ha, com a mínim, una cançó per cada cosa! Sí, la majoria són d'amors i desamors, però també n'hi ha un munt amb la bicicleta com a protagonista, com la que retrobem avui de la mà i la veu de Xesco Boix, una persona, un cantant, un educador com la Núria, que, com ella, va ser tot un referent de lluita i llibertat, i ho és encara!
No em costa gens imaginar-me la Núria, algun dia, en alguna vetllada, o fins i tot pedalant per Girona, taral·lejant aquesta cançó:
La bicicleta cling,cling
La bicicleta cling,cling
Oh ! Que bé que s’hi va
La bicicleta cling,cling
La bicicleta cling,cling
Tot el Món podràs voltar!
I la setmana vinent, més retrobaments musicals!
divendres, 4 de novembre del 2016
El vídeo de la setmana: La bicicleta personalitzada de la Núria
De tots els possibles el símbol que defineix d'una manera més fidel l'estil de vida de la Núria Terés Bonet és, sens dubte, la bicicleta, però no qualsevol bicicleta, sinó la seva bicicleta!
Ella i la seva bicicleta van col·laborar en la la campanya de promoció de la bicicleta Girona Cycle Sexy, impulsada per l’Associació de Naturalistes de Girona, Mou-te en Bici i l’Oficina Verda de la Universitat de Girona, amb aquest vídeo que aquests dies ha tornat a ser àmpliament reproduït i en el que la pròpia Núria ens explica la seva relació amb la bicicleta, amb la seva personalitzada bicicleta!
#GironaCycleSexy: La bicicleta personalitzada de la Núria from Naturalistes Girona on Vimeo.
Bon divendres!
dijous, 3 de novembre del 2016
10 anys d'Incorpora Girona: ho celebres amb nosaltres?
![]() |
| Celebrant els 10 anys d'Incorpora a Tarragona! |
Deu anys no és tota una vida, ni tan sols mitja, poden ser, estadísticament, una vuitena part de tota una vida, que pot semblar poc però que si ens hi aturem a pensar un xic ens adonarem que és molt!
Deu anys no és tota una vida, però sí és tota la vida que, de moment, ha viscut la meva filla petita, per exemple, i per ella deu anys són, més que molts, tots!
Deu anys són els anys que també té el programa Incorpora de "la Caixa", un programa d'inserció laboral que, deu anys després, segueix tenint com a objectiu la col·laboració entre el món social i el món empresarial per generar més oportunitats d'ocupació a persones que, pel motiu que sigui, tenen majors dificultats d'accés al món laboral.
Deu anys també del programa a les comarques de Girona, on tretze entitats socials treballem de valent i en xarxa ajudant a les empreses a cercar els millors candidats i orientant, formant i acompanyant a les persones per esdevenir els millors candidats per les empreses!
Deu anys són molts i és molta la vida, i la feina, que caben dins aquests deu anys! Feina que es tradueix de moltes maneres, amb innumerables bones pràctiques, amb reptes assolits, amb dificultats superades, amb incidències resoltes, amb relats personals de superació, amb històries d'èxit, de persistència i de creixement, i sí, deu anys també es poden traduir en números, i en el cas del programa en general, a nivell d'Espanya, són, entre d'altres, aquests: 381 entitats socials, més de 40.000 col·laboracions d'empreses i més de 130.000 insercions al món laboral!
I en el cas de Girona? Quines són les xifres i, sobretot, quins són els relats, els testimonis, les empreses?
Tot això ho desvetllarem el proper dimarts 8 de novembre a l'EspaiCaixa Girona a la tarda (18h), en el lliurament dels Reconeixements 10 anys Incorpora de “la Caixa” Girona o, com m'agrada subratllar a mi, a la festa del nostre desè aniversari!
Si voleu conèixer més sobre el que fem i com ho fem, o simplement venir a celebrar amb nosaltres aquests 10 anys, hi esteu convidats! Si teniu previst acompanyar-nos, això sí, us prego que ompliu aquest breu formulari confirmant la vostra assistència. Em sembla que valdrà la pena, que passarem una bona estona! I tan si veniu com si no, sempre podreu piular sobre el programa amb l'etiqueta #IncorporalaCaixa!
Deu anys no és tota una vida, però quanta vida hi cap en deu anys: deu anys de feines que donen vida!
dimecres, 2 de novembre del 2016
Gràcies Gabriel Rufián!
![]() |
| Gabriel Rufián no deixa indiferent, tampoc a tu... Foto: EFE |
Ara ja sabem que el diputat al Congrés Gabriel Rufián, el xarnego, no només cus discursos a base de piulades pròpies, també sap fer-ho, i amb gran èxit, amb piulades d'altri!
Li va resultar efectiu servir-se de piulades de socialistes de base indignats amb el seu partit, el PSOE, per la vergonyosa abstenció de quasi tots els seus diputats, provocant les ires de la bancada socialista alhora que la renovada admiració dels qui gaudeixen amb els discursos punyents, especialment si estan farcits del que en castellà s'anomenen "zascas!" i que en català podríem dir, sense la contundència del castellanisme, flist-flast!
Rufián va fer llenya de l'arbre socialista caigut, va saber posar el dit a la nafra, a la ferida que el PSOE s'ha fet a sí mateix en aquesta lluita fratricida per la direcció del partit!
A mi personalment les formes de Rufián no m'agraden, sobretot quan transpira aquest aire de superioritat moral amarat d'un excés de vanitat; entenc que el seu paper al Congrés és essencialment exercir d'agitador, de provocador, com en algunes ocasions ho fa també (i tan bé!) Pablo Iglesias, agitador com, en unes altres coordenades ideològiques i temporals, van ser-ho polítics com Ángel Acebes, Miguel Ángel Rodríguez o Alfonso Guerra! Ja sabem, personatges que generen una gran admiració entre els propis alhora que una gran animadversió entre els estranys, com els Hristo Stòitxkov i Dani Alves del Barça, o els Roberto Carlos i Pepe del Real Madrid... Tot plegat un estil molt masculí de fer política...
Amb la manera com Rufián s'expressa, d'aquesta manera altiva i llençant dards, als socialistes sembla que no els (ens) queda més remei que parar "bíblicament" l'altra galta, fent bona així l'expressió "flist-flast", a la que podríem afegir-hi un "pam, en tota la cara!" que tan bé queda i llueix a Twitter!
Possiblement és per això que l'estil Rufián de l'altre dia em va generar un efecte imprevist i inesperat de compassió pel PSOE que em va sorprendre fins i tot a mi, i que m'explico per aquests dos motius:
1.- una cosa és que jo critiqui la meva família (i qui diu família diu partit), una altra cosa és que la critiquin els altres!
2.- quan algú escup a la cara d'un altre persona generalment sento una major empatia per l'escopit, més enllà de les seves raons...
Molts socialistes s'han indignat amb el discurs de Gabriel Rufián, fins i tot hi ha qui li etziba el pacte del seu partit, ERC, amb la dreta catalana, amb CDC, ara PDECat (perdona'ls Rufián, no saben el que es diuen, no saben el que es fan, no tenen ni idea del que passa a Catalunya!), però jo més que retreure-li el discurs li agrairia, doncs si els ha ferit l'orgull socialista senyal que encara els en quedava un xic, d'orgull, després del trist espectacle retransmès entre Comitè Federal i Comitè Federal, i defenestro perquè em toca i, ai, ai, ai, que ara caic en el pou de l'abstenció!
Estic d'acord que el PSOE ha ferit més l'orgull de molts dels seus militants que Rufián, però el diputat català, llençant sal a palades a la ferida del PSOE ha transformat l'atonia depressiva dels socialistes en indignació, ha actuat de desfibril·lador del cor socialista que molts ja donaven per finit!
Així que jo humilment no puc fer més que agrair-li a Gabriel Rufián el seu discurs, doncs amb les seves paraules, per més que no m'agradin, qui sap si haurà contribuït a ressuscitar un mort, i això avui, dia dels difunts, ja és molt!
Gràcies Gabriel Rufián!
dimarts, 1 de novembre del 2016
Fins quan perdurarà viu el nostre record?
![]() |
| Vetlla per ells, i el seu |
Fins quan perdurarà viu el nostre record?
Quan el nostre cos reposi sense vida la nostra vida, a partir d'aquell moment, estarà només en mans dels qui ens han conegut i, sobretot, ens han estimat. És així com podem morir-nos sentint-nos falsament eterns, doncs el que nosaltres haurem estat no morirà en nosaltres, sinó que, per bé i per mal, ens sobreviurà.
Fins quan perdurarà viu el nostre record? Possiblement fins quan deixin de parlar de nosaltres, fins quan ja no siguem, ni tan sols, un llunyà record dels records dels nostres fills, dels nostres néts...
Hi ha morts dels qui, enterrats i acomiadat el dol, no se'n parla més, ni tan sols se'ls menciona, morts que moren el l'oblit. N'hi ha d'altres que viuen en el record recordat i rememorat, que viuen presents i alguns, fins i tot massa: hi ha qui no es resigna amb el record i cerca els seus morts en un més enllà incert i ocult, potser tan perillós com innecessari...
Els records dels absents han de ser més goma que cadena, doncs esdevenen turmentosos quan ens ancoren en un passat que cada dia queda més enrere, i no ens permeten avançar, ja no cap a un futur que ens fa nosa, ni tan sols en el nostre feixuc present. Tot té el seu procés i el dol en forma part. No és senzill llevar àncores...
Aquests dies tenim presents els absents, renovem flors naturals i de plàstic, netegem làpides i endrecem un xic els records dels nostres absents, alguns encara amb dolor, d'altres fins i tot amb un lleuger somriure als llavis. I inevitablement, entre làpides lluents i pacients xiprers pensem en la nostra de mort, i ens preguntem: fins quan perdurarà viu el nostre record?
Perseguim (inútilment?) l'eternitat...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)









