El 28 d’octubre de 1848 es va fer el primer trajecte en tren de la península Ibèrica, entre Barcelona i Mataró, en la primera línia de ferrocarril. El recorregut, de 28,25 quilòmetres, va durar aproximadament 35 minuts, amb parades a Badalona, Montgat, el Masnou, Premià de Mar, Vilassar de Mar i Mataró. El tren va passar per un túnel a Montgat, el primer de la xarxa ferroviària peninsular.
Cent setanta-vuit anys després, Espanya té més de 16.000 quilòmetres de xarxa ferroviària, dels quals més de 4.000 són d’alta velocitat. És evident que, des d’aquell primer trajecte, el tren ha anat cosint territoris i apropant persones i mercaderies. Avui és un element indispensable de la nostra mobilitat. Ens n’adonem especialment quan la xarxa falla, malauradament més sovint del que voldríem i del que seria desitjable.
El 28 de novembre de 1852, al paratge del Cerro Negro, prop de Madrid, es va produir el primer accident ferroviari mortal documentat a la península. Una part del tren, que havia sortit de Madrid en direcció a Aranjuez, va caure per un terraplè després de descarrilar. Va morir el fogoner i hi va haver diversos ferits. Les causes exactes no es van establir amb certesa: les cròniques de l’època apuntaven a possibles problemes amb un carril o amb una peça de la locomotora.
Però la primera línia ferroviària espanyola no va ser, estrictament, la de Barcelona a Mataró. Va ser la línia de l’Havana a Güines, a l’illa de Cuba, inaugurada el 19 de novembre de 1837. El primer accident ferroviari conegut en aquella xarxa es va produir el 15 de gener de 1838, quan la locomotora va descarrilar després de topar amb un bou. No hi va haver víctimes mortals, si no comptem, és clar, el bou.
El passat 28 d’octubre, cent setanta-vuit anys després d’aquell primer viatge en tren i cent setanta-tres després del primer accident ferroviari mortal documentat a la península, ens vam despertar amb la notícia d’un accident ferroviari terrible i encara difícil d’entendre. Una tragèdia que, inevitablement, ha marcat l’actualitat informativa i també la precampanya electoral.
La història del ferrocarril, com la de tots els mitjans de transport, també s’explica a través dels accidents. Estudiar-ne les causes, més enllà de la magnitud de la tragèdia i de la tristesa de les conseqüències, ha impulsat millores i avenços en seguretat. La seguretat, juntament amb el bon servei i la puntualitat, és indispensable per generar confiança entre els usuaris.
Aquest darrer accident, i les causes que encara s’han d’investigar, han sacsejat inevitablement la confiança en el tren en general i en l’alta velocitat en particular. També alimenten la por i fan tornar una pregunta que potser donàvem per resolta: continua essent més segur viatjar en tren?
Ens ho preguntem quan n’hem d’agafar un, com passa amb l’avió, tot i que mirem de no pensar-hi gaire. Tampoc no hi pensem gaire quan anem en cotxe, en moto o en autobús. En qualsevol cas, confiem que qui ha de vetllar per la nostra seguretat ho faci amb totes les mesures de prevenció, amb la tecnologia adequada i amb les aptituds, les habilitats i les competències de les persones que treballen perquè aquests serveis funcionin bé.
El 28 d’octubre de 1848, un primer tren va sortir de Barcelona cap a Mataró i va obrir un camí que, des d’aleshores, ha apropat persones i territoris. Cent setanta-vuit anys després, aquesta data ens recorda tant el que el tren ha fet possible com allò que no podem donar mai per descomptat: la seguretat i la confiança de qui hi puja.
